S’acumulen els temes i no queda més remei que fer un post tipus miscel·lània… Anem per feina.
Ha estat, en efecte, una Santa Tecla estranya. No només a nivell estrictament casteller: molta pluja, massa feina, massa dies passats a Barcelona i poques ocasions per comentar la jugada amb els protagonistes. Castellerament, la diada del 14 no la vaig acabar de disfrutar (la caiguda del tres de nou dels Xiquets i les seves conseqüències) i la resta de les festes (un 23 mig passat per aigua i la Mercè) no van afegir gaire cosa.
El millor, òbviament, el tres de nou amb folre de la Jove del 14. Ja ho vaig dir: semblava que no fos la mateixa colla que per Sant Magí. El Jordi Crespo s’ha fet un fart de parlar de mentalització, mentalització, mentalització… Hi havia un cert consens en què el problema de la Jove els darrers anys ha estat més psicològic que altra cosa (grans assajos, nervis a plaça). Sembla que per una vegada van entrar a plaça creient-se que podien fer –que farien- el castell i, afortunadament, tampoc no hi va haver aquella relliscadeta, aquell petit error que altres vegades els ha condemnat. Trencada la maledicció (nou anys sense descarregar el tres de nou; quatre sense descarregar cap castell de nou) cal veure si són capaços de repetir el castell, descarregar el cinc de vuit i fins i tot afegir el quatre de nou. La feina del dia 14 va ser importantíssima, però si tot quedés aquí no sé si hauria servit de gaire.
La creu, aquest cop (posicions invertides respecte Sant Magí), van ser els Xiquets. No només (no tant) pel resultat com perquè van evidenciar una sèrie de debilitats que demostren que el creixement dels darrers anys necessita solidificar-se. Primer, la sensació, pels que ens ho mirem des de fora, que no van superar la pressió de l’èxit previ de la Jove, que no se’n van saber abstraure, començant per l’error de voler tirar el seu castell quan els liles encara estaven de celebració (resultat: un peu –el primer, vital per la confiança- perdut). Segon, no poder fer una tercera ronda. No qüestiono aquí la decisió de la colla, sinó el fet de disposar d’un únic enxaneta de castell de vuit.
És evident que el cop per als Xiquets ha estat molt i molt dur, a diversos nivells (afortunadament, el més preocupant –la Carla- només ha estat un ensurt). Ara cal reaccionar. Queda per davant el Concurs i, una mica més enllà, la diada de la pròpia colla. El balanç final de la temporada ha de ser positiu. I les situacions complicades han de curtir una colla que, ara mateix, és força jove, castellerament parlant.
Els Castellers de Lleida sempre m’han caigut simpàtics. D’entrada, per raons d’origen familiar. A més, els lleidatans són una mica el “far west” del món casteller: no és que estiguin fora de l’àrea tradicional, sinó que realment podem dir que han anat creixent pràcticament sols, molt allunyats de la resta de colles. I Déu n’hi do l’evolució! Malgrat això, haig de confessar que he anat poc a Lleida a veure castells: les seves diades principals sovint m’han coincidit amb d’altres amb les què tenia més compromís professional. De fet, la primera vegada que vaig poder veure castells a la Paeria va ser aprofitant que estava de vacances. Després, el Pau Oliva ens va convidar a dinar al Joan Borràs i a un servidor. Recordo, també, com la de Lleida va ser la presentació del meu llibre “El periodisme casteller” en la què es van vendre més exemplars: més que a Valls, Mataró o fins i tot Tarragona. Em vaig fer un fart de signar llibres a gent a qui no coneixia, i és potser l’única vegada que això m’ha passat. O sigui que els que estan ficats en això dels castells a Lleida ho fan amb una militància notable.
Per tant, us podeu imaginar que ahir em vaig alegrar molt pel dos de vuit amb folre –m’han dit que no tenen massa clar si dir-ne dos o torre- dels Castellers de Lleida. I no només perquè em caiguin simpàtics: una nova colla folrada –diria que la darrera van ser els de Sants- sempre és una bona notícia, i més encara si ho aconsegueixen amb la suficiència dels lleidatans.
Vull fer notar també com els últims anys sí he pogut anar a veure castells a la Paeria. I això -tenint en compte que el meu calendari casteller continua lligat per motius professionals, i no pel propi gust- que la diada de Sant Miquel s’ha anat consolidant com una actuació d’interès, amb els ingredients necessaris per l’èxit: una colla amfitriona de bon nivell, amb ganes, que estira; i unes colles de fora que es creuen l’actuació. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dels Capgrossos de Mataró. Algú a Lleida va tenir l’encert en un moment donat d’apostar pels blaus, i aquests ho estan retornant amb escreix: aporten les seves millors construccions i impedeixen que la tercera colla a plaça es relaxi. Un darrer apunt –i els lleidatans que em corregeixin, si m’equivoco-: diria que l’alcalde Ros ara és habitual a la diada, quan això no passava amb Siurana.
Doncs sí, darrerament n’hem tingut uns quants, i això ha reobert un debat que, em temo, ara mateix no té respostes úniques. Als periodistes ens tocar fer un paper que, almenys jo, no he demanat, però intento de fer amb la màxima honestedat possible, sabent que mai satisfaràs tothom. Dels castells de Santa Tecla, diria que hi ha un cert consens –colles implicades a banda- en què el cinc de vuit de la Jove està carregat i el tres de nou dels Xiquets no. Lògicament, el cas que ha generat més expectació ha estat el tres de nou ratllat. Si un castell polèmic/dubtós va acompanyat d’una sensació de fracàs i d’una caiguda que deixa tocada la canalla encara és més difícil i amarg emetre un veredicte negatiu. Però és un fet que pràcticament cap mitjà de comunicació l’ha donat per carregat, que no hi ha consens dins la pròpia colla i que els “observadors neutrals” amb qui vaig poder parlar a plaça i que l’havien vist des del costat correcte –un company periodista, gent de la Vella- deien que el segon peu no s’havia arribat a col·locar sense necessitat de mirar imatges de televisió. En tot cas, val la pena remarcar que el fet que el castell estigui carregat o no canvia ben poc, per mi, la valoració de la diada dels Xiquets.
El tres de vuit amb l’agulla dels Minyons ahir és, dels tres castells qüestionables, el que em genera més dubtes. A plaça em va fer la sensació que l’enxaneta s’agafava clarament abans d’hora. Les imatges corroboren que hi ha una error tècnic, però aquest és mínim: va de dècimes de segon, cal mirar-s’ho un parell de vegades (al marge: a la web del programa es penjarà aviat –espero- el vídeo del castell, juntament amb un replay del moment clau que no s’ha inclós en el programa per causes estrictament tècniques –hem anat de putu cul!- i no, com algú insinua, perquè hi hagi un doble raser). No és, per posar dos exemples, com el quatre de vuit amb l’agulla dels Xiquets al Concurs de fa dos anys o el dels Bordegassos de festa major del 2000. També em qüestiono si aquest petit error individual ha d’invalidar tot un castell. Si un peu mal col·locat d’un acotxador en un tres de nou no l’invalida, una mà agafada mig segons abans sí? Perquè ens entenguem: en el tres de nou dels Xiquets és una situació de tot o res: o posa el segon peu o no; o està carregat o no. En aquests castells amb pilar al mig, admetent que hi hagi una imperfecció en l’execució, l’ha d’anul·lar completament? I, d’altra banda, si acceptem l’error, on posem el límit? No és fàcil, no…
