Pere Ferrando va enriquir la historiografia castellera aquest estiu darrer amb noves dades de la primeria del segle XIX (El 3 de vuit: 28 d’agost de 2009). Dos articles seus documenten a uns avantpassats expressant-se amb naturalitat mitjançant els castells a cavall d´episodis militars, no caldria dir-ho, en unes tessitures molt convulses, cosa que explicita l’acceptació d’aquesta tradició entre nosaltres ja fa molt de temps.
En el primer, Ferrando va incidir que uns avis així exterioritzessin els seus anhels de vida i senyals d’identitat en estones mortes a Hamburg el 1807, durant la campanya militar franco-espanyola en aquesta i altres poblacions hanseàtiques. A aquí tampoc no li van passar per alt les similituds amb la passada Guerra Civil (1936-1939). Aleshores, castellers de diverses poblacions enrolats a l’exèrcit republicà també van fer pinya per esbargir-se de la insídia bèl•lica.
En el segon, va exposar la instrumentalització de les habilitats castelleres d’uns penedesencs a Barcelona el 1811 durant la Guerra del Francès. A aquests elements se´ls va encomanar de coronar la muralla del castell de Montjuïc perquè inspeccionessin el terreny. A aquí també va subratllar el paral•lelisme amb un altre episodi. Allò tan conegut que el general reusenc Joan Prim Prats manés de plantar un castell per hissar la bandera espanyola dalt de la fortalesa de Tetuan el 1860 amb la intenció d’acovardir els enemics.
Per la nostra part, el treball que teniu a les mans ofereix més notícies, no tan reculades, però també de castellers amb les armes al costat.
La primera ens transporta el 1894 a Ataque Seco, a les afores de Melilla, durant la primera guerra del Rif o del Margallo. Aquest conflicte pren el nom de Margallo pel segon cognom de l’aleshores governador militar de Melilla, Juan García Margallo. Qui va manar a les tropes espanyoles de reprimir la sublevació de les tribus o cabiles del voltant de Melilla entre el 1893 i el 1894, enfurismades per l’ordre de construir una fortificació prop d’un lloc sant.
La informació castellera apareixde retruc en una lletra del gironí Joan Antoni Espúñes, “redactor-corresponsal”, al Diario de Gerona que comenta el programa d’actes per festejar el sant del “niño rey”, el rei Alfons XIII, la tarda del 23 de gener de 1894. Entre d’altres coses, el relat assenyala inequívocament que tropa del regiment d’infanteria San Quintín núm. 47 havia d’alçar castells: “Y así como San Quintín ha preparado el ball dels bastons y los castillos dels xiquets de Valls y Asia los coros catalanes y Guipuzcoa la iluminación del campamento y la elevación de un globo aerostático monstruo; los regimientos Infante, Luchan y Albuera, que forma la brigada Luque, tiene ultimados todos los detalles de una gran retreta” (Diario de Gerona: 1894).
La pluja, sembla ser, va impedir-ho a l’hora de la veritat. Els plans inicials, de tota manera, destapen a uns catalans manifestant i renovant la seva identitat per defugir del tràngol d’haver de fer la guerra, recorrent als quadres acolorits que els empenyien i apuntalaven la roda de la vida i els vincles de comunitat a casa. Que avui dia són tipificats d’eixos de la nostra cultura popular i tradicional, és a dir, de referents patrimonials i simbòlics immediats. No passa per alt que també preparessin d’altres números nostrats, el ball de bastons i els cors de Clavé, a més dels “castillos dels xiquets de Valls”.
La resta del que aquí es presenta, quatre actuacions, pertany a la darrera Guerra Civil i arrossega una lectura distinta i problemàtica arran d´enmarcar-se en aquest drama tan cruent. És prou sabut que els castells s´han creuat amb la política en nombroses ocasions al llarg de la història. Però l´exposició i la utilització conscient o inconscientment dels castells, pel seu discurs, estètica i espectacularitat, en aquest escenari fratricida va suscitar l´oportunitat d´apropiar-se´ls en ambdós bàndols contendents. Prou punyent és el que es llegeix a l´edició sevillana de l´Abc, en territori insurgent, sobre “l´alliberament” de Valls el 14 de gener de 1939: “No podemos silenciar un deporte típico de esta ciudad, que desde ayer es de España. Nos referimos a los intrépidos ejercicios de los Xiquets de Valls, que levantan torres humanas que a veces llegan a la altura de nueve hombres puestos en pie unos encima de otros. Es un espectáculo único en el mundo” (Abc: 1939). També, sense sortir de Valls, però ara del costat governamental, que es disposés la seva participació en un festival benèfic el 15 d´agost de 1937, dada documentada pel vallenc Miquel Trenchs i que Pere Ferrando ens ha fet saber.
Les tres primeres notícies van plegades. També són d´unes actuacions benèfiques a favor dels republicans del 1937, a Barcelona, però aquí a cura dels “Xiquets de Valls. Colla Barcelona”, una colla estable de poca volada de la ciutat de Barcelona, activa d’ençà del 1932 i que reunia a gent originària de l’àrea tradicional castellera. Diverses han estat les agrupacions castelleres fundades al pla de Barcelona a iniciativa de gent del Camp de Tarragona i el Penedès al llarg del temps. Aquesta s’arrecerava al “Bar del Centro” del carrer Ausias March, núm. 128 i s’enorgullia de comptar amb castellers “del mateix poble de Valls”, com es llegeix a la tarja comercial i a la carta que Joan Castañé, el seu secretari, va adreçar a l’Ajuntament de Badalona el 1932 (AHM Badalona). El seu desig de vincular-se amb Valls va dur que també s’uniformessin amb camises vermelles, el color predominant a l’escut de Valls, com les dues colles vallenques.
La primera, va abraçar el matí del diumenge 23 de maig de 1937 a Montjuïc dins dels actes de la Diada de la Bona Voluntat. La festa, organitzada per la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i Ràdio Barcelona, commemorava la conferència de pau de la Haia del 18 de maig del 1899, la primera de la història entre representants d’estats on va plantejar-se la reglamentació de les guerres i la creació d’un tribunal internacional d’arbitratge.
El programa, “Dedicado especialmente a los niños de todo el mundo (y a beneficio de los pequeños refugiados en nuestro país)”, va sumar l’exhibició d’un seguit d’exercicis folklòrics (La Vanguardia: 1937). Una fotografia d’un pilar de quatre provinent de l’Arxiu Nacional de Catalunya, del fons de Comissariat de Premsa de la Generalitat de Catalunya, que Pere Ferrando ens ha fet arribar, amb la seva generositat habitual, també sigui dit, un gest no massa freqüent entre investigadors, confirma que els Xiquets de Barcelona hi van fer cap.
La segona, ens mostra als Xiquets de Barcelona la tarda del dissabte 24 de juliol de 1937 a la plaça de toros la Monumental en el festival promogut per Socors Roig Internacional a benefici dels damnificats pel bombardeig d’Almeria. Una flota alemana havia bombardejat Almeria la matinada del 31 de maig en represàlia; dos avions republicans, el Deutschland dos dies abans, en confondre’l amb el Canarias.
A més d’un seguit d’artistes i formacions musicals d’estil variat, a la Monumental va anunciar-se el concurs de “los Xiquets de Valls” (La Vanguardia: 1937).
La tercera actuació dels Xiquets de Barcelona era l’endemà, el diumenge 25 de juliol de 1937, també a Montjuïc, aquest cop en la festa grossa de la primera Setmana d’Ajut Català. Durant la Guerra Civil, les militants d’ERC van constituir Ajut Català, una organització femenina dins d’ERC de suport als combatents al front. Les seves activitats anaven encaminades a aconseguir diners i bens necessaris.
El programa d’actes va preveure-hi la festa de la cançó i la música a partir de dos quarts de cinc de la tarda a la plaça del sortidor petit. Entre els artistes, “los Xiquets de Valls” hi apareixen citats (La Vanguardia: 1937).
La quarta i última actuació inèdita de la Guerra Civil va apart. Va ocórrer a Madrid, al teatre del Círculo de Bellas Artes, el 12 de novembre de 1938 en el comiat a les Brigades Internacionals orquestrat pel Comitè provincial del Partit Comunista d’Espanya. L’edició madrilenya de l’Abc, en territori republicà, recull, a banda dels oradors i d’altres participants, que “Se proyectó una película. El poeta del pueblo, [Rafael] Alberti, recitó algunas de sus poesías, y actuaron los Xiquets de Valls” (Abc: 1938). La premsa governamental barcelonina també n’informa (La Vanguardia: 1938).
Aquests castells van aixecar-los, altre cop, uns soldats catalans melangiosos, lluny de casa, aquesta vegada, enclavats al front de Madrid. Pere Ferrando també va citar-los en el treball d´aquest estiu darrer, com s´ha comentat al principi del que teniu a les mans. Juntament amb Salvador Arroyo, a més, ja n’havia parlat abans en el llibre La Renaixença Castellera al Vendrell (1926-1936). Allí va constatar l’activitat lúdica d’una vintena d’individus, “vallencs, vendrellencs, homes de Sant Jaume i de Vandellós”, molts d’ells ja castellers abans del juliol del 1936, i que la dèria els dugués a bastir castells en moments de calma i en alguns actes, entre d’altres llocs. També hi va aportar d´altres dades molt sucoses. El seu uniforme “era prou definitori: el vestit de caqui dels milicians, amb gorra militar i una faixa negra que s’havien fet enviar des de casa. També la música fou adaptada segons les necessitats del moment: la tradicional tonada de les gralles fou substituïda pel ritme d’un tabal que augmentava de to quan es feia l’aleta o la figuereta, tot recordant un número de circ. Amb aquests elements s’havia fet, a més del pilar de quatre i el tres de sis, la torre de cinc”. L’anxaneta també solia alçar el puny dret en l’aire enlloc de fer l’aleta, un gest molt expressiu d’aquell temps.
Per acabar cal comentar les dues fotografies que acompanyen aquest text. La primera, per imaginar-nos què podien haver abastat un grapat de reclutes el 1894 al Marroc, és de la celebració de la Inmaculada, la patrona de l´arma d´infantèria, el 1920 a la caserna Conde-Duque de Madrid. Va aparèixer publicada a Mundo Gráfico el 15 de juny de 1920. La segona, òbviament, aquella de l´Arxiu Nacional de Catalunya del pilar de quatre que corrobora als Xiquets de Barcelona el matí del diumenge 23 de maig de 1937 a Montjuïc.
Una primera edició d´aquest treball és a: El Vallenc, Valls, 30 d´octubre del 2009, pàg. 47.
