El recent viatge dels Castellers de Vilafranca a Xile m’ha fet pensar en un tema: l’ús del castellà a l’hora de parlar i escriure de castells. Qui hagi consultat mínimament la bibliografia castellera sabrà que, històricament, de castells, en castellà, se n’ha escrit, i força. I qui pari una mica l’orella veurà que també se n’hi parla, encara que molt menys que se n’hi escriu. De fet, moltes de les cròniques periodístiques del segle XIX estan escrites en castellà, en un estil i un llenguatge al qual jo, modestament, vaig voler retre homenatge en un escrit que vaig fer en aquest bloc poc després de la diada de Santa Úrsula de l’any passat.
D’altra banda, si tenim en compte els diaris actuals comprovarem que dels tres grans rotatius que actualment parlen de castells d’una manera més o menys sistemàtica (Avui,La Vanguardiai El País), dos ho fan en castellà. Per un altre cantó, mentre El Periódico de Catalunya va tenir crònica regular de castells aquesta es feia en castellà, tot i que també es va passar a publicar en català quan va sortir al carrer l’edició en català d’aquest diari.
Per tant, l’ús del castellà per parlar i escriure de castells no és gens estrany. Admès aquest punt, la qüestió més interessant serà veure com s’ho fa el castellà per dir aquelles coses que en català són específiques del lèxic casteller (tecnicismes): les traduirà totes?; no en traduirà cap?; en traduirà només algunes?; i què en farà, de les altres?: les deixarà en l’original català tal qual?, les adaptarà gràficament?…
D’entrada, jo sóc de l’opinió que, contràriament al que se’ns sol dir, tot és traduïble. En tot cas, si ens mirem un cas semblant, el de l’adaptació del lèxic del futbol (originalment en anglès) al català, veurem que algunes coses es tradueixen i d’altres no, i aquestes darreres s’adapten a l’ortografia del català: així diem “futbol” (football), “penal” (penalty) i “córner” (corner), però en canvi “mans”, “fora de joc”, “falta”, “porter”, “davanter”, etc. Fins i tot podem admetre que no sempre ha estat així: per exemple, al costat de “fora de joc” hi conviu encara “orsai” (de offside), i un amic que de futbol en sap molt em diu que antigament aquí es deia “hands” en comptes de l’actual “mans”. També recordo haver llegit en algun lloc que, abans, alguns futbolistes espanyols anomenaven friqui el tir lliure (de l’anglès free kick). En tot cas, també hi ha exemples d’intent de traducció de l’original que han fracassat, i així en castellà es diu i s’escriu “fútbol” per molt que el Betis dugui el “balompié” en el seu nom oficial. (D’altra banda, en canvi, en castellà sí que va tenir èxit la traducció “baloncesto”)
En el cas de les cròniques castelleres del segle XIX en castellà, alguns termes no es tradueixen, sinó que com a molt s’adapten a l’ortografia castellana: “anchaneta”, “achacadó”, “espadat”… En canvi, d’altres es tradueixen, per exemple el nom dels castells, tot i que no sempre (la cursiva és meva): “se ha verificado el castillo de nueve”; “el año pasado se hizo en Tarragona lo castell de nou”. Pertocant la traducció de l’original, una vegada més es posa de manifest que els mecanismes de la llengua són realment inextricables, en el sentit que si intentem esbrinar per què tal mot sí que es tradueix i, en canvi, tal altre no, no ens en sortirem. Per exemple, per què no es va traduir “aixecador” al castellà? Se n’hauria pogut dir “levantador”. Doncs no. Per què? No ho sabem, de la mateixa manera que tampoc no hi ha cap lògica a traduir “porter” (goal-keeper) i no fer-ho amb “gol” (goal), ni tampoc sabem per què en castellà “balonmano” funciona i “balompié” no.
Només a tall d’exemple, a continuació transcric algunes expressions de les cròniques en castellà del segle XIX que m’han cridat l’atenció (totes estan extretes del llibre de Xavier Güell Els castells: entre la passió la història, L’Aixecador, Cossetània Edicions, 2002; les cursives són sempre meves): “(…) á competencia se hacen las torres por las compañíasde Valls”, “(…) la primera (torre) se completó”, “(…) desplomóse por su base (…)”, “(…) los bailes y en particular el de Castells (…)”, “(…) el dels Castells de Valls, que harán latorre de nueve personas”, “se harán las torres”, “(…) la cuadrilla conocida por ‘los Xiquets de Valls’, á quienes parece se ha concedido permiso para lucir sus habilidades”, “(…) levantando anteayer varias torres”, “(..) ejecutaron las siempre hermosas y difíciles torres”, “habrá también sus celebrados –castillos- por los minyons de Valls”, “habrán torres o castillos”, “una COLLA (…) se portó bien”, “(…) levantando sus valientes torres de carne humana”, “cuadrilla de torreros”, “la cuadrilla dels Castells”, “(…) al Jefe ó cap de colla de las torres”…
Si ens volem fixar ara com és el castellà oral usat per parlar sobre castells, podem parar l’orella i escoltar aquells castellers que s’expressen habitualment en castellà. Per exemple, el Marcos Montes, gran pilaner i cap de colla dels Bordegassos de Vilanova fa unes temporades. Doncs bé, després dels anys que vam compartir a la colla, puc dir que alguns termes no els traduïa: “enxaneta”, “aixecador”, “dosos”, “segon”, “terç”. Però d’altres sí, com per exemple el nom dels castells: “Primero haremos el tres de ocho”; “Nos quitaron el cuatro con la aguja” (aquí el bo del Marcos es queixava amargament d’un quatre de vuit amb l’agulla dels vilanovins invalidat en el rànquing casteller de la Colla Jove de Tarragona, ja fa uns quants anys). Això no obstant, recordo que en una entrevista que li vaig fer per a la ràdio, tot i que s’expressava en castellà traduïa, ara sí, el nom dels castells al català: “El quatre de vuit nos ha salido muy bien”, com si fos conscient que llavors el registre era més formal.
He parlat del Marcos Montes, però el cas més extrem que jo conec a l’hora de traduir mots castellers és el del gran casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls Juan Romero, Juanacho. Així, a ell li he sentit dir “Yo subía al dos de ocho”, però també “castillero” per “casteller”. Per cert, parlant de traduccions, l’amic Eloi Miralles em va contar una vegada que un cap de colla de l’extinta Colla Jove de Vilanova havia arribat a exclamar en el moment de donar l’ordre perquè el castell comencés: “¡Tercios, arriba!”
I ara tenim l’exemple dels mitjans xilens que han escrit i parlat sobre castells. De moment, com que no vaig anar a Xile, em limitaré a analitzar una mica el llenguatge escrit d’alguns diaris i altres documents que he pogut consultar gràcies a internet. En el meu escrit anterior d’aquest bloc ja vaig fer notar com la paraula “casteller” ha adquirit dos nous significats en boca dels castellers xilens: el de “colla” i el de “castells” en general: “Hoy, el casteller de Lo Prado ya existe”, “Este año iniciamos la formación del segundo casteller, en la comuna de Cerro Navia”; “Hablamos de acercar el casteller a nuestros barrios, a nuestros niños”, “Esos valores que enseña la práctica del casteller”. Respecte a aquesta qüestió, l’altre dia parlant-ne amb el Fèlix Miret vam coincidir que segurament ara ja és massa tard per diguem-ne “corregir” els xilens en el sentit que “casteller” no té per a nosaltres aquestes dues accepcions que ells donen al mot. S’hauria tractat, des d’un primer moment, d’haver-los dit: “Mireu, s’ha de dir la colla de Lo Prado, no pas el casteller de Lo Prado”. Doncs hem fet massa tard. I què? Cal que ens esquincem el vestit? Jo penso que no; només es tracta d’acceptar les coses com són (la llengua sempre la fa l’ús) i d’incorporar en propers diccionaris castellers aquests dos nous significats americans.
Respecte al tipus de llengua que han fet servir els mitjans xilens per parlar de castells, tenim, per exemple, un titular del diari El Mercurio, en la seva versió digital (4.01.08. A partir d’ara les cursives són meves): “Desde Catalunya llegan torres humanas de nueve pisos”, on s’empra l’expressió “torres humanas” per referir-se als castells (per cert, ja s’ha vist abans que ja al segle XIX moltes vegades es parlava de “torres”, que valia genèricament per a “castells”). Observem ara un fragment d’una notícia del diari La Cuarta (16.01.08): “Castellers de Cataluña, agrupación de acróbatas de todas las edades que con su humanidad forman las terribles torres que alcanzan los 10 pisos”. No s’hi tradueix “castellers”, però en canvi s’usa “acróbatas”, expressió no del tot estranya a l’hora de definir els castellers per part d’espectadors neòfits (recordo que l’agost del 1985 un diari de Graz, a Àustria, definia els Bordegassos com a “Spanische Akrobaten”). Certament, aquesta crònica de La Cuartala podem definir com a pintoresca, si més no: no solament s’adjectiven les “torres” com a “terribles”, sinó que la colla és definida com “la patota de 150 niños” (gràcies al Miquel Vendrell, el president catalanoxilè del Concurs de Tarragona, m’assabento que “patota” vol dir tant com “colla”, “grup de gent reunida”. Per exemple, allà es diu: “Iremos a recibirte en patota”). I no us perdeu aquest altre fragment: “Cesca Castellví, la valiente chicoca (nena) de 10 años que toca el cielo cuando llega a la cumbre finalizando los 10 pisos (…)”. Finalment, el diari recull l’expressió “enseñarán la gracia”, o sigui, la disciplina, l’activitat. Us adoneu que fins i tot en castellà hi ha dialectes castellers?! Per acabar, aquí teniu una llista d’altres expressions que m’han semblat interessants: “armadores de pirámides humanas”, “realizaron castillos” (aquí sí que es tradueix “castell”), “castillos o torres humanas”, “exhibición castillos humanos” (en una pancarta), “2.400 personas practicantes de ‘castellers’ en Chile”… En fi, ara només faltaria completar aquesta breu introducció al tema amb una anàlisi de l’ús oral xilè del lèxic casteller. Però jo no hi era…
P.D.: Evidentment, de castells, també se’n pot parlar i escriure en anglès, com ho demostra l’interessant número extra que la revista Castells va editar expressament per a la Fira de Frankfurt.
