A la diada de l’Arboç, just abans de la ronda de pilars, el segon del pilar de sis dels Capgrossos, en Xino, em va comentar que estava preocupat perquè durant tot l’estiu no havia exercitat els braços i per aquest motiu no se sentia segur al cent per cent per afrontar aquell intent. Tot i aquestes pors, al final en Xino i els Capgrossos van descarregar aquell pilar. En Xevi Castellví, després de l’actuació de Tots Sants, explicava als mitjans de comunicació que havia estat molt nerviós i tens durant tota la diada, i ho explempificava assegurant que “havia cridat massa” al llarg de tot el dia.
Els crits, però, sembla que van valer la pena. El passat diumenge, per la seva diada, va ser una altra integrant del pilar, l’Ester, la que no ho acabava de veure clar. Havia acabat exhausta després de descarregar la seva primera tripleta vilafranquina. Tot i això, entre tots plegats la van acabar de convèncer i va demostrar la seva categoria defensant un gran pilar de set. Són només algunes anècdotes que resumeixen perfectament el tarannà dels Capgrossos: una estranya ontracrònica barreja entre dubtes i humilitat d’una banda, i una envejable capacitat resolutiva de l’altra. Diumenge com tota aquesta temporada, com aquestes últimes temporades, van tornar a posar de manifest aquestes dues qualitats.
Amb la millor actuació de la història a la butxaca, el dinar després de la diada va ser especialment animat. Un dels temes estrella de la conversa (com a mínim a la taula on em trobava, amb el cap de colla i delegat entre d’altres) va ser la hipotètica participació de la colla per Sant Fèlix. D’opinions, per a tots els gustos, ja que gairebé en l’única cosa en què es va coincidir és en què ningú voldria estar a la pell dels propers administradors de la festa major vilafranquina. N’hi ha prou amb ser la tercera millor colla de la temporada per guanyarse el dret d’actuar el dia 30 d’agost? Si entressin els Capgrossos, quina colla vallenca seria la damnificada? O no se sacrificaria ningú i s’optaria per cinc colles? I embolicant encara més la troca: què hagués passat si els Xicots haguessin carregat el seu tres de nou amb folre?
Sobre el cinc de nou amb folre, el cap de colla dels blaus, Xevi Castellví, només va garantir una cosa: que l’assajarien al màxim en les proves d’abans de la diada dels Minyons. Sincerament, crec que el treballaran molt aquests dies i que fins i tot poden arribar a col•locar-hi sisens. A partir d’aquí, el llibre d’estil dels Capgrossos manaria felicitar-se per les proves aconseguides, però guardar-se el castell i deixar-lo madurar per a assolirlo
amb solvència la temporada vinent (Les Santes? Concurs? Sant Fèlix???). Ara bé, enguany s’ha pogut de comprovar que el llibre d’estil és ben flexible i que el conservadurisme ha anat deixant pas, de mica en mica, a l’ambició. A més, potser aquest cinc de nou amb folre (fins i tot encara que quedi en intent) pot convertirse en un argument irrefutable per guanyar-se el dret per actuar a Sant Fèlix. O deixant tranquil el patró vilafranquí: quina colla pot permetre’s el luxe, a hores d’ara, de reservar-se un castell de gamma extra si hi ha mínimes garanties d’èxit?
La resposta a aquestes últimes preguntes, les obtindrem el proper 20 de novembre al Raval de Montserrat de Terrassa. I que ningú que s’oblidi que tot i que l’expectació que generen els Capgrossos, els Minyons estan enllestint una actuació d’infart. La joia de la corona, un any més, el tres de deu amb folre i manilles. Si l’any passat ja van ser capaços de carregar-lo, què podran fer enguany després d’aconseguir un tres de nou amb folre, com el de diumenge passat, simplement perfecte? Si a Mataró blaus i malves van demostrar que els seus registres només són una mostra del seu potencial, esperem que el dia 20 puguem veure que els límits del seu poder estan molt lluny.
