El rei Carles IV, acompanyat de la seva família i de la família real de Nàpols i Sicília, va visitar Catalunya el 1802 per celebrar un doble casament el 10 d´octubre a Barcelona. D´una banda, el del seu fill primogènit, Ferran, el príncep d´Astúries, el futur rei Ferran VII, amb la princesa Maria Antònia de Nàpols, cosina germana seva; i de l´altra, el de Francesc Genari, germà d´aquesta darrera i hereu dels dos trons del sud d´Itàlia, amb la infanta espanyola Maria Isabel, germana del príncep d´Astúries i també cosina seva.
Malgrat tractar-se d´una festa oficial d´alta instància, el seu ressò entre el conjunt de la població ha dut que esdevingui molt valuosa en l´estudi de les tradicions tradicionals i populars, perquè els nostres avantpassats van saludar cada passa dels monarques pel país, d´una manera més o menys entusiasta, amb les expressions festives al seu abast, les en voga entre el poble ras. No ha d´estranyar si les comunitats s´han enorgullit sempre de les seves festes i aquestes, interpretades com un cós i receptores de trets culturals, exterioritzen l´estructura i la identitat local.
Així, al 1802, com d´altres vegades, els veïns van recórrer al protocol consolidat del seguici de festa major, traspassat de les processons de Corpus, i que en aquesta efemèride no es redescobreix tan opac, com en la majoria de la documentació quotidiana dels ritus de pas. Aquesta perfomance de benvinguda, que no deixa d´ésser un art efímer subtil, òbviament, va concretar-se a cada lloc en una rua ambulant, on l´escenari se succeïa d´un carrer a un altre i la coreografia al que oferia cada comparsa participant –i no necessariament convocada-. El recorregut, així havia d´ésser, també va embellir-se i tots els participants, actors o simples espectadors, van ocupar el lloc que els pertocava en correlació al seu rol dins la comunitat.
A més, l´esdeveniment resulta encara més curiós pels estudiosos per ésser la última celebració real de l´època moderna, Carles IV va ser l´últim monarca de l´Antic Règim, i per la sumptuositat que va atorgar el marc d´una suposada revifalla econòmica i social.
La integració de les comparses al capdavant d´una rua d´aquest format, d´altra banda, insinua d´altres lectures. La simbòlica de purificació del recorregut. Les evolucions ritualitzades del calaix de sastre d´elements festius, instants abans del trànsit dels dignataris, suggereixen la màgia d´una neteja imaginària dels punts cardinals de l´escenari, com si es tractés d´un exercici exorcista d´habil·litació col·lectiu. I, alhora, també una funció tan pràctica com l´obrir un pas per entre una multitud. Més recargolada és la idea que possibilitava el control (la censura) de susceptibles pols oposats a l´ordre establert; perquè la gent poderosa i benpensant i el mateix protocol del seguici no hi concebia la participació, ja s´ha dit, compendi del paper de cadascú a la comunitat, sense atendre´s a un ordre sever.
Tarragona va ser una de les poblacions que va hostatjar a les famílies reials el 1802; des del 11 al 15 de novembre, regressant a Madrid, camí de València. La documentació municipal, el Llibre d´Acords Municipal del mateix any 1802, recull fil per randa el seguit de preparatius que la ciutat va organitzar, ni que fos a corre-cuita; la notícia del pas dels monarques no es va conèixer fins el 22 de juny.
La feina fou ingent i costosa, i entre d´altres mesures, cal mencionar que se´ls van acondicionar diverses cases contigües del carrer d´en Granada, propietat de gent benestant local. Aquesta tria no esdevé del tot banal, ja que les vivendes, orientades pel darrere a mar, donaven al portal de Sant Antoni, l´epicentre de la funció festiva de què tracta el treball que teniu a les mans. Els monarques van entrar a la ciutat per aquest punt i les proporcions de l´esplanada del davant van permetre la concentració i les manifestacions de la multitud expectant; i alhora, que els monarques, des de les cases d´en Granada, les gaudissin a plaer.
El recordatori d´haver d´honorar als dignataris amb un programa atapeït de diversions va donar-lo el regidor Gaspar Casas durant la sessió del 30 de juliol, qui apareixerà citat més endavant pel fet de ressenyar l´esdeveniment. Aquest va insistir en què Tarragona “devería distinguirse con mayor motivo, á las demás ciudades de este Principado con demostraciones de regosijo por las muchas y repetidas gracias y favores, con que la bondad del Soberano ha distinguido particularmente en las obras” del puerto. La programació també havia de fer lloc a la col·locació protocol·lària de la primera pedra del port, una infraestructura anhelada pels tarragonins durant dècades i que finalment va assolir el vist-i-plau dels governants; per exemple, la corona va cedir per a la seva construcció terrenys de titularitat real.
La proposta lúdica de Casas va reeixir. El govern municipal va acordar el mateix 30 de juliol la constitució d´una comissió organitzadora i, per sumar el major nombre de complicitats, que fos molt representativa; amb el concurs de prohoms de tots els estaments: “se nombren algunos comisionados, no solo de este cuerpo, sí que tambien, a, un cavallero, un Azendado, un Comerciante, algunos Individuos en los Colegios y Gremios para que tratasen sobre las festivas Demostraciones y regosijos, que podrían hacerse”. Aquests veïns van reunir-se per primer cop el 4 d´agost.
La primera notícia sobre elements dels seguicis festius no apareix, però, fins el 13 d´octubre. Aleshores va aprovar-se la renovació de les bandes dels regidors, i dels vestits dels tres massers, dels pregoners i de les trampes; a Tarragona, els Magí de les timbales, els “timbaleros que van delante la Ciudad, tocando los timbales a cavallo”.
Dos dies després, el 15 d´octubre, ja va confirmar-se el teatre festiu principal, és a dir, que l´esplanada del davant del portal de Sant Antoni era el lloc més adient perquè “los vecinos tengan la satisfacción de ver á sus soberanos y estos de ver á sus vasallos, á más de que en la Plaza hay lugar para las Danzas que deven ejecutarse”. Aleshores, en correspondència, també ja s´havia aclarit que els hostes s´allotjarien a tocar, a les cases d´en Granada.
El 23 d´octubre, va tocar el torn de cridar a files “á los Proombres de los Gremios”, per transmetre-lis el guió de la seva aportació. Com ocorria en d´altres nuclis urbans, el rol dels gremis no era per menystenir. Menestrals, artesans i gent d´ofici, o sigui, el poble menut, constituïa el gruix de la població. Els gremis, que reglaven els trets essencials de l´activitat laboral dels associats, aplegaven obligatòriament els mestres d´un mateix ofici, i amb aquests, els treballadors sota la seva empara. La força, la solvència, la utilitat i el prestigi dels gremis va arribar a l´extrem que obtinguessin una parcel·la en els òrgans rectors de les ciutats. A banda, els agremiats també es reunien en confraries, els lligams entre ambdues institucions van ser molt estrets, per qüestions més assistencials i pietoses.
La convocatòria dels prohoms dels gremis obrava, doncs, arran del que s´ha dit darrerament i per la part que pertoca a aquest treball, per recordar-lis que havien de rebre els monarques “con los mismos regocijos los soberanos y con las Danzas que han acostumbrado de tiempo antiquisimo, las mismas que practican en las entradas de los Senyores Arzobispos”.
L´encàrrec, doncs, no era casual. És prou sabut que la gent dels gremis era avesada en aquests afers. Però aleshores amb la dissort d´anar curts d´armilla, cosa que els prohoms van manifestar de seguida a l´uníson, i, en conseqüència, trobar-se en la tessitura d´haver de sol·licitar l´ajut municipal per tal d´emprendre l´empresa. De dos dies després de citar-los, al resum de la sessió del 25 d´octubre, es llegeix que “Habiendo comparecido los Prohombres de los Gremios manifestando hallarse imposibilitados de hacer sus Danzas para la venida de sus Magestades en esta ciudad por la falta de Fondos y atrasados sus Individuos á causa de las actuales calamitosos de los tiempos, y suplicando una ayuda de coste: Ha resuelto su senyoria que á cada uno de dichos Gremios se les den veinte y cinco libras para poder soportar dichos gastos”.
Alhora, també va concretar-se la participació del “Gremio de Navegantes nuevamente establecido”; que per no disposar de “danza determinada, que á costa del mismo Gremio, y en obsequio de SS.MM., presentarian delante de los Balcones del Alojamiento de los Soberanos una figura de un Navio de Guerra armado, y pertrechado, y adornado su Piso”.
El darrers serrells amb “los Proombres de cada Gremio” van detallar-se el 8 de novembre. Se´ls va confirmar l´arribada dels monarques la tarda de l´11 de novembre, després de barallar-se primer el dia 6; el canvi de dates va obeir al fet que els reis van trastocar el calendari, en decidir-se a pujar a Montserrat. Se´ls va subratllar “si tenian dispuestas ya las Danzas que á cada uno les tocaba para el citado dia onze que devian estar unidas en la Plaza del Rey para hir á recibir á SS.MM.” al portal de Sant Antoni. I, per acabar, també se´ls va responsabilitzar “de qualquiera desorden”, pel seu estatus a la ciutat, per ostentar la representació de tants veïns.
Una visió sobre el desenvolupament de l´esdeveniment l´aporta el regidor Gaspar Casas, com ja s´ha avançat i qui primer va treure l´assumpte a la palestra. De fet, són dos textos manuscrits similars, relligats al final del Llibre d´Acords Municipals del 1802.
El primer rep el títol grandiloqüent de “Varias noticias de las disposiciones tomadas por el Ayuntamiento de la presente ciudad de Tarragona por rason del transito de SS.MM. y descanso que hicieron en ella los dias 11, 12, 13, 14 y 15 del mes de Noviembre del corriente año de 1802 para que en lo succesivo puedan servir de algun govierno quando se ofresca igual caso”. És datat el 24 de desembre de 1802 i avisa de la intenció de publicar-se “una relación […] mas extenso” i de relligar un exemplar al Llibre d´Acords Municipals del 1803 al mes de febrer, cosa que no es va fer; no es conserva aquest volum municipal, però al 1802 també s´hi llegeix “que no se imprimió”.
El text confirma la presència de les comparses pactades amb els gremis. El seu protagonisme apareix també com el preestablert, el vespre de l´11 de novembre, al voltant del portal de Sant Antoni i acompassant i obrint l´entrada dels hostes fins al seu allotjament: “el Gremio de Pescadores con la dansa de los titanes; el de Horneros con la de Damas y Viejos; el de texedores con la de San Miguuel; el de Labradores con la de Cavallets; el de Zapateros con la de Cercolets; el de los Sastres con el de las 12 tribus del Pueblo de Israel; el de los Hortelanos con la figura de un Huerto; y el de los Sogueros con la dansa llamada los Prims”.
Un altre element del seguici que s´hi destaca és l´agrupació musical actuant a continuació de les comparses, acompanyant a les autoritats locals durant aquella jornada i les següents: “una copla [de ministrers] de dose Músicos á rason de sinco pesetas en plata cada Músico por cada uno de los dás de función [més que un bon jornal] que tuvieron que acompanyar el Ayuntamiento que fueron quatro dias”.
El segon manuscrit de Gaspar Casas, de títol no menys ressonant, “Relacion de los publicos regosijos y festivas demostraciones con que la Ciudad de Tarragona ha procurado esmerarse en el transito y descanso de SS.MM., Principes nuestros Senyores y demás Real Familia en esta ciudad en los días 11, 12, 13, 14 y 15 del mes de Noviembre del corriente año de 1802”, conté la mateixa informació.
