Ja fa temps que hi dono voltes i, sincerament, crec que el món casteller té un problema que no està ben resolt amb els castells amb agulla o pilar al mig (abans només era el quatre amb l’agulla, però ara també hi hem d’afegir el tres amb l’agulla). El cas és que és força freqüent que un moment concret de l’execució d’aquestes construccions sigui polèmic: just el moment de la transició entre la descarregada completa del castell (el quatre o el tres) i l’inici del descens de l’enxaneta de l’agulla. La polèmica ve pel fet que, sovint, en aquest precís moment es produeix una irregularitat pel que fa a l’ortodòxia castellera (ortodòxia que recull per escrit el Reglament del Concurs de Castells de Tarragona): l’enxaneta de l’agulla comença a baixar quan els segons del castell encara no s’han deslligat del tot.
Això exactament és el que va passar diumenge a Mataró amb el 4de8 amb l’agulla al mig dels Capgrossos, l’any passat a Lleida amb un 3de8 amb el pilar dels Minyons de Terrassa, per Sant Fèlix del 2005 (si la memòria no em traeix) amb un 4de9 amb l’agulla dels Castellers de Vilafranca, al Concurs del 2006 amb un 4de8 amb el pilar dels Xiquets de Tarragona, etc.
El cas és que, quan la cosa va molt justa, a plaça és gairebé impossible saber si els segons del castell estaven ja completament deixats anar de mans quan l’enxaneta del pilar ha començat ja a baixar, tot i que en aquests casos l’espectador com a mínim s’adona que alguna cosa irregular ha passat amb l’execució del castell. Aleshores, si algú vol confirmar la seva sospita ha de recórrer per força a la fotografia o la filmació. I, si es confirma que, efectivament, hi ha hagut aquesta incorrecció, llavors ¿què passa?
Doncs en el cas del Concurs de Tarragona, si el Jurat no s’equivoca (cosa que, per exemple, sí que va passar amb el castell que hem citat més amunt de l’edició del 2006), el castell senzillament s’invalida. Fora del concurs, els únics que han de prendre una decisió (i no sempre ho fan) són els mitjans de comunicació (especialment si elaboren rànquing), la Coordinadora (ara que faciliten els resultats de les actuacions) i potser algú més. També s’ha de dir que, a vegades, el periodista es limita a explicar què ha passat (sense emetre un veredicte contundent) i, sovint també, es recorre a donar per bona la consideració de la pròpia colla.
Explicats tots aquests antecedents, jo crec sincerament que el criteri que en aquests casos aplica el Reglament del Concurs de Tarragona és, com a mínim, discutible. M’explicaré: crec que invalidar totalment un castell només per un petit error d’execució és un càstig excessiu, massa sever per a una construcció que, si ens hi fixem, no ha deixat en cap moment de completar-se (de fet, aquesta idea ja la va defensar el company Joan Beumala al diari Avui, fa uns anys, arran d’un 4de8 amb l’agulla dels Bordegassos de Vilanova fet en la seva festa major). Per tant, aquesta polèmica típica dels castells amb agulla no és comparable a aquella altra polèmica (també freqüent) dels castells que no sabem del tot si han estat carregats just abans de caure. I no és comparable perquè en el cas de les construccions amb agulla al mig (com en el 4de8 amb el pilar dels Capgrossos de diumenge) el castell es fa, es descarrega; d’acord, amb la irregularitat que l’enxaneta de l’agulla comença a baixar unes dècimes de segon abans del que li toca. Però el cas és que el castell de diumenge es va descarregar amb tots els ets i uts; o sigui, diríem no que no es va fer, sinó que es va fer mal fet (amb una petita irregularitat). En tot cas, penso que aquest tipus de polèmica dels castells amb agulla s’assembla més al cas d’aquells pilars en què l’enxaneta no es deixa totalment de mans que no pas, per entendre’ns, al d’aquell recordat 5de9 de la Colla Vella per Sant Fèlix de fa uns quants anys.
Aleshores, el que jo proposo és que es valori la possibilitat que aquests castells amb agulla que presentin aquesta irregularitat no siguin invalidats, sinó donats com a bons tot destacant la irregularitat comesa i (en el cas del Concurs de Tarragona) aplicant-hi una penalització. Sigui com sigui, el que trobo inadmissible és que es digui, com alguns fan, que es tracta d’un intent desmuntat, ja que en cap moment, per part de la colla, no hi ha hagut la voluntat de desmuntar el castell (per exemple, tornant a diumenge passat: el 4de9 dels Capgrossos sí que va ser un intent desmuntat; el 4de8 amb agulla de la mateixa colla, no).
Això no obstant, pel que fa a la meva proposta, la companya Roser Llagostera em fa veure que feta la llei, feta la trampa, en el sentit que si s’apliqués aquest nou criteri moltes colles potser ordenarien a l’enxaneta de l’agulla baixar abans d’hora. En tot cas, crec que el criteri només s’hauria d’aplicar en aquells casos en què realment la transició del castell al pilar no s’ha fet correctament per qüestió de segons. En canvi, si en el moment en què l’enxaneta de l’agulla comença a baixar encara hi ha algun terç dalt del castell, aquest s’hauria d’invalidar.
Sigui com sigui, tota aquesta polèmica dels castells amb l’agulla el que torna a posar de manifest és el caràcter sui generis actual dels castells pel que fa a la seva esportivització (en el sentit que la pràctica dels castells té elements esportivitzats i alhora elements allunyats de l’esport): si algun dia es completés l’esportivització dels castells, aleshores l’única manera de resoldre aquesta qüestió seria la de posar jutges o àrbitres a totes les places, les decisions dels quals serien inapel·lables i quedarien recollides en un únic rànquing oficial. En canvi, actualment això només passa en l’àmbit del Concurs de Tarragona, l’actuació més esportivitzada de totes.
Sigui com sigui, el que hauríem de demanar és coherència, atès que si (com diu Antoni Costes en l’article citat en el meu post “¿Són els castells un esport?”) tot aquest afany reglamentador el que fa és acostar-nos a l’esport, aleshores el que no es pot fer és ser reglamentista i alhora dir que no s’està a favor de l’esportivització dels castells.
