La premsa va dotar-se de més recursos durant les primeres dècades del segle XX fent lloc a la fotografia. La fotografia va ampliar l´òptica i l´amplitud de les cròniques, apropant l´ull del lector a qualsevol part del món, d´una manera més lliure de prejudicis i rica de matisos.
Les possibilitats d´èxit en molts estudis historiogràfics contemporanis, doncs, s´engrandeixen en funció de disposar o no de fotografies. És lògic. La confrontació de fonts documentals interdisciplinàries afavoreix l´obtenció de dades. A més, la fotografia, fins i tot, sovint supleix canals informatius suposadament molt substanciosos; perquè la història i la cultura oficial massa vegades han menystingut temes com els castells en funció del context o la classe social dels actors.
Aquests mots introductoris venen a tomb per contextualitzar la crònica de premsa més atractiva, a hores d´ara, sobre l´anada de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Badalona el 1930 per la festa major; els dies 15, 16 i 17 d´agost. La premsa d´arreu, com tantes vegades, va tocar aquesta presència castellera de puntetes, recorrent a frases ambigües, buides de contingut, pel fet de tractar-se d´una tradició aleshores encara poc llustrosa; i la de Badalona, a més, arran de la poca trajectòria dels castells a la ciutat (s´hi havien interessat tan sols el 1892 i 1893 fins aleshores).
Aquesta crònica sucosa és un paràgraf atrevit de Francesc Gazo Fargas per a l´edició del 20 d´agost del bisetmanari vallenc Joventut. Gazo, malgrat confesar-se afí de la Colla Vella, mai va defugir l´autocrítica, sempre va gosar posar els punts sobre les is quan creia que pertocava: “No volem deixar de consignar el mal efecte que ens ha produït el veure aquests dies publicades per la premsa algunes fotografies del dos i tres de cinc, preses amb motiu de l’actuació de la ‘Colla Vella’ a Badalona, castells que avui només poden tolerar-se fets per aficionats”. De fet, els textos d´aquest vallenc són impagables, de consulta obligada per redescobrir l´activitat castellera d´aquells anys, perquè el vallenquisme, la valentia i l´objectivitat planen sempre.
Una d´aquestes fotografies que van disgustar a Gazo, la del tres de cinc, va aparèixer publicada retallada també el mateix 20 d´agost a Imatges. Setmanari gràfic d´actualitats, una revista barcelonina d´alt nivell gràfic i periodístic, però de curta durada (als quioscos del juny al novembre de 1930). La promptitud amb què Gazo comentés la fotografia susdita a Joventut, alhora, també referma l´atracció i l´estima d´aquest pels castells; també va sortir-se´n perquè l´edició de Joventut es tancava al vespre.
La instantània és obra de Gabriel Casas Galobardes (Barcelona 1892-1973), un fotògraf professional que va especialitzar-se en el fotoperiodisme, la fotografia institucional i el retrat fins la fi de la Guerra Civil espanyola. Després, no va prosseguir la carrera de fotoperiodista, inhabilitat pel règim del general Franco, com d´altres que van arrenglerar-se amb la República i que no van adherir-se als principis del Movimiento.
El negatiu d´aquest tres de cinc es conserva a l´Arxiu Nacional de Catalunya, entre d´altres materials de Casas; el gruix de la seva obra és allí. Entre d´altres més de castells, en coneixem quatre més de la Colla Vella a Badalona el 1930.
Dues, són d´un dos de cinc bastit en el mateix escenari del tres de cinc susdit; al passeig de la Rambla, quasi a la cruïlla amb el carrer de Mar. Una, tirada en l´instant de coronar-se. L´altra, durant la baixada, amb l´enxaneta a l´alçada dels segons. Una de les dues devia ser l´altra que també va motivar l´enuig de Gazo a Joventut i que a hores d´ara no sabem on i quan va publicar-se; Gazo va comentar haver vist “per la premsa algunes fotografies del dos i tres de cinc”.
La tercera, és d´un altre tres de cinc, sembla al carrer de Mar, i la quarta, d´un pilar de quatre en un lloc indeterminat (a la carretera Vella?).
Aquest conjunt de plaques, a banda de la seva funció historiogràfica, palesen les inquietuds fotogràfiques de la generació de Casas. Pel fet d´assumir un rol sòlid d´artista o creador, va perseguir l´originalitat i sense perdre el fil de les contínues invencions tècniques i creatives. D´aquesta manera, la captura de la llum i de la senzillesa de les formes amb la finalitat d´informar i de fer pensar que tot bon fotògraf busca va traduir-se en picats exagerats o contrapicats per tal de subliminar temes banals; a composicions desequilibrades expresses per mirar de tensionar-los; a paletes d´ombres i de llums contrastades i generoses per accentuar-ne la plasticitat; o a enquadraments singulars, encara que tot plegat a vegades obligués a l´espectador a imaginar-se´n parts.
D´altra banda, cal precisar que la Colla Vella va assolir construccions una mica més reeixides a Badalona el 1930, el quatre de sis, el tres de sis i el pilar de cinc, segons es llegeix en una carta del 12 de juliol de 1931 de Joan Baptista Pairot Fabra i Ramon Fontanilles Serra, capdavanters de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, dirigida al President de la Comissió de Foment de l’Ajuntament de Badalona (AHBDN Badalona).
I també, perquè els de la camisa rosada no van plantar-ne superiors, el quatre de set i el tres de set, que aleshores també tenien en cartera. Senzillament, per no cometre cap temeritat. Cal tenir present que ambdós castells eren el súmmum en aquell moment i que no es duien a qualsevol plaça i, a més, a la babalà. A saber, que requereixen el concurs d´un determinat nombre d´efectius, que les colles d´aleshores no mobilitzaven des de casa perquè, seguint patrons ancestrals, es refiaven de la complicitat dels afeccionats locals. Uns factors que Badalona no complia per falta de tradició. De fet, els vallencs van comprometre´s a mostrar un tast de les seves habilitats, una tasca que van complir sobradament; tota la premsa badalonina ho patentitza.
