Vilanova i la Geltrú és una de les poblacions amb més substrat casteller, doncs, atresora referències a totes les etapes castelleres.
A hores d’ara, la primera se situa el 1775 per Sant Antoni Abat, la festa major de consuetud. L’actual celebració a llaor de la Mare de Déu de les Neus va iniciar-se el 1781 arran d’un vot de la població. La hisenda municipal, els Comptes del Batlle, recull el lliurament de 18 diners i 9 sous “á Joseph Cañellas per havernos acompanyat á la Iglesia lo dia de Sant Antoni fent lo ball de Valencians” (ACGAF). Les autoritats municipals van emprendre la iniciativa veient que no hi concorrerien els gegants, els gegantons i la mulassa i els quatre diablots d’aquesta, els entremesos de la Parròquia –d’ençà del 1771–. La seva comptabilitat així ho assenyala. La cobla de ministrers de la Parròquia, aleshores dirigida per Sebastià Font, sí no va faltar-hi, com a les darreres edicions (APSA).
Ball de valencians, ja se sap, no guarda el mateix significat a cada època i lloc. En aquest cas, generalitzant, s’està parlant de la manifestació que aplegava uns quadres de danses que finalitzaven amb l’aixecament d’una torre humana i que va suscitar la gestació dels castells. Aquesta tradició ha estat revivificada en els nostres dies després que s’esvanissin les darreres mostres vives els anys anteriors a la Guerra Civil (1936-1939).
Aquests valencians del 1775 podrien haver estat uns veïns, un fet gens estrany atesa l’estesa de colles arreu del territori abans de la preponderància de les dues de Valls –que van donar pas a les mítiques colles de Xiquets de Valls–. També, l’existència d’un seguici lluït d’exercicis festius a la vila. La compareixença de “diferents balls de bastons, de Santa Fe, y altras; despues la Mulassa, Los dos Gegáns petits […] y despues los Gegáns grans” a la processó de l’estrena de la primera fase de l’actual temple de Sant Antoni Abat, no feia massa anys, el 26 d’agost de 1771 insinua això darrer (F. Sans, i X. Sorni: 1997).
La documentació comptable municipal presenta dues altres notícies posteriors de valencians a la població.
Al 5 de juny de 1828 hi són anotades 3 lliures 15 sous a compte de “dos balls de Valencians y de bastons” (ACGAF).
La data concorda amb la celebració del Corpus, si no fos cas que va endarrerir-se’n l’anotació i al·ludís en realitat a la festivitat de Sant Antoni. La norma seguida els anys següents, però, apunta cap a la cita de Corpus. Recull la gratificació a exercicis festius tant per Sant Antoni Abat com per Corpus.
Aquesta notícia suggereix diversos temes. Reprèn la possibilitat que continués tractant-se de l’actuació d’uns veïns. Però tampoc no es descarta que hi acudissin uns forasters.
Colles de valencians penedesenques són documentades fora de casa durant les darreres dècades. A més, les vallenques van expandir el seu radi d’acció, vertebrant els afeccionats d’arreu a partir de la segona dècada del segle XIX. L’èxit dels vallencs partia d’haver emprés el procés d’anul·lació dels quadres de ball i, paral·lelament, de potenciació de les construccions humanes a remolc de la seva rivalitat els darrers temps durant el mateix segle XIX. Els vallencs van idear la revolucionària fórmula arquitectònica de sumar pilars, els castells pròpiament dits, que va permetre augmentar el repertori i l’envergadura de les construccions. El públic d’arreu, en correspondència, va restar-ne abduït davant la seva espectacularitat i risc, alhora que hi dirimia el quid d’una manera molt versemblant: amb la més alta que no queia. A Vilafranca del Penedès ja consta que van adreçar-se a Valls el 1827 “per lo vall de valencians” de la festa major (A. Ribas: 1999).
Els diners lliurats, d’altra banda, no devien suposar tota la gratificació contractual, sinó l’ajut que van rebre de mans municipals. L’economia dels balls depenia aleshores de la bossa arreplegada durant el llevant de taula i altres captes per l’esfondrament dels gremis, qui els havien gestionat arreu d’ençà de l’Edat Mitjana.
Els gremis havien tingut cura de les danses dels seguicis festius arreu d’ençà de l’Edat Mitjana. El poble ras s’havia enquadrat per confraries d’ofici, més endavant anomenats gremis. Cada gremi havia manifestat el seu rol acudint a les desfilades i processons solemnes amb els seus prohoms, la seva ensenya, la imatge del seu sant protector i l’exercici festiu que mantenia.
La dissort dels gremis va començar a materialitzar-se el 8 de juny de 1813, quan les Corts de Càdis van declarar-ne la supressió i, alhora, la llibertat d’indústria. Les normatives dels gremis atenallaven la iniciativa privada i el progrés. La seva activitat artesana resultava poc productiva i competitiva. Aquest acord, de tota manera, va anul·lar-se poc després, el 29 de juny de 1815, pel reaccionarisme sobrevingut amb la restauració de la monarquia dels Borbons, un cop finalitzada la guerra del Francès. Però la realitat del nou marc de relacions econòmiques i socials, per l’extensió de la mentalitat capitalista, va dur el restabliment de la liberalització del treball el 6 de desembre de 1836.
Els comptes municipals recullen una altra participació dels valencians, el 1831 durant l’aleshores incipient celebració de la festa a llaor de la Mare de Déu de les Neus, l’actual festa major. El mateix 5 d’agost, hi són anotades 3 lliures i 15 sous “als balls de bastons y Valencians” (ACGAF). La mateixa quantitat lliurada el 1828 per “dos balls de Valencians y de bastons”. Això delata que no van actuar dos balls de valencians el 1828, sinó dos balls, un de valencians i un de bastons.
L’última referència d’aquest treball apareix en una relació de despeses del 8 de febrer de 1833 de la festa major de Sant Antoni Abat, transcrita ja en diversos treballs, que recull el lliurament de 12 duros i 4 rals a un ball de valencians el mateix 17 de gener:“Pagado id. [Vall] Balencians”. El document pertany als Comptes de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova (APSA). Aquesta quantitat és inferior als 16 duros rebut per la “Moxiganga” aleshores, la qual sí se sap que era interpretada per veïns.
L’Obra de Sant Antoni, amb la documentació a hores d’ara a la mà, també va remunerar, tàcitament o no, la participació dels balls de festa major fins que fins que la seva economia va permetre-ho; a partir del 1832 i fins el 1858. Hi ha també, però, notícia de Sant Antoni abat del 1820 de la despesa “Satisfecho por ajuda de cost dels Balls” (APSA). S’entén, també per suplir en part el paper dels gremis.
Les Obreries assumien la gestió econòmica dels temples per tal de satisfer les necessitats habituals i extraordinàries derivades del culte i el manteniment dels edificis, independentment de les rendes beneficials de l’Església. Aquestes entitats comptaven amb la participació d’un segment de la feligresia masculina, veïns benestants i gent d’ofici (J. Puigvert i Solà: 1999). La de la Parròquia de Vilanova reunia al “ Sor. Rector, Srs. Regidors naturals y vehins de la Parroquia de Vilanova en representació estos de un sol Vocal y del Sor. Obrer en exercici”, segons un reglament del 1828 (APSA).
