Sóc un ferm partidari del Concurs de Castells. És la manifestació integral, en una sola jornada i en una vetusta plaça braus, de totes les grandeses i les misèries d’això dels castells. La meva manera d’entendre’ls no contempla un món casteller sense el Concurs. A mi em posa a cent.
Dit això, la vintena edició d’aquest gran circ va esdevenir un compendi de disbarats d’organització difícilment igualable. No pot ser, ni entra en cap cervell coherent, organitzar una competició de vuit hores. Per favor!
Per a més inri, en la majoria d’aquests 480 minuts no va passar res de res. Eren temps morts! El XX-C va ser un monument al tedi, a l’avorriment, al fastigueig, a la monotonia… Ni expressament es pot muntar un suplici tan insuportable i soporífer com aquell.
L’única nota positiva de tot plegat és que va ser tan supinament clarivident que calen canviar coses que suposo, m’imagino, vull creure que ni castellers, ni espectadors, ni periodistes, ni voluntaris de la creu roja, ni altres espècies que formaven part dels milers de persones que diumenge érem allí dintre mai més no tornarem a ser víctimes d’una presa de pèl tan desproporcionada.
El Concurs de Castells és una competició i un espectacle que per gaudir-ne cal pagar una entrada. Per tant, el seu format s’ha d’elaborar a partir de criteris estrictament competitius. No pot ser que entre un castell d’una colla i el posterior passin més de dues hores de rellotge (cony!, però si un de Vilafranca tenia temps d’anar cap a casa, netejar-se la camisa, planxar-se-la i tornar a la plaça!), no pot ser que les colles punteres actuïn tan separades entre si, no pot ser que a les deu hagi d’obrir plaça una colla gran… El format s’ha de canviar amb urgència.
Els senyors del Patronat tenen dos grans reptes de cara a la XXI edició del 2006: d’una banda rectificar el desori de puntuacions que han elaborat, i de l’altra –i més urgent encara- trencar-se la closca per idear un model de concurs dinàmic, atractiu i que estimuli al màxim l’espectacle. Insisteixo, el criteri principal ha de ser en benefici de la competició i l’espectacle. El Concurs no és un aplec ni una gran cargolada. El Concurs és el gran dia dels castells, el dia en què tots els mitjans de comunicació n’estan pendents, i cal estar a l’alçada.
I és que francament, un Concurs com el d’enguany no paga la pena. Senyors del Patronat: renovar-se o morir!
PD. El majúscul desastre de l’organització deixa en un segon pla altres aspectes més pintorescos, per dir-ho d’alguna manera i no ofendre, una de la manifestació bianual, sobre els quals en un principi volia articular el comentari aquest que va encarregar-me el bon amic Joan Borras (un dels informadors més ben informats valgui la redundància del món casteller). És allò del “motxillerisme” (muntanyeta de motxilles amb les quals ensopegués cada dos per tres i que et quedes amb les ganes de fotre’ls una bona puntada), és allò d’un cert flaire d’esplai (grupets de castellerets que van voltant pels rotllos, amb cara de voler fer amics, formulant la pregunta que mai s’ha de fer: “de quina colla sou?”, i a la qual només es pot respondre amb un contundent: què no saps llegir?, doncs llegeix-me l’escut carallot!), és allò d’un cert “dominguerisme” (carmanyoles, timbes de cartes… Només hi falta la “cassette”, l’ombrel·la i la iaia…! Que tot arribarà!). En fi, matem-ho.
