Els castells han esdevingut un motiu literari al llarg del temps. El llibre La Renaixença Castellera al Vendrell (1926-1936) dels vendrellencs Salvador Arroyo i Pere Ferrando recull diversos exemples, entre ells, el de l´estrena d´El termòmetre de la vida, comèdia dramàtica en tres actes i un pròleg, el vespre del dijous 6 d´octubre de 1927 al Casino Circo del Vendrell a cura de la Companyia Teatral Cohí-Grau del Vendrell.
Arroyo i Ferrando van documentar-ho valent-se de la premsa local. Una primera gasetilla, va anunciar la representació amb el concurs excepcional d´uns altres veïns; la colla dels Nens Vendrell, acompanyada dels Romees, també del Vendrell, els seus grallers habituals: “La familia Cohí-Grau donarà dijous vinent una representació de la seva millor obra, en tres actes i un pròleg. El termómetre de la vida, amb acompanyament de ‘els Romeies i els nens del Vendrell’ que evolucionaran en escena. Cal esperar que el dijous a la vetlla el teatre del Casino Circo es veurà molt concorregut” (El Baix Penedès: 1927).
Ambdós autors, però, també hi han sospesat que hi fessin cap castellers afins a la família Miró, un dels dos bàndols en què els Nens del Vendrell van desglossar-se poc més endavant; per la Fira van actuar dues colles: els Mirons i els Caneles.
A l´exemplar de la setmana següent, va esmentar-se la realització del programa fil per randa: “El públic s´interessà novament, en les escenes sentimentals, i rigué amb bonhomia els passos cómics que la fan més agradosa. Hi hagué aplaudiments per a tots, i foren molt celebrats els ‘Castellers’, la presència dels quals en escena és un bon truc i una bella nota de color” (El Baix Penedès: 1927).
La Companyia Teatral Cohí-Grau havia debutat uns anys abans, el 18 de setembre del 1924 al mateix Casino Circ del Vendrell, a iniciativa d´Agustí Cohí Sangüesa i Josefina Grau Miró, marit i muller, i amb l´ajut de la resta del nucli familiar. Els fills completaven l´elenc, repartint-se els papers d´actors i de músics. Rosa al piano; Alfred al violoncel; Agustí al violí; i Jordi, més endavant, al segon violí -va néixer el 1926-. El pare hi assegurava la direcció i, pel seu ofici de sastre, la confecció de l´atrezzo. Els textos i les músiques, entre tots. Pels seus coneixements musicals, també solien arrodonir les vetllades amb una sessió musical final.
El manuscrit d´El termòmetre de la vida és a la Biblioteca Pública Terra Baixa del Vendrell, l´antiga Biblioteca Popular, entre d´altres materials de la família Cohí Grau. Josefina Grau Miró, la mare, va escriure´l.
El text narra les inquietuds d´una noia, la Neus, quan torna al seu poble natal per festa major enrolada en una companyia de comediants, on es va aixoplugar, després que el padrastre la foragités de casa. Durant el segon acte es remata el retrat de la celebració recorrent-se a l´arquetip de la presència dels “Xiquets de Valls”. El cap de colla, a més, el subratlla prenent la paraula, buscant amoïnat a dos enxanetes, esmunyits seguint als saltimbanquis; esdevenint una de les primeres referències sobre el vestuari dels castellers durant el període de la Renaixença, es dirigeix a un xicot: “No has vist a dos xiquets que anaven vestits com jo”.
L´obra, doncs, manté un to costumista amb la única pretensió d´entretenir al major nombre d´espectadors; evitant-se crítiques a la societat i limitant-se a parodiar actituds basades en conflictes domèstics magnificats. Aquest desig d´acostar-se a un públic nombrós explica que també s´hi incentivés la utilització d´altres recursos planers i actuals (llenguatge, temes o diversions tradicionals) pel poble ras, el segment majoritari de la població.
La família Cohí Grau, el pare, la mare i els tres fills grans, interpretaven tots els personatges; vint. D´altres anuncis de la seva representació ho ratifiquen. Una tarja publicitària amb diverses instantànies també; editada per la casa fotogràfica Sport del Vendrell i que acompanya el text manuscrit. En un dels fotogrames, el pare i dos fills, l´Alfred i l´Agustí, evoquen l´actuació castellera plantant un pilar de tres nét.
L´obra va exhibir-se en més ocasions, en incorporar-la la companyia al seu repertori habitual. Almenys, la tarda del 20 de novembre de 1927 a la sala Capsir de Barcelona (carrer Mercader-Via Laietana) (La Vanguardia: 1927); la tarda del 8 de desembre de 1927 a la sala J. Andrés de Prada de Barcelona (carrer del Pi) (La Vanguardia: 1927); o la tarda del 29 de gener de 1928 al teatre de la Joventut Catòlica de Vic (La Vanguardia: 1928).
