La calor quasi infernal que es va patir aquest diumenge a Terrassa no va servir per donar caliu a la que fins al moment ha estat l’actuació més rellevant de la temporada. Possiblement la coincidència de la diada del Raval de Montserrat amb d’altres punts d’interès com Vic, el Serrallo o Sant Pere de Ribes, va provocar l’absència de molts dels habituals a la cita – malgrat l’anunci de castell de gamma extra -. La veritat és que, a banda d’unes poques samarretes de Castellers de Sants (que actuaven a la tarda a Sant Cugat), dels periodistes de torn i de l’incombustible Ton Ollé, es van trobar faltar les típiques converses entre un públic més expert.
La companya Cinta Olivan deia en la contracrònica del Sant Joan Tarragoní que hi havia trobat a faltar la crema i els pinyons. Doncs, una setmana més tard, a Terrassa, les colles que en aquesta ocasió van estar més generoses en el condiment podrem dir que no es van veure recompensades per un públic que –segurament condicionat per la calor- no va acabar de respondre.
Un cop analitzat el continent, parlem del contingut. Una vegada més, els Minyons de Terrassa, van tornar a silenciar aquelles veus que cíclicament auguren crisis en el món casteller. De crisi a Terrassa més aviat poca. D’entrada els malves, conseqüents amb el discurs que han defensat sempre, van aprofitar-se del suport de la Jove i els castellers per engreixar la pinya d’un tres de nou que em va deixar molt bones sensacions. Cares noves, castellers un pis més avall que en anys anteriors, canalla ràpida i lleugera i un tronc amb prou bona línia com per començar-se a plantejar unes manilles.
El gran objectiu arribava ja en segona ronda. En aquest cas, el folre del cinc de nou va pujar tan desgavellat (si més no en aparença) com sempre. Ningú no estava prou malament com per desmuntar-lo i això va fer que “el Negre” donés l’ordre d’amunt! Vist a posteriori és obvi que la catedral de catedrals va començar a pujar ja sentenciada. Però altre cop els Minyons van a fer gala d’aquell segell de qualitat que els avala com a colla puntera i van ser capaços de carregar un castell assetjat ja des de l’inici per un terratrèmol. L’epicentre, entre el folre i els terços.
Conscients que cada cop costa més arrossegar gent, i que allà on abans es feien de nou ara es fan castells de vuit, els Minyons no van voler renunciar a l’oportunitat d’estrenar el primer quatre de nou amb folre de l’any. La caiguda de cinc, la calor i la gana, van obligar als malves a fer un últim esforç que, tot i el patiment, no els va impedir descarregar el segon quatre de nou amb folre de l’any (feia uns minuts els Castellers de Vilafranca s’havien anotat el primer a Vic).
La diada de Festa Major de Terrassa va comptar amb encara més al·licients que tampoc van servir per encendre el caliu de la plaça. La Jove de Tarragona, potser un xic avara amb la plaça de la Font per Sant Joan, no se’n va voler estar d’agrair la invitació al Raval de Montserrat amb un cinc de vuit massa nerviós que es va trencar just després de coronar-se. Però enguany la Jove vol demostrar que ja no és aquella colla acomplexada d’altres temporades i que si a als assajos, les coses van bé no tenen perquè torces després a plaça. Així doncs, els del Cos del Bou, a la caiguda de cinc van ser capaços de respondre amb un dos de vuit amb folre i un quatre de vuit amb valor més psicològic que una altra cosa.
I per si no hi havia prou pinyons a la Coca de Festa Major de Terrassa, els Castellers hi van voler posar la cirereta amb el primer dos de set de l’any.
En resum, a Terrassa: bons castells, molta calor però poc caliu.
