Veig que s’ha tornat a obrir el debat de si els castells són un esport o una tradició. No es pot dir que sigui molt original, però és important ja que afecta directament a la definició dels castells. Personalment crec que l’èxit dels castells no depèn de que ens posem d’acord en qüestions bizantines, sinó de que la gent que considera que els castells són un esport, una tradició, un símbol, una dança, una cerimònia cristiana, un exercici militar, un ritual màgic, un espectacle de circ, etc. siguem capaços de parlar i de posar-nos a la mateixa pinya. De totes maneres, tinc la meva opinió, que exposaré tot seguit, i aportaré algunes dades sobre la història de l’esport, de la qual tampoc no sóc cap especialista.
El text de referència en la relació entre castells i esport l’escrigué Antoni Costes, es titula “Els castells evolucionen vers un model esportiu?” i va ser publicat al llibre de Guillermo Soler (2004) “Repensar els castells”. En aquest article s’hi diuen moltes coses, algunes de les quals es podrien discutir llargament, però d’altres són interessants i convé tenir-les en compte.
Per no allargar-me massa, em centraré en el que, com a historiador, em sembla la mancança més important i que per altra banda és molt comú: la simplificació excessiva de la història. Molta gent només reconeix l’existència de dos moments històrics: el passat, tradicional i sense canvis substancials, i el present, on tot és nou. A continuació intentaré demostrar que el pensament esportiu no és una novetat en els castells, sinó que ha estat present en altres moments de la seva història, especialment en els seus orígens i en la renaixença.
Si al segle XIX els vallencs haguéssin considerat el ball de valencians simplement com un ritual, no haguéssin tingut mai la necessitat de fer castells de 8 i de 9 pisos. Si es van inventar el folre i van fer canvis a la pinya i al pom de dalt, no va ser per respecte per la tradició, sinó buscant la solució més pràctica, que els permetia millorar i passar davant de la colla rival. Un text antic ho diu així:“en lo primer terç del segle XIX varen dividir-se los castells en dues colles y la competencia entre elles aumentà l’atreviment y en certa manera reglamentà la calitat y importancia del castell.” (Morera “Provincia de Tarragona”, dins Carreras (1909) “Geografia General de Catalunya”, 796)
Els castells es van mantenir durant la decadència, segurament gràcies a la idea de tradició, però quan van sortir noves colles a Tarragona i al Vendrell (1926), els vallencs van reaccionar i en pocs anys van recuperar els castells de 8 (1932). En aquells anys es van celebrar els primers concursos amb voluntat de continuitat (1932 i 1933). El 1934, el vallenc Francesc Blasi escriu “Els castells dels Xiquets de Valls”, on diu que els castells són un esport i recomana l’assaig i la pràctica de l’esport i de l’acrobàcia per a millorar-los. El Diari de Tarragona va fer diferents cròniques i articles defensant la importància dels assajos, proposant que els castellers s’apuntéssin al Nàstic, que s’utilitzéssin xarxes i que es fes un Patronat. (Diari de Tarragona del 27-9-1929, 11-10-1931 i 4-10-1932, citats a Güell (2001) “La renaixença castellera a Tarragona” 44-46, 64-66 i 75).
Fins i tot l’any 1941 es va intentar legalitzar els Xiquets de Tarragona com a entitat esportiva. Aquests tràmits van fracassar i finalment la colla va ser legalitzada com una associació ciutadana i tradicional. De fet, durant el franquisme la visió dels castells com a element tradicional i religiós va assolir màxims històrics.
Sembla que hi ha una correlació entre les èpoques de creixement, quan domina la visió esportiva, i les èpoques de crisi o estancament, en què domina la visió tradicional. Això no significa pas que els resultats obtinguts a la plaça siguin conseqüència directa de la mentalitat dels castellers, sinó que segurament és a l’inversa: els castells són interpretats de forma diferent si cada any es fa el mateix que si cada setmana es fa “la millor actuació del segle”. L’existència d’aquestes dues interpretacions complementàries és positiva per als castells, ja que en moments d’èxit la mentalitat esportiva ajuda al seu creixement, mentre que en una crisi la mentalitat tradicional permet la seva continuitat.
El senyor Costes dóna per fet que els esports són una novetat de l’època present, opinió que no comparteixo. És ben sabut que el futbol va arribar al nostre país a finals del segle XIX (el Barça va ser fundat l’any 1899), junt amb el ciclisme, la boxa i les olimpíades modernes (celebrades per primer cop a Atenes el 1896). En aquell moment, un petit grup de burgesos i aristòcrates va ser prou espavilat per inventar els esports moderns, és a dir, convertir l’esport en un espectacle i en un negoci internacional que els va donar una gran notorietat social. Els esports moderns van triomfar perquè es van presentar com a símbol de salut, progrés i modernitat (enfront unes tradicions retrògrades i incivilitzades) i perquè els mitjans de comunicació els feien (i fan) molta publicitat gratuïta.
El futbol va néixer a mitjans del segle XIX, quan es va decidir posar normes al joc de pilota que es practicava a les escoles públiques d’Anglaterra. Els jocs de pilota, amb moltes variants, eren tradicionals de moltes zones d’Europa des de feia segles. A Catalunya es feien castells, cóssos (curses) d’homes i cavalls, i es jugava a bitlles i a pilota tirant-la contra una paret, tal com encara es fa a València i al País Basc. Els bascos tenen una sèrie d’esports ben curiosos, com la tala de troncs, l’aixecament de pedres o l’arrossegament de pesos amb bous, i és ben sabut que a l’edat mitjana es feien tornejos de cavallers, que els grecs tenien els seus jocs olímpics i que els romans feien curses de quàdrigues i lluites de gladiadors.
Antoni Costes afirma que els aquestes “pràctiques motrius” tradicionals es caracteritzaven pel seu component ritual més que no pas per la competició. És veritat que les cròniques que en tenim dónen un protagonisme destacat a les autoritats que les presidien i a les divinitats a les quals estaven consagrades, però hem de tenir en compte que els cronistes que les van escriure normalment depenien de la casta sacerdotal i d’aquestes autoritats, per tant la seva feina bàsicament consistia en fer-los publicitat i reforçar el seu poder, però la visió dels participants i dels espectadors podia ser força diferent. Personalment, crec que els participants d’abans tenien tant d’interès a guanyar com els d’avui en dia, penseu per exemple en els gladiadors, que s’hi jugaven la vida. Per altra banda, la utilització política de l’esport avui en dia (entorn de les seleccions esportives catalanes, per exemple) no té gaire cosa a envejar a la que hi podia haver segles endarrere.
En definitiva, abans de la invenció dels esports moderns ja hi havia uns esports tradicionals, alguns molt estesos i altres reduïts a un sol poble o comarca, amb una espectacularitat limitada pels recusos econòmics i els mitjans de comunicació de la seva societat, però que acomplien les mateixes funcions socials: diversió, competició, èxit i rellevancia social. Jo classificaria els castells dins d’aquest grup d’esports tradicionals.
