En els castells visc al dia, mirant el passat de resquitllada, i esperant que el futur més immediat em continuï motivant. Però quan un dia ensopego amb un fet que em fa sentir agraït d’haver estat en aquell lloc i en aquell moment precís, tinc la debilitat de voler aturar el temps. I ara, encara sóc a la grada de la T.A.P., mirant l’espectacle casteller més gran del món, i temptat perillosament d’iniciar un dia de la marmota etern. Estic agraït d’haver estat en l’escenari més emocionant de la lluita entre les dues millors colles de la història dels castells; una pel seu passat i el seu present, i l’altra pel seu present continu. Els Castellers de Vilafranca ja es poden brodar una altra estrella daurada a la camisa. No ha estat una victòria més; ha estat la victòria davant la millor Colla Vella de tots els temps, i que en moments d’aquesta temporada els ha mirat pel “retrovisor”.
No és senzill sortir del Concurs havent-hi descarregat els dos castells de 10 i carregat dues vegades la Torre de 8 neta, el castell més difícil que mai hem vist descarregar. Per ells ho seria si només calgués assajar molt i molt bé, o també si només calgués tenir molt de convenciment i moltes ganes de guanyar. Però, per separat, l’assaig i les ganes no sempre et recompensen. Cal que aquests dos ingredients estiguin equilibrats en la mesura justa, en la dosi necessària com els ingredients d’una fórmula magistral. Els Castellers de Vilafranca han anat al 26è Concurs a la defensiva, veient com els queia al damunt un “mundillo” casteller que, avorrit de la perllongada gestualitat castellera verda, anhelava –i anhela- la seva genuflexió. És condició humana: tallar el cap del rei per poder continuar tallant els caps dels reis que arribaran en el futur. Els francesos frivolitzen aquesta realitat dient “Le Roi est mort, vive le Roi!”. De vegades som així de miserables… Però és condició humana i no hi podem fer res. Vull dir que els Castellers de Vilafranca van anar al Concurs amb la sensació íntima que havien de ser més forts que mai si no volien veure el seu cap dins un cabàs, escarnit i xiulat per la persistent “marea rosada” que s’ha estès pel món casteller, i que d’aquí uns anys, desitjosa d’un altre canvi de color, no dubtarà a tallar el cap dels que ara vol veure asseguts al tron. I el més fort és que el cap dels vilafranquins fàcilment podria ser ara penjat en una gàbia al Portal de Mar, esperant que d’aquí dotze anys algú se’n compadís i el soterrés. Però, per què no va passar, per què els Castellers de Vilafranca encara tenen el cap damunt les espatlles? Crec que aquesta situació de “tothom contra nosaltres” va permetre als Verds equilibrar la dosi necessària de ganes i mentalitat d’assaig, i de ganes de guanyar i mentalitat guanyadora. En canvi –guaita quina paradoxa-, la “marea rosada” crec que va jugar en contra de la Colla Vella, que no va poder evitar que, esperonada per la “claca”, el pols de la victòria se li accelerés i la seva fórmula magistral entrés en situació de desequilibri. Jo crec que, com en la majoria de reptes a la vida, l’èxit en els castells és una barreja equilibrada de feina i mentalitat, de muscle i coco.
Indubtablement, el nivell casteller global dels Castellers de Vilafranca i de la Colla Vella dels Xiquets de Valls és molt semblant; no hi veig grans diferències entre els uns i els altres, llevat de detalls puntuals. Tots ens hem omplert la boca lloant el gran Quatre de 10 de la Vella a la Plaça de la Font que, com el del Concurs, ja va tenir uns quants segons de “regal”. També, i amb raó, de la seva màgia amb el Quatre de 9 net de Sant Fèlix, i de la seqüència que duen en aquest castell. Tots hem acabat sent massa comprensius amb la baixada de sensacions de la Vella en el Tres de 10, i potser massa entusiastes amb els assajos que ha fet del Tres de 9 net i la seva posada en escena al Concurs. Sovint, perquè ens agraden massa els castells, som així d’irreflexius. El cas és que la Vella va anar a la T.A.P. només amb un cromo segur: el Quatre de 9 net, i que ni el Tres ni el Quatre de 10 no oferien prou garanties de ser descarregats. I encara menys el Tres de 9 net de ser ni carregat. Allunyats entusiàsticament d’aquesta realitat, tots hem acabat desequilibrant la fórmula magistral de la Vella amb una sobredosi de batecs.
I els Verds? No és que hagin anat al Concurs amb tot el seu programa garantit, però crec que sí que hi han anat amb una proporció més adequada de muscle i coco. També, amb un cromo segur més valuós que la Vella: el Tres de 10, que tot i que en alguna ocasió, com a l’Arboç els va fer patir, sempre l’han descarregat. I la Torre de 8 neta de Vilafranca, també és cert, oferia moltes més garanties que el Tres de 9 net de la Vella. Els Verds ja no hi podien fer res més a l’assaig. En canvi, en el Tres net, encara no sabem del cert què més hi hem d’assajar; només ho intuïm. I, el Quatre de 10 verd? S’ha desmerescut molt que el vagin “carregar i a terra” per Sant Fèlix i alguns han rigut molt amb l’assaig nefast que hi van fer a pocs dies del certamen tarragoní. Jo no hi vaig veure aquest assaig, però sí el castell que van carregar a Vilafranca. I s’hauria hagut de valorar molt més en quines circumstàncies el van poder coronar, no només per l’hora que era i la tralla física i mental que duien al damunt, sinó també per com el van poder carregar tot i agafar-lo fatal a Quarts. Veient-los fent l’aleta en aquell castell, amb dos pilars tan separats quan van començar a sonar gralles, des del balcó de l’edifici Reno vaig pensar que el dia que el lliguessin bé per baix, el podrien completar. Crec que aquestes eren les circumstàncies de totes dues colles arribant al Concurs, i que el desenllaç va acabar sent conseqüència, efectivament, de detalls. Però detalls com ara que, qui hi descarregui més castells, guanya; collons quins detalls!
Hi va haver alguna cosa més al Concurs? Estratègia. Jo hi crec en l’estratègia castellera quan les forces són semblants i t’hi jugues una faixa d’honor. Al Concurs, la Vella i els Verds anaven amb un ordre de castells tancat, però amb possibilitat de modificar-lo en funció de la calculadora. El dels primers, com sempre, no era conegut pel públic en general, i el dels segons s’havia anunciat amb bombo i platerets –no sé si aquestes decisions van perjudicar o afavorir cap de les dues colles, i si formava part de cap estratègia en el marc de la “guerra de nervis” que s’estaven intercanviant les dues formacions-. És evident que la Vella no va sortir de Tres de 10 perquè tenia més confiança en el Quatre de 10, que ja és un senyal clar de com estan les coses. I la sortida amb dos castells de 10, com van fer els vallencs, no és censurable necessàriament, perquè als Minyons els va anar bé. Però també és cert que als Verds, per Sant Fèlix, els va anar malament. Sigui com sigui, la Vella va carregar el Quatre a la primera ronda després que els Verds descarreguessin el Tres. De sortida, doncs, la Vella, havent posat en joc la seva arma més valuosa per liderar el Concurs ja a la primera ronda, se situava pel darrera, a esperar l’ensopegada dels penedesencs. Fins aquí res a dir; podia passar. A la segona ronda, els de Cal Figarot van carregar la Torre de 8 neta, un castell que van situar en aquesta posició perquè hi confiaven i perquè els donés una pila considerable de punts, i també d’avantatge si abans la Vella ensopegava; com havia passat. Crec que en aquell precís moment, la Vella hauria hagut de modificar el programa i tirar a la segona ronda el Quatre de 9 net. Si haguessin agafat la calculadora, haurien vist que, descarregant-lo, com després va passar, empataven a 4.530 punts amb els Verds. En canvi, van anar a pinyó fix, refiant-se massa d’una patacada dels Castellers a la tercera ronda amb el Quatre de 10, i del somni naïf del Tres net. I, amb el Tres de 10 els va passar el que temien que els passés, per això no el van tirar de sortida. Conseqüència: d’empatar amb els Verds i mantenir el frec a frec psicològic que podia desgastar els vilafranquins, van acabar la segona ronda amb només un castell, als punts a anys llum de la gent de Toni Bach i, a la classificació general del Concurs -ironies de la vida-, per sota dels Xiquets de “Hangjóu” –que és com recomana l’amic i lingüista Xavier Brotons que ho pronunciem. I, a la tercera ronda, oh, sorpresa! Els Verds descarreguen el Quatre de 10 (perdoneu que no hi vagi posant cada vegada “folre i manilles”; considero que és cacofònic, entre d’altres consideracions). I, llavors –massa tard-, la Vella tira el Quatre net i el descarrega. 4.530 punts vs 7.080 punts, i a resar a Sant Tres net! Com que ja he dit que crec que en els castells hi juga molt el coco, em sembla que a la tercera ronda el Tres de 10 rosat hauria pogut tenir un resultat millor, i ningú no pot garantir que als vilafranquins, com ja he dit, la pressió d’arribar empatats a la tercera ronda no els passés factura; no és el mateix afrontar el Quatre de 10 amb els ànims de rematar el teu oponent, que quan ho has de fer sabent que estàs empatat i que la Vella, que ve al darrere, aquesta temporada també ha descarregat el Tres de 10.
Un altre episodi d’estratègia que em va agradar va ser la decisió dels Verds de simular un peu desmuntat a la segona Torre neta. Van passar la “patata calenta” als vallencs. Entenc el missatge com: tira tu primer el Tres net, ara que encara no t’ho esperaves, que si el carregues, després encara et puc guanyar descarregant la Torre i, si caus, jo me l’estalvio. El que no sé si l’intent desmuntat posterior de la Vella va ser estratègia. El Joan Romero, Juanatxo, en declaracions a la Laia Díaz durant la retransmissió del Concurs que vam fer Catalunya Ràdio, va reconèixer que “potser alguna cosa d’estratègia hi ha hagut”. Si ho va ser –ara no ho veig clar-, era una decisió d’estratègia encara més maliciosa: no, juga-te-la tu amb la Torre, ara que tampoc no t’ho esperaves, que a mi encara em quedarà una oportunitat -l’única que necessito-, de tirar el Tres a la cinquena ronda.
És clar que, no sabem què hauria passat si la Vella hagués descarregat de sortida el Quatre de 10 i, amb la pujada d’adrenalina, també hagués descarregat el Tres. Llavors la fórmula dels vallencs hauria estat perfecte i, segons com els hagués anat, la dels Verds dubtosa. El fet és que, el diumenge 2 d’octubre del 2016, els Castellers de Vilafranca van guanyar perquè duien 3 castells que superaven els de la Vella, i aquell dia van demostrar que eren els millors.
