Al Quarts de Nou vam ser dels primers a enterar-nos, perquè casualment estàvem gravant un reportatge amb el doctor Jaume Rosset quan va rebre la trucada que li notificava la mort de Mariona Galindo. A partir d’aquí, i al marge de l’impacte emocional que per a tots nosaltres va suposar la notícia, se’ns obrien tota una sèrie d’interrogants: havíem de parlar-ne? (resposta automàtica: sí), de quina manera?, amb quina extensió? A mesura que passaven les hores, les preguntes que ens plantejàvem el Xavier Capdevila, un servidor i la resta de l’equip es feien més concretes, més pràctiques i més prossaiques: havíem de gravar el funeral? Com omplíem el programa si se suspenien les diades? I no resultava massa frívol emetre una entrevista amb el doctor Estivill uns minuts després d’explicar la mort d’una nena castellera? Com tothom aquells dies –com la mateixa Coordinadora, a la què li va costar reaccionar però que finalment va convocar una encertada roda de premsa l’endemà mateix- segurament tot plegat ens superava una mica i anàvem, fins a cert punt, improvisant.
El “Quarts de nou” que es va acabar emetent aquell diumenge estava dedicat íntegrament a la mort de la Mariona i les seves repercussions, excepte una peça prèviament editada de la Firagost. També va ser un dels programes més vistos de tota la temporada, la qual cosa demostra –i més tenint en compte que a l’agost l’audiència sempre és baixa- que, efectivament, ens trobàvem davant un fet de gran transcendència i que havia despertat un interès considerable. Vam provar de donar resposta a les preguntes que, suposàvem, l’audiència es faria i per això va ser un programa amb molta, molta informació, mirant d’oferir tots els aspectes de la notícia: la reacció i l’homenatge de tot el món casteller i de la ciutat de Mataró; les reflexions, colpidores però lúcides, de Xevi Castellví; una explicació, àmplia i entenedora però fugint del morbo, de l’accident; un breu repàs a la trajectòria dels Capgrossos, ressaltant el baixíssim nivell de caigudes que sempre els havia caracteritzat… I sí, també vam parlar, òbviament, del casc: com aquella mort podia accelerar la seva implantació i com estava pensat justament per evitar aquell tipus de lesions. Ho deia el doctor Rosset: el casc –si hagués existit un casc per als dosos- molt probablement hauria evitat aquella mort.
Crec, sincerament, que vam fer molt bona feina. Vull aprofitar per destacar com aquest programa va evidenciar també el gran professional que era (i és) Pol Marsà, que va saber trobar el to adequat (sense dramatisme, sense estridències, però també evitant una fredor excessiva) per unes circumstàncies tan complicades. Crec que el to de les seves presentacions es va encomanar a la resta del programa, i a més el Pol va ser clau a l’hora d’estructurar i preparar els continguts.
Encara que ho pugui semblar, l’objectiu d’aquest escrit no és omplir-se d’auto-elogis, sinó reflexionar sobre la cobertura mediàtica de la mort de Mariona Galindo. Tot i això, em semblava que era obligat començar per descriure l’experiència pròpia, que no crec que fos excessivament diferent a la d’altres companys. I, en aquest sentit, crec que es va fer bona feina, que es va informar correctament. Aquesta qüestió ja ha aixecat opinions diverses entre els bloguistes i usuaris, i una posició força estesa és que la premsa castellera, els periodistes especialitzats, sí vam ser més o menys correctes, però no així els altres periodistes o mitjans.
No hi estic d’acord. Vaig estar en la roda de premsa que va oferir la coordinadora i no vaig sentir cap pregunta fora de lloc ni fora de to. Des de Quarts de Nou vam estar en contacte amb informatius de TVC i no vam detectar cap sensacionalisme ni animadversió contra els castells. Casualment, aquells dies substituïa la Cristina Sáez a La Vanguardia, i vaig cobrir per a ells la roda de premsa de la Coordinadora. L’enfocament que em va ser suggerit pel cap de secció em va semblar molt pertinent. Com a lector, oient i espectador em va semblar que la informació que estava rebent (parlo ara només dels mitjans de comunicació catalans, és clar) era, en termes generals, correcta. Sí, potser algun diari com El Periódico va fer un tractament més groc, però, d’altra banda, és El Periódico. Què n’esperàvem?
En tot cas, el que està clar és que la mort de Mariona no va comportar el cataclisme mediàtic que els apocalíptics feia anys que pregonaven, i que els mateixos periodistes castellers potser ens havíem arribat a creure. Se’n va parlar un parell de dies, i prou. No hi va haver cap campanya anti-castellera. No hi va haver editorials reclamant més control sobre els castells. No hi va haver retirada d’anunciants o patrocinadors, ni cap mitjà es va replantejar la informació castellera arran d’aquesta mort. Resulta que els mitjans de comunicació i la societat en general eren més madurs del que el món casteller havia volgut creure durant anys, i entenien perfectament que la mort de la Mariona Galindo era un fet excepcional, i que per això mateix era notícia (és notícia el que no és habitual) però no un problema d’estat. Ni tan sols hi va haver, per posar un exemple, un editorial a La Vanguardia que reclamés la implantació del casc per prevenir més accidents (cosa que, d’altra banda, m’hagués semblat impecable des del punt de vista periodístic i encertada com a aficionat als castells).
No vull acabar aquestes línies, probablement ja massa llargues, sense elogiar i agrair l’actitud que en tot moment van tenir els Capgrossos de Mataró i els seus dirigents. Davant la circumstància més greu a que pugui enfrontar-se una colla castellera, aquesta agrupació de només deu anys va donar –i encara ens l’està donant- una veritable lliçó a tots els nivells. També en l’àmbit de què parlo, en el mediàtic, els Capgrossos van saber estar a l’alçada de les circumstàncies: de ben segur que ni es van plantejar la possibilitat d’amagar l’accident mortal –possibilitat, d’altra banda, inexistent avui en dia-, i tampoc van amagar-se darrera un lògic i respectable dolor, sinó que van donar la cara, donant totes les explicacions que se’ls va demanar des del primer moment i durant les setmanes següents. I no parlo només del Xevi Castellví, el Carles Guanyabens o el sempre disposat i eficient Albert Rubí, sinó de tots els castellers de la colla. Segur que algun cop devien pensar –quan ens veien gravant al funeral, o en l’assemblea per tractar el futur de la colla, o en l’actuació d’Igualada-: “Què hi fan aquests, aquí? Un altre cop?” Però mai ningú ens va dir res, ni ens va posar cap impediment a què féssim la nostra feina. Crec que vam saber respectar-nos mútuament.
(Segurament hi haurà qui no estarà d’acord amb part o tot l’article. Convido a tothom a dir-hi la seva, però a fer-ho d’una manera civilitzada i sense entrar en desqualificacions personals ni contra l’autor ni contra tercers. Als qui creuen que que el tractament dels mitjans no va ser correcte, els demano que ho argumentin amb exemples concrets.)
