La setmana passada vaig participar en una d’aquestes clàssiques taules rodones de balanç de temporada, amb la particularitat que l’organitzava Òmnium Cultural i que, donat que part del públic a priori no havia de ser expert en castells, el repàs a la temporada més aviat ens va semblar per tractar qüestions de caire més general. A més d’un servidor, l’altre ponent era l’Andreu Botella, cap de colla dels Castellers de Sants, i molts assistents eren membres d’aquesta colla. Així doncs, no és estrany que un dels temes que van aparèixer en la ronda de preguntes fos els possibles paral·lelismes actuals pel que fa a la rivalitat Xiquets-Jove i Barcelona-Sants.
En un món casteller en què ara per ara no hi ha ningú que li pugui ni tan sols tossir als Castellers de Vilafranca, aquells que disfrutem del vessant competitiu hem de centrar-nos en allò que passa per sota del G-4 (o, més aviat, G-5). En aquest sentit, les dues darreres temporades bona part de la diversió l’hem tingut tant a Barcelona com a Tarragona, amb dues parelles de colles locals amb un nivell similar. A més, en tots dos casos, ha estat la colla que venia de sota la que ha posat en dificultats la que en els darrers anys, havia estat hegemònica. Tot i això, també hi ha diferències entre Tarragona i Barcelona. Crec que la competició a Tarragona és molt més oberta i clara, mentre que en el cas de Barcelona és més subtil. Això està lligat també amb la forma com es tradueix en concret la competició: a Barcelona les dues colles comparteixen plaça en poques ocasions, i ni tan sols són les diades més importants per a una i altra colla. De manera que el “guanyador” surt a final de temporada, a l’hora de fer balanç, ja sigui via rànquing o via altres criteris. A Tarragona, en canvi, la competició entre Jove i Xiquets es fonamenta en el cara a cara: les dues colles es troben en moltíssimes ocasions (set o vuit, com a mínim), de forma esglaonada al llarg de tota la temporada, i s’hi inclouen les diades més importants de la temporada (Sant Magí, Santa Tecla –vella i nova- i el Concurs). Algú ha comentat que, salvant les distàncies, Tarragona és l’única plaça que pot oferir una rivalitat dual similar a la vallenca. Per això, a Tarragona una colla s’imposa a l’altra en funció d’aquestes actuacions, i no tant pel global de la temporada. Si mirem el rànquing d’aquest web veurem que –donat que la Jove ha estat molt més regular en els castells de vuit- la diferència de punts entre les dues colles és molt petita, i tantmateix crec que tothom –començant pels mateixos liles- estarem d’acord en què la “victòria” matalassera ha estat contundent.
Del tema Xiquets-Jove ja n’he parlat força sovint, de manera que prefereixo apuntar alguna cosa sobre Barcelona-Sants, des d’una perspectiva externa i amb un coneixement molt menys complert. D’entrada, resulta interessant que aquesta rivalitat també sigui, en part, contraposició entre dos models prou diferents. Els Castellers de Sants són, clarament, una d’aquestes colles de darrera generació, no només per edat, sinó per la manera de treballar, per la lògica de la seva progressió… Són una d’aquelles colles que, com reconeixia l’Andreu Botella, miren de caure el mínim perquè, a més, les caigudes els costen molt de superar. Els Castellers de Barcelona –colla que arrenca de finals de 60 i fundada per castellers procedents de l’àrea tradicional- tenen en canvi un funcionament més a la vallenca/tarragonina/penedesenca, més a l’antiga o clàssica, si voleu. Són molt més irregulars, capaços del millor i del pitjor en una sola actuació, sovint sense cap mena de lògica. Cauen més, però són més “resistents” a les caigudes (entengui’s que no parlo en concret, sinó en abstracte, és a dir, de la capacitat d’una colla a sobreposar-se a una llenya cara a l’actuació següent o dins la mateixa actuació).
L’assalt als castells de nou per part de les dues colles aquesta temporada són significatius, tant en la forma com en el resultat. Els Castellers de Sants ens van ensenyar un tres de nou impecable, més encara si tenim en compte que era el primer cop que el portaven a plaça, i va ser la canalla la que no se’l va creure i va impedir que es convertís en realitat. De forma potser sorprenent, la colla es va donar per satisfeta amb aquesta prova i, enlloc de mirar d’apurar les oportunitats que quedaven pendents (per exemple, l’actuació de Gràcia) o fins i tot forçar-ne una de nova (no seria la primera vegada que s’organitza una diada per fer un castell) es van “conformar” a pensar que hi haurà més oportunitats en el futur.
Els Castellers de Barcelona han partit d’un quatre de nou amb folre que, castellerament parlant, a mi em va semblar pitjor –tant per la Mercè com a Terrassa- que el tres de Sants i d’una canalla igualment espantada i poc convençuda –es va fer enrere dos cops per la Mercè i va dubtar moltíssim a Terrassa-, però en canvi han acabat carregant el castell de nou. I la diferència ha estat que els barcelonins no s’han conformat, han forçat la màquina i han buscat aquesta aleta. Les imatges de diumenge passat del pom de dalt vermell, plorós però pujant i coronant el castell, són eloqüents en aquest sentit. I les imatges del despenjament són esgarrifoses.
Així doncs, aquesta vegada el geni, la rauxa i el cor dels vermells ha arribat més lluny. Ara bé, no té per què ser sempre així. Barcelona va carregar un castell que no sé si tenia gaire més corda. Sants va haver de desmuntar un castell que es veia bé i que, si la canalla hagués tirat amunt, potser s’hauria descarregat. Potser Sants encara no està preparada per fer castells de nou, per assumir-ne el cost. També en altres moments els han passat per davant altres colles com els Sagals. Però qui avança pas a pas, assegurant on posa cada peu, també és més difícil que retrocedeixi. I, d’altra banda, el futur del món casteller passa per caure el mínim.
En tot cas, i més enllà de reflexions pseudofilosòfiques, hi ha un altre punt de discrepància entre la situació actual Xiquets-Jove i Barcelona-Sants: a Tarragona només podem felicitar una colla, mentre que a Barcelona, amb certa independència de quina hagi estat finalment la “guanyadora”, el cert és que les dues, cadascuna segons les seves circumstàncies, han segellat una temporada excel·lent. Felicitats, doncs, a les dues.
