• Les troballes reforcen la idea que fa dos segles els castells ja feia temps que eren arrelats a les nostres comarques.
• Una d’aquestes notícies confirma la existència d’afició castellera a Vilafranca del Penedès fa 200 anys.
Pere Ferrando Romeu
Quan menys t’ho esperes salta la llebre. Encara que, a aquestes alçades de la historiografia castellera, sembla que ja estigui tot buscat, mirat i trobat, de tant en tant apareix alguna noticia que ens recorda tot el contrari, és a dir, que encara hi ha amagades informacions desconegudes pel nostre món casteller, i que un bon dia, sigui pel motiu que sigui, surten a la llum per sorpresa de tots.
Aquest seria el cas que ens vam trobar aquesta primavera passada, quan la Carme Montserrat, l’actual responsable del Centre de Documentació Castellera de Valls, ens va alertar d’una noticia apareguda a la revista electrònica “A Carn!” dedicada a la historia militar catalana. En el seu número 9, del gener d’enguany, apareixia un article dedicat a la expedició militar que l’exèrcit espanyol va enviar al nord d’Europa el 1807.
La notícia semblava prou interessant com per dedicar-li la seva corresponent investigació: venia a dir que una part del contingent allí desplaçat, per passar l’estona, entre altes jocs i distraccions, feien uns exercicis físics consistents en pujar els uns damunt dels altres tot fent piràmides humanes, és a dir, fent castells.
Pensem que la informació, a part de la seva vessant curiosa i anecdòtica, te el seu propi interès per l’antigor de la referència –te 202 anys- . Per tant, qualsevol detall que es pugi trobar al seu entorn, pot esdevenir útil per conèixer els castells en unes dates tan allunyades com mancadades de notícies.
Amb el nostre propòsit de trobar la font original i primària de la noticia –d’altra banda imprescindible per certificar la seva autenticitat- i després d’alguns passos entremitjos la vam poder localitzar a la “Gazeta de Madrid” –la precursora del “Boletín Oficial del Estado”- en la seva edició del dimarts ú de desembre del 1807. Allí, a la pàgina 1242, apareix un apartat dedicat a les ciutats “anseatiques” –és a dir, les ciutats de diferents països, però sobretot alemanyes, que donen al mar Bàltic-.
La notícia està copiada de la premsa local, porta data del 6 de novembre i està situada a la ciutat d’Hamburg, actualment a Alemanya. El paràgraf que ens interessa diu, textualment: “Ocho mil españoles estan acantonados en esta ciudad y sus inmediaciones. Vivimos en la mejor inteligencia con estos extrangeros, trasladados como por encanto á nuestros hielos desde los climas ardientes del mediodia. Los calores extraordinarios de este verano les han hecho hasta ahora soportable nuestro clima; pero ya empiezan á arroparse con sus capotes. Por lo demas son tropas valientes, siempre alegres y entretenidas en juegos y exercicios nacionales. Aqui se ve una porcion de soldados encaramándose unos sobre los hombros de otros para formar un castillo ó piràmide: allí otros se desafian á correr y saltar; más allá hay otros lanzando el canto ó la barra. Al lado de estos corrillos divertidos se ven otros jugando á los naypes ó á la morra, ó entonando las canciones de los carreteros y arrieros. El pueblo hamburgues contempla con admiración el espectáculo de estas costumbres extrangeras, y los muchachos en todas partes imitan ya los juegos de los españoles.”
La informació és, doncs, totalment verídica i real: una part dels soldats allí desplaçats es distreien fent algunes construccions castelleres, un episodi que ens recorda, i molt, al viscut durant la guerra civil espanyola del 1936-39, quan alguns castellers de diferents poblacions desplaçats al front i lluny de casa seva, feien algunes construccions de quatre i cinc pisos per esbargir-se d’aquell entorn bèl•lic.
Tornant a Hambug, el següent pas ara es preguntar-nos què hi feien allí aquests soldats-castellers i, sobretot, de quina part de l’Estat espanyol provenien, tot plegat per acabar de vincular l’episodi dins la nostra història castellera.
L’EXPEDICIÓ DEL MARQUES DE LA ROMANA
Molt de passada, explicarem com van anar a parar aquests soldats tan lluny de casa seva. Segons el tractat de pau del 1796 i el conveni d’Aranjuez del 1801, Espanya i França van firmar una aliança militar mitjançant la qual s’unien els dos exercits i les seves flotes davant d’un enemic comú llavors: la Gran Bretanya. Un dels episodis més coneguts d’aquesta confrontació amb els anglesos fou la famosa batalla de Trafalgar, davant les costes de Càdis, el 1805 on el combinat franco-espanyol fou derrotat pels anglesos. El 1807 el mateix Napoleó exigeix al rei Carles IV i el seu primer ministre Godoy la formació d’un contingent de 10.000 soldats, 4.000 genets i 25 peces d’artilleria per ocupar la ciutat d’Hamburg i els ports del Mar del Nord per evitar la invasió de la Gran Bretanya cap al continent.
Al davant d’aquesta expedició fou nomenat el tinent general Pere Caro Sureda (1761 – 1811), conegut com el Marquès de la Romana. Era llavors el capità general de Catalunya.
Les tropes escollides foren les que guardaven més proximitat amb la frontera francesa per fer més efectiu el seu enviament. Repassant la relació de regiments que van conformar aquesta expedició, ens trobem amb allò que buscàvem: alguns d’aquests regiments provenien del nostre país. En concret ens trobem amb dos batallons on els seus components provenen del principat. Un d’ells feia temps que estava desplaçat a Etrúria, una regió del nord d’Italia: es tracta del 1er. batalló d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Catalunya, els quals es desplaçarien fins a Hamburg i allà es trobarien amb la resta de l’exèrcit. L’altre batalló estava desplaçat a Navarra, era el 1er. batalló d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Barcelona. Una part de l’expedició la formaven civils, bàsicament carreters, cantiners i tot el servei d’intendència que necessitava la tropa. Existeix una excel•lent col•lecció de làmines dibuixades per professor Christian Suhr i gravades pel seu germà Cornelius, d’Hamburg i datades el mateix 1807 on apareixen aquests civils catalans, amb barretina i acompanyats per les seves dones i, fins i tot, els seus fills.
Soldats del regiment de Catalunya. A l’esquerra es pot observar un civil amb la típica barretina, faixa i espardenyes de betes. (Imatge facilitada per José Antonio Aded)
En voler filar mes prim i intentar escatir de quina part del nostre país eren els components dels dos batallons –el de Catalunya i el de Barcelona- ens hem valgut dels coneixements que l’historiador vallenc Francesc Murillo te sobre la història militar d’aquells anys. Segons Murillo el reclutament d’aquests voluntaris no estava fixat per altre delimitació que no fossin les fronteres històriques de Catalunya, és a dir, que es troben soldats dels Voluntaris de Tarragona procedents de les comarques barcelonines i a l’inversa; per tan, el nom del regiment no tenia massa a veure amb la procedència dels soldats. Ell mateix, en les seves recerques, ha trobat vallencs dins aquests dos regiments que van anar a Hamburg. Per tant, no es pot situar en cap zona geogràfica concreta la procedència d’aquests “soldats-castellers”.
La campanya militar te lloc durant l’estiu del 1807 en diferents dates, accions i llocs. Els dos batallons del principat que hem citat passarien plegats el dur hivern nòrdic a la perifèria de la ciutat d’Hamburg i a la espera de noves ordres. És aquí, en aquest context de relativa calma, quan tenen lloc aquests esbargiments “castellers” amb el vist-i-plau dels natius, que van conviure amicalment i sense problemes amb les tropes forasteres.
A la península, però, l’ambient no era tan amable: a finals del mateix 1807 comença l’enrenou al govern espanyol que es materialitzaria a principis del 1808 amb la caiguda de Godoy i l’enderrocament del rei Carles IV pel seu fill Ferran VII. Poc després la truita dona la volta i els francesos, fins llavors amics, es converteixen amb enemics en envair la península. Començava la guerra amb Napoleó. No cal explicar, per que ens fem el càrrec, de les trifulgues que van haver de passar els nostres protagonistes per tornar a casa davant aquest sobtat canvi “d’enemic”.
SEGONA NOTICIA EN PLENA GUERRA
Però el relat històric ens ve com anell al dit per presentar la segona notícia que volem donar a conèixer i que anunciàvem al titular. I es que aquesta segona informació correspon a un episodi que va tenir lloc en el transcurs de l’esmentada guerra amb els francesos; per tant, i novament, una altre dada molt i molt reculada en el temps i en una època tan escassa d’informacions castelleres.
Aquest cop la notícia no és inèdita, però la seva divulgació ha estat escassa i poc comentada, fet pel qual aprofitem l’oportunitat que ens dona el present article per donar-li el ressò que es mereix i en el lloc que li correspon com és un mitjà de comunicació penedesenc.
Dins l’àmbit casteller, Pere Català Roca la va donar a conèixer l’estiu del 1984 en un article publicat al butlletí “Castells” editat pels Castellers de Terrassa. Català, per la seva part, l’havia localitzat al llibre “El Invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la Guerra de la Independencia” editat a Barcelona el 1961.
L’autor d’aquest llibre es Isidre Clopas Batlle (1913-2001) conservador, durant molts anys, del Museu de Ceràmica de Martorell. A la pàgina 35 es parla de com el general Josep Manso Solà (1785-1863), el 19 de març del 1811 havia d’assistir a la presa del castell de Montjuich, aleshores en poder de l’exèrcit de Napoleó. Referent a aquest episodi, i pel tema que ens ocupa, diu, literalment: “Es interesante consignar que una de las noches que precedieron a los hechos reseñados, Manso había estado con una escasa pero escogida fuerza en los fosos de Montjuich. Quería conocer bien el terreno, recorriendo los fosos de la fortaleza. Los tiradores de Villafranca se ofrecieron para escalar la muralla por medio de un castillo humano, de los que suelen levantar en los festejos populares del Panadés.”
El General Josep Manso Solà, que va liderar moltes campanyes contra l’exèrcit de Napoleó al nostre país, en un gravat del 1814 (Isidre Clopas Batlle)
Endut per la mateixa curiositat que podem tenir ara, un cop llegit el text, Català es va adreçar a l’autor del llibre per intentar saber-ne més detalls. Clopas li va fer saber la font original d’on va treure la notícia. La informació la va trobar al “Diari d’operacions del Batalló de Caçadors de Catalunya”, un document escrit pel notari martorellenc Antoni Buxeres Rosés (1780-1872), ajudant i secretari del mateix general Manso durant la guerra del Francès; és a dir, una informació de primerísima mà que mereix la total credibilitat. Malauradament el document original ja no es pot consultar, per que durant la guerra civil del 1936 es va cremar tot el fons documental que l’esmentat notari guardava en la seva masia de “Can Abat”, a prop de Martorell. La transcripció que Clopas va tenir l’encert de fer l’agost del 1934 és el que ha salvat la notícia de la seva total desaparició.
Antiga imatge d’una part de les muralles del castell de Montjuich, a Barcelona. (Barcelona.com/blog)
Centrem-nos ara en la informació que ens dona el text. En primer lloc ressaltar el fet que, per escalar la muralla de Montjuich s’enfilessin els soldats els uns damunt dels altres. En aquest episodi també hi trobem similituds en un altre de posterior, quan el General Prim va ordenar a un escollit grup de soldats escalar la muralla de la ciutat de Tetuán per plantar-hi la bandera i esporuguir als enemics. La gesta va tenir lloc el 1860 i fou protagonitzada per catalans durant la guerra amb el Marroc fent una construcció de quatre pisos per escalar l’esmentada muralla.
No sabem quants soldats ni quants pisos es van necessitar per complir els objectius del general Manso, però si allò que es pretenia era observar l’interior de la fortalesa s’haurien necessitats uns quants “soldats-castellers”, atesa l’alçada de la muralla, amb foses incloses, del castell de Montjuich.
L’altre part que sobta de la notícia és la procedència de l’escamot espia: Vilafranca del Penedès. Recordem que ens trobem el 1811, una data tan allunya que ens planteja el dubte de si ja existia afició castellera a la capital de l’Alt Penedès i, si, a més a més, aquesta afició participava activament en les construccions castelleres.
Repassant la documentació de que disposem ens adonem com, efectivament, als darrers anys han anat apareixent dades que certifiquen que a Vilafranca, molt abans del 1811, ja es coneixien els castells: el document més revelador es un informe que l’alcalde major de la vila va redactar el 1786 prohibint el Ball de Valencians per que els seus components aprofitaven l’habilitat que tenien d’emparrar-se els uns damunt dels altres per robar els horts de la vila. A part d’això, el Ball de Valencians està prou documentat durant la festa major local el 1771, 1802, 1803, 1805 i 1806; unes actuacions a les que s’hi haurien de sumar les del 1802 i 1808 en dues visites reials a la vila.
Per tant, amb la notícia del 1811 es fa evident que la pràctica castellera dels vilafranquins es continuava mantenint viva els primers anys del segle XIX. I ho continuaria estan més endavant arrecerats a les colles vallenques i, finalment, a les colles pròpies, fins a l’actualitat.
