La Diada Castellera de les Festes –que aquest és el seu nom oficial- és una de les que ha aixecat més expectació en força temps, si més no a Tarragona. Que la ciutat necessitava un revulsiu, castellerament parlant, era una cosa tan òbvia que només alguns caparruts, conformats amb la seva petitesa, negaven. Quina seria la fòrmula correcta per aquest revulsiu era més difícil de saber. Tot i que la diada de l’Esperidió de l’any passat ja havia estat una primera prova, la bona, la de veritat, era aquest diumenge. De manera que a banda d’una actuació castellera ens trobàvem davant d’un examen, de manera que aquesta contracrònica no pot limitar-se a avaluar els castells i colles, sinó tota la diada.
Tot i això, m’interessava la visió forana, i en aquest sentit vaig córrer a comprar l’Avui. El Beumala titulava « Festa gran a Tarragona » i feia una valoració més que positiva de la nova diada. Parlava fins i tot de repte pendent satisfet per la mateixa Tarragona. En conversa de carrer, el Jordi Cubillos –instal•lat a la ciutat durant tota la festa- tampoc no tenia dubtes sobre l’èxit de la iniciativa. I també els comentaris dels responsables de les colles convidades -fins i tot un inesperadament loquaç Raül Martín, entrevistat per l’intrèpida Cinta Olivan a Tarragona Ràdio- eren igualment positius. Vaja, que la valoració forana era unànimement positiva, de la mateixa manera que aquests mateixos observadors –“observateur”, on ets?- ja fa anys que tenien clar que Santa Tecla necessitava una diada d’aquestes característiques.
Cal, però, una anàlisi més reposada i acabar d’afinar alguns aspectes, segurament. Sembla que a nivell organitzatiu la tasca de l’ajuntament va ser irreprotxable. La durada, potser un pel llarga. Sóc dels que des d’un primer moment hagués preferit només tres colles. Al mateix temps, no m’obsessiona tant que s’hi facin castells de gamma extra com que la diada serveixi de veritable trampolí per les colles locals. Per això mateix també em semblava (i em sembla) apropiat marcar un nivell per a participar-hi. Crec que una actuació de tres castells de vuit és el mínim exigible. Està clar que qui vulgui ser-hi s’ho ha de guanyar.
Anem a la primera part: les consecucions pròpiament dites. La Jove va anar de més a menys, es va quedar a meitat del camí, però ningú no els podrà negar que es van entregar a fons per l’èxit de la diada. I el (relativament) mal resultat de la diada no els hauria de fer desistir de jugar fort en les actuacions que els queden pendents. Els Castellers de Vilafranca van guanyar, com s’acostuma a dir, sense baixar de l’autobús. Amb un sol assaig i amb pocs efectius, els verds no van patir gens per fer l’actuació més completa vista a Tarragona fora de Concurs en més de cent anys. Casi ná! La Vella va ser irregular com ho està sent tota aquesta temporada, tot i que es va veure la motivació que ara tenen els rosats, traduida en un nombre de camises notable. Sembla que, si més no, de Sant Fèlix cap aquí els vallencs han tancat files. Em temo que els Xiquets van suposar una decepció: sé positivament que van fer la millor actuació que podien fer en aquell moment –i que no era ni de bon tros la que haurien volgut oferir, almenys els seus dirigents-, però és un fet empíric que el seu millor castell era inferior al més petit de qualsevol de les altres tres colles. Un toc d’atenció, doncs.
I passem a la segona: el resultat global de la diada. Haig de dir que la meva valoració ha anat evolucionant amb el pas dels dies, i que justament per això he preferit esperar-ne uns pocs per pair tot plegat. Potser perquè és lògic que els tarragonins siguem més autocrítics, potser perquè alguns hi havíem posat moltes esperances, en aquesta nova diada, potser perquè les colles havien anunciat més del que van portar a plaça o del que van poder fer… la primera sensació va ser que la cosa no havia acabat de funcionar. Sense castell de gamma extra, amb les colles locals que no van aprofitar l’oportunitat per fer un salt endavant…
Tot i això, m’interessava la visió forana, i en aquest sentit vaig córrer a comprar l’Avui. El Beumala titulava « Festa gran a Tarragona » i feia una valoració més que positiva de la nova diada. Parlava fins i tot de repte pendent satisfet per la mateixa a la ciutat durant tota la festa- tampoc no tenia dubtes sobre l’èxit de la iniciativa. I també els comentaris dels responsables de les colles convidades -fins i tot un inesperadament loquaç Raül Martín, entrevistat per l’intrèpida Cinta Olivan a Tarragona Ràdio- eren igualment positius. Vaja, que la valoració forana era unànimement positiva, de la mateixa manera que aquests mateixos observadors –“observateur”, on ets?- ja fa anys que tenien clar que Santa Tecla necessitava una diada d’aquestes característiques.
Cal, però, una anàlisi més reposada i acabar d’afinar alguns aspectes, segurament. Sembla que a nivell organitzatiu la tasca de l’ajuntament va ser irreprotxable. La durada, potser un pel llarga. Sóc dels que des d’un primer moment hagués preferit només tres colles. Al mateix temps, no m’obsessiona tant que s’hi facin castells de gamma extra com que la diada serveixi de veritable trampolí per les colles locals. Per això mateix també em semblava (i em sembla) apropiat marcar un nivell per a participar-hi. Crec que una actuació de tres castells de vuit és el mínim exigible. Està clar que qui vulgui ser-hi s’ho ha de guanyar.
Sigui com sigui, la millor nota a la diada ja la va posar el mateix diumenge el públic, que va omplir la plaça de la Font fins després que els Castellers de Vilafranca descarreguessin el pilar de sis. Allà no s’hi movia ningú. La qual cosa va demostrar el que alguns fa temps que diem: que Tarragona té una de les millors aficions castelleres, a la que s’ha castigat molt i molt els darrers anys però que continuava tenint ganes de passar-s’ho bé mirant castells. I qui s’ho passa bé mirant castells és possible que algun dia acabi fent-los. Ho sento per tots aquells que semblen contents que la diadano fos rodona. Per al públic que omplia la plaça de la Font ho va ser. I això és el més important.
