El millor Concurs de Castells de la història.

Prefaci.

Al final dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, l’aleshores president del C.O.I., Juan Antonio Samaranch, va afirmar que les Olimpíades organitzades per la  capital catalana havien estat “les millors de la història”. Suposem que va ser veritat, i que els barcelonins i catalans les vam organitzar més bé que no pas els nostres predecessors. En realitat, i ja és molt, només hauríem complert la màxima “d’aprendre dels errors del passat…” per no repetir-los en el present.

En el Concurs de Castells, els organitzadors han d’intentar també que cada edició superi l’anterior en organització. Però no només en organització, també en modernització i en perspectives. L’objectiu de cada edició, doncs, ha de ser esmenar els errors comesos en el passat i projectar el Concurs cap el futur, tenint en compte les possibilitats tecnològiques del present. La qüestió dels castells ja és cosa de les colles, i aquestes ja s’esforcen prou per millorar cada dia.

Sensacions.

Vaig anar per primera vegada al Concurs de Castells de Tarragona el 1982, com a casteller de la desapareguda “Castellers de Vilanova, Colla de Mar”. La veritat, no en recordo gaires detalls, a banda que vam perdre el duel particular amb els Bordegassos de Vilanova i que la Vella hi va carregar el 4 de 9 amb folre i va guanyar el Concurs. La sensació que en conservo, això sí, és que a la meva Colla hi va haver moltes estones mortes entre castell i castell i que se’m va fer una mica llarg. I pel que sé de les darreres quatre o cinc edicions, que ja les he presenciades com a periodista, a molts castellers que són a l’arena els continua passant el mateix. La veritat sigui dita, a les últimes edicions, especialment la del 2006, el Concurs ha millorat moltíssim; podríem dir que ha fet un pas cap a la modernitat en la bona direcció… Però crec que encara li falta molt per esdevenir un espectacle veritablement modern. Perquè, almenys jo, crec que el Concurs de Castells de Tarragona ha de ser un espectacle dels nostres dies, amb totes les servituds -que alhora poden ser virtuts- que tenen els espectacles dels nostres dies. Faig meva la idea del periodista casteller Joan Beumala que “…si Catalunya fos un país normal, els castells serien l’esport nacional.”; i també aquell titular que va posar en un suplement sobre el Concurs de l’any 2000, “Benvinguts al Mundial Casteller”. Interpreto que el Joan entén els castells, les diades i les relacions entre les colles en clau de competició esportiva moderna, amb totes les acotacions o particularitats que fan que el Món Casteller tingui personalitat pròpia, òbviament. I jo comparteixo plenament aquesta visió. Per tant, com deia, és normal que cregui que al Concurs de Castells encara li calgui avançar molt per esdevenir un veritable espectacle i un espectacle de masses, exportable i vendible a d’altres països i/o cultures.

Diagnosi i reptes.

Avui en dia, cap espectacle que aspiri a perdurar, a créixer, a estendre’s territorialment, a consolidar-se entre el públic o gaudir d’una bona salut, no ha de voler ser presenciat només un cop cada dos anys per 20.000 persones, tenir una cobertura raonable als mitjans escrits locals, a les ràdios locals i a les teles locals de l’àmbit tradicional casteller. Que ara ja és pugui seguir per internet és molt important, però el Concurs ha d’aspirar a ser la notícia del dia als diversos mitjans de comunicació de gran abast i, especialment, a la televisió nacional, TV3. Del Concurs també n’han de poder fer una peça informativa les televisions de tot el món; i cadenes internacionals especialitzades en esports, com ara Eurosport, n’han de poder fer connexions en directe. Perquè, estem-ne segurs, el Concurs i els castells són, potencialment, una activitat terriblement televisiva. Per què? Perquè són espectaculars, perquè ofereixen una riquesa cromàtica incomparable, perquè permeten una realització creativa i rica, perquè tenen un component principal de lluita i competició –entre colles o com a repte individual de cada colla o personal de cada casteller, com vulgueu-, i perquè serien una veritable novetat mundial. I si no, veieu la retransmissió del Sant Fèlix 2007 al Canal 33, que va oferir unes imatges de l’esdeveniment espectaculars i va aconseguir maquillar-ne la tradicional lentitud imprimint-li un ritme força acceptable. Ara bé, podem aspirar a què un anglès, un nord-americà, un japonès, un noruec o un català s’assegui més de quatre o cinc hores davant la tele a veure un concurs complicat d’entendre pels neòfits, amb temps morts que no passa res d’important i estones llarguíssimes de colles punteres esperant per actuar? No. I és una llàstima perquè la televisió és essencial en qualsevol espectacle modern; com diria la màxima aplicada en aquest cas “Si el Concurs no surt a la tele, el Concurs no existeix”.

Així doncs, si com és d’esperar no pensem que el Món Casteller ja està bé com està, no només hem d’intentar dinamitzar-lo –donar-li ritme- i racionalitzar-lo, en una paraula “modernitzar-lo”; també hem de reconstruir en clau de present i futur la seva màxima expressió que és, indubtablement, el Concurs de Castellers de Tarragona.

Al Concurs de Castells de Tarragona, tal com està concebut ara, pocs invents més li podem fer. Podem millorar-ne el servei d’assistència mèdica, el servei de bar i restaurant, la roda de premsa final, el ritme de les colles, els accessos, els aparcaments, el sistema de puntuació, els premis per a les colles, la publicitat i, fins i tot, podem intentar que els Minyons de Terrassa hi participin. Però com dic, la cosa no està per gaires canvis més. En qualsevol cas, pocs invents perquè esdevingui un espectacle amb potencial mediàtic, i especialment televisiu. Per tant, l’única solució que tenim és reinventar-nos-el. El Món Casteller s’ha d’asseure, doncs, a plantejar-se seriosament el Concurs del S.XXI, i amb aquests objectius:

1. El Concurs ha de tenir un format semblant, per exemple, al de la final de la Lliga de Campions o del Mundial de Futbol.
2. El Concurs ha d’eradicar les pauses i tenir un bon ritme d’execució; el mateix ritme que els esdeveniments esportius moderns o de qualsevol retransmissió d’un espectacle lúdic emès en “prime time”.
3. Els mitjans de comunicació hi han de tenir una posició de privilegi, que els permeti desenvolupar la seva feina amb la màxima comoditat i amb el mínim d’entrebancs.
4. El Concurs s’ha de poder vendre -perquè ens hem de creure que té potencial comercial- i arribar a ser autosuficient.
5. El Concurs l’ha de poder entendre tothom que se’l miri per la televisió. Per tant, les seves regles o normes, no només s’han de simplificar, sinó que cal que siguin comprensibles gairebé per intuïció.
6. El Concurs s’ha de desempallegar de tots els elements incòmodes que continuen presents al Món Casteller, alguns d’arrel decimonònica i d’altres fruit de vicis adquirits més recentment.
7. Les colles castellers que hi participin els ha de resultar rendible. No només hi han d’anar a cobrir just les despeses. El Concurs ha de ser l’eina que ajudi a aconseguir els ingressos que els permeti continuar motivant els castellers.
8. El Concurs no ha de ser bianual. El Concurs s’ha de celebrar cada any perquè, per definició, els anys parells i senars no són diferents castellerament parlant.
9. El Concurs l’ha d’organitzar durant tota la temporada una empresa     especialitzada, que s’hi jugui les garrofes, i que hi ha de posar els  professionals que sàpiguen com rendibilitzar-ne tots els detalls. Per tant, cal  professionalitzar l’organització del Concurs.
10. La modernització del Concurs ha d’anar acompanyada d’una modernització de les estructures directives i de relació entre el Món Casteller. Caldria doncs, també, començar a pensar a modernitzar l’obsoleta Coordinadora de Colles Castelleres, que ara no se sap ben bé què és i si té cap poder de decisió. El paper de la Coordinadora hauria d’assemblar-se al que tenen avui en dia les federacions esportives o organismes superiors com, en el futbol, la FIFA i la UEFA.

PROPOSTA.

Un dels debats reiteratius quan s’acosta el Concurs és qui hi ha d’anar, quantes colles hi han de participar, si hi ha d’haver drets adquirits… Crec que la situació ideal, un cop descartada la possibilitat d’organitzar una “Lliga Castellera” que vagi més enllà dels coneguts “rànquings castellers” que publiquen els diversos mitjans de comunicació, seria que al Concurs hi poguessin participar totes les colles castelleres que assoleixin el nivell mínim de castells de set. Almenys, aquest hauria de ser un repte de futur. Per començar, però, siguem més modestos.

Calendari i estructura del Concurs.

1er diumenge.

-11h. 00’ Entrada a plaça de les colles classificades del número 18 al 27, ambdues incloses.

1a. Diada.

11h. 15’. 1a. Ronda.
a)    Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 23, 24, 25, 26 i 27.

11h. 30’.
b)    Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 18, 19, 20, 21 i 22.

11h. 45’. 2a. Ronda.
a)     Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 23, 24, 25, 26 i 27.

12h. 00’.
b)   Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 18, 19,  20,    21 i 22

12h 15’. 3a. Ronda.
a)    Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 23, 24, 25, 26 i 27.

12h. 30’.
b)  Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 18, 19, 20, 21 i 22

12h. 45’. Ronda de desempat, si s’escau,  per a decidir el primer classificat.

13h. 00’. Final de la Primera Diada i Roda de premsa.

1er diumenge.

-16h. 00’ Entrada a plaça de les colles classificades del número 9 al 17, ambdues incloses, més la guanyadora de la 1a. Diada del matí.

2a. Diada.

16h. 15’. 1a. Ronda.
a)    Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 14, 15, 16 i 17, més la guanyadora de la 1a. Diada del matí

16h. 30’.
b)    .Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 9, 10, 11, 12 i 13.

16h. 45’. 2a. Ronda.
a)    Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 14, 15, 16 i 17, més la guanyadora de la 1a. Diada del matí.

17h. 00’.
b)  Actuació simultània de 5 colles,  les classificades en el número 9, 10, 11, 12 i   13.

17h 15’. 3a. Ronda.
a)    Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 14, 15, 16 i 17, més la guanyadora de la 1a. Diada del matí.

17h. 30’.
b)  Actuació simultània de 5 colles, les classificades en el número 9, 10,   11, 12 i 13.

17h. 45’. Ronda de desempat, si s’escau,  per a decidir el primer classificat.

18h. 00’. Final de la Segona Diada i Roda de premsa.

2on diumenge.

-10h. 45’ Entrada a plaça de les colles classificades del número 5 al 8, ambdues incloses, més la primera classificada de la segona Diada del 1er diumenge.

3a. Diada.

11h. 00’. 1a. Ronda.
a)   Actuació simultània de 3 colles; les classificades en el número 7 i 8, més la   primera classificada de la segona Diada del 1er diumenge.

11h. 20’.
b)     Actuació simultània de 2 colles; les classificades en el número 5 i 6.

11h. 40’. 2a. Ronda.
a)   Actuació simultània de 3 colles; les classificades en el número 7 i 8, més la   primera classificada de la segona Diada del 1er diumenge.

12h. 00’.
b)     Actuació simultània de 2 colles; les classificades en el número 5 i 6.

12h 20’. 3a. Ronda.
a)     Actuació simultània de 3 colles; les classificades en el número 7 i 8, més la   primera classificada de la segona Diada del 1er diumenge.

12h. 40’.
b)     Actuació simultània de 2 colles; les classificades en el número 5 i 6.

13h. 00’. Ronda de desempat, si s’escau,  per a decidir el primer classificat.

13h. 30’. Final de la Tercera Diada i Roda de premsa.

2on. diumenge.

-15h. 45’ Entrada a plaça de les colles classificades del número 1, al 4,  ambdues incloses, més la guanyadora de la 3a. Diada del matí.
4a. Diada. Diada Final.

16h. 00’. 1a. Ronda.
a)  Actuació simultània de 3 colles; les classificades en el número 3 i 4 , més la guanyadora de la 3a. Diada del matí.

16h. 20’.
a)    Actuació simultània de 2 colles; les classificades en el número 1 i 2.

16h. 40’. 2a. Ronda.
a)    Actuació simultània de 3 colles; les classificades en el número 3 i 4 , més la guanyadora de la 3a. Diada del matí.

17h. 00’.
b)  Actuació simultània de 2 colles; les classificades en el número 1 i 2.

17h 20’. 3a. Ronda.
a)  Actuació simultània de 3 colles; les classificades en el número 3 i 4 , més la guanyadora de la 3a. Diada del matí

17h. 40’.
b)  Actuació simultània de 2 colles; les classificades en el número 1 i 2.

18h. 00’. Ronda de desempat, si s’escau,  per a decidir el primer classificat.

18h. 30’. Final de la Diada Final i roda de premsa.

Funcionament.

La durada.

Com podem veure, la diferència principal entre el primer diumenge i el segon és el temps màxim per completar cada ronda, així com el nombre de colles que hi participen i que hi actuen simultàniament.

El primer diumenge, quan previsiblement només hi actuaran colles de set i de vuit, el temps màxim per completar el castell és de 15 minuts. En realitat, però, les colles tindran un total de 30 minuts o més per preparar i executar el castell, perquè, per exemple, si es tracta d’una colla del grup a), ja podrà començar a preparar i distribuir els castellers per la pinya mentre estigui actuant el grup b). Així doncs, en el moment que el jurat doni el tret de sortida per iniciar una ronda, les colles que no hauran actuat a l’anterior, podran tenir ja al seu lloc pràcticament tots els castellers de la base i només hauran de tancar la pinya i començar a fer pujar els pisos superiors. En el cas del segon diumenge, el mecanisme pot ser el mateix. Les colles, previsiblement de la gamma alta de vuit, de nou o de gamma extra, tindran 20 minuts per completar el castell, però, a la pràctica, tindran el mateix temps per començar a distribuir els castellers de la base. En total, doncs, 40 minuts.
Tinguem en compte, també, que es tracta d’un concurs, no pas d’una exhibició, i això vol dir que totes les colles hi han d’anar amb la màxima concentració i amb els assaigs ben fets. En conseqüència, és lògic que una colla que hi va ben assajada tingui més facilitat de fer els castells en el temps donat, que no pas una altra que hi va a veure si “li sona la flauta”. En conseqüència, també, una colla que hi va amb els deures fets tindrà més oportunitats d’imposar-se, que no pas una altra que hi va conscient que haurà de desmuntar almenys un cop la base per fer l’assaig que no ha pogut fer al seu local o en  una altra actuació. Així, òbviament, s’agilita el concurs i s’eviten les tan tradicionals “picaresques” que hem vist en el sistema de concurs actual. Cal dir que un castell completat fora del temps màxim donat, no serà vàlid. O, en el millor dels casos, haurà de tenir una penalització prou significativa. En qualsevol cas, una colla que acabi un castell fora de temps, a la ronda següent no podrà començar més tard. També cal dir que, dins del temps donat, una colla podrà desmuntar i tornar a muntar la base de la construcció, o tornar a intentar un castell no assolit a la primera. En cas de completar el castell, per exemple, a la segona i dins el temps permès, aquest serà igualment vàlid, però se li podran aplicar les eventuals sancions que puguin establir les bases i reglament  del concurs.

Rondes simultànies.

Si volem un concurs amb el format proposat –d’una durada màxima de dues hores-, no podem aspirar a que hi hagi colles que actuïn en solitari pel fet de fer un castell d’una importància superior. Això no és nou. De fet, del S XIX conservem prou documentació, fotografies incloses, per afirmar que era freqüent veure com les colles de l’època, quan actuaven juntes, bastien castells alhora. I, avui en dia, amb espectacles de masses com el futbol, passa el mateix: es juguen alhora grans partits. Per tant, en el món dels castells, no estem inventant res ni violant cap regla escrita o no escrita. Tot i això, en les dues diades del primer diumenge, actuen 5 colles simultànies i, en les dues del segon diumenge, quan previsiblement es bastiran els castells més importants, el nombre de colles que actuen simultàniament ja es redueix a 3 i a 2. Això, sens dubte, ha de facilitar al públic de plaça seguir més bé el desenvolupament dels grans castells. Pels telespectadors, en canvi, amb les repeticions i els sistemes de realització que fan servir les televisions, l’actuació de colles simultànies no ha de suposar cap trasbals.

El cronòmetre.

Quan parlàvem de la durada estricta de les rondes, és evident que només hi ha una manera de garantir-la: cronometrant-les. Per tant, el cronòmetre és una peça clau i insubstituïble en aquesta proposta de concurs. El cronòmetre, doncs, possiblement acompanyat d’un senyal acústic, ha de servir per marcar el moment d’inici de cada ronda i el moment  que la ronda es dóna per acabada. A més, també ha de servir per mesurar el temps que ha disposat una colla per completar un castell, a partir que el cronòmetre doni el tret de sortida de la ronda. D’aquesta manera, en cas d’empat entre dues o més colles, serà lògic aplicar el temps d’execució d’una construcció per desfer la igualtat: una colla que ha completat  més de pressa un quatre de set que una altra o més colles, és lògic que, en cas d’empat, tingui una petita recompensa als punts.

Totes les colles participants hauran de poder saber el temps que falta per començar una ronda i el temps que falta perquè s’acabi una ronda, o el temps que fa que ha començat. Caldrà, doncs, que a l’escenari del concurs hi hagi, en una situació ben visible per a les colles, els guarismes dels cronòmetres que calguin per fer-ho possible.
El cronometratge general del concurs serà a càrrec del jurat, i els cronometratges parcials, o de cada castell, a càrrec dels jutges de plaça.

El jurat i els jutges de plaça. 

A banda de millorar la qualitat i les condicions de treball, encara força precàries,  del ja tradicional Jurat, que tan difícil ho té per no equivocar-se per culpa de la distància i d’altres circumstàncies –al Concurs del 2006 ho vam poder comprovar, quan va prendre alguna decisió transcendental errònia-, és absolutament necessària la introducció de la figura del “jutge de plaça”. Anem a pams.

Com hem dit, el Jurat o Jurat de taula, ha de ser l’encarregat del funcionament del cronòmetre i del cronometratge general del Concurs. Així doncs, marcarà el començament i el final de cada ronda, i el començament i el final del concurs. Centralitzarà totes les dades, emetrà veredictes, confeccionarà les classificacions, prendrà les decisions que calgui pel normal i correcte funcionament del concurs un cop hagi començat, imposarà, quan s’escaigui, sancions… En definitiva, serà l’autoritat màxima un cop hagi començat el concurs i l’encarregat d’aplicar el reglament i les seves decisions només seran apel·lables un cop hagi finalitzat l’esdeveniment. Per a prendre moltes de les seves decisions, dependrà dels jutges de plaça.

Els jutges de plaça se situaran tan a prop com sigui possible de les colles, per cronometrar-ne la durada de les seves construccions i determinar-ne el seu grau de  validesa –si han estat intent, carregades o descarregades-, així com eventuals penalitzacions. Les seves valoracions les transmetran al Jurat de taula que, com dèiem, serà l’autoritat màxima del concurs i qui, en última instància, prendrà una decisió.

El Jurat de taula, encapçalat com ara per un president, estarà format per diversos membres, i cadascun s’encarregarà de les diverses funcions que es determinin: comunicació amb els jutges de plaça, centralització de dades, cronometratge, etc. El nombre de membres hauria de ser senar, o bé parell i amb vot de qualitat del president en cas d’empat.

Els jutges de plaça podrien ser dos per cada colla que estigui actuant, situats a costats oposats de la pinya i, si es vol, amb repartiment de funcions. En total, doncs, tenint en compte que com a màxim actuaran simultàniament 5 colles, n’hi hauria d’haver prou amb 10. Això no obstant, n’hi podria haver més, de parelles, per si una colla acaba el seu castell al límit del temps. Al segon diumenge, i tenint en compte que la complexitat dels castells serà superior, es podria augmentar el nombre de jutges de plaça per colla.

Seria convenient que tant els membres del Jurat de taula com els jutges de plaça fessin un curs de capacitació i de coneixement de tota la reglamentació del concurs. Tenint en compte el molt que s’hi juguen les colles, l’organització del concurs ha de poder garantir al màxim l’objectivitat i els coneixements dels qui les jutjaran.

Epíleg

De fet, acabeu de llegir el que, simplement, és una idea, un esbós de l’autor, per a situar el Concurs de Castells de Tarragona, com deia a l’inici, al S.XXI.. Tampoc no es tracta de desmerèixer la feina que desenes de persones, des de la societat civil o a través de les institucions, han fet fins ara per fer possible un concurs que ha complert bona part de les expectatives que calia esperar-ne. Certament, cal agrair-los l’esforç durant tots aquests anys per fer-lo possible, ja que sense el seu treball ara no tindríem un punt de partida que fes possible continuar avançant. Però també és cert que és lícita l’aportació de nous conceptes i visions.
Com deia, doncs, no es tracta d’una proposta detallada, és a dir, amb totes les situacions resoltes. En aquest sentit, no s’ha entrat a esmicolar qüestions relacionades amb les puntuacions, penalitzacions, col·laboració entre colles, premis, mèrits per poder-hi participar, etc.. És, per tant, una proposta embastada que caldria aprofundir i confrontar amb la realitat. I fruit d’un debat en profunditat, podrien aparèixer idees complementàries i conclusions definitives que modifiquessin l’estructura del concurs proposat. Així, es podria arribar a la conclusió que seria millor concentrar les quatre diades en només un cap de setmana –dissabte i diumenge-, en dos caps de setmana més separats, en quatre diumenges o, fins i tot, en un mes diferent a l’octubre. Tot és discutible; com també el nombre de colles que hi haurien de participar. El que sí que és essencial és adaptar el format del concurs a la televisió i, per tant, escurçar-lo i agilitar-lo. Els vicis principals del Món Casteller, i concretament de les diades castelleres, són, al meu parer, la durada excessiva i la falta de ritme. Aquests problemes són, sovint, difícils de veure pels castellers, però són diàfanament visibles pel públic en general. I sí, és cert que molts castellers fem o hem fet els castells més mirant les colles que tenim al costat, o mirant només els interessos de la nostra colla, que no pas pensant en el públic. I això és una equivocació. Els castells són tant dels castellers i les colles que els fan com del públic que els va a veure i, per tant, no es poden fer d’esquena als aficionats, que van abandonant les places  a mesura que les diades s’eternitzen. I, avui en dia, molts d’aquests aficionats els segueixen per la televisió, i hem d’aspirar a que siguin molts més, perquè serà l’única manera que l’espectacle creixi i es projecti cap el futur.

Com heu vist, en aquesta proposta hi ha més d’una referència al futbol; simplement perquè és el principal espectacle de masses dels nostres dies i crec que les referències, en aquest cas, cal prendre-les dels esdeveniments que funcionen bé.

També estic convençut que cap de les “innovacions” proposades, com el cronòmetre o els jutges de plaça, no traeixen l’esperit casteller. En certa manera, tots aquests elements ja existeixen. Fins i tot el que pot semblar més aliè als castells, el cronometratge, té una certa relació amb els xiulets del públic o les crítiques de la  premsa, quan una colla s’endarrereix excessivament a l’hora de tirar un castell. Per descomptat, el cronòmetre no va en contra de la seguretat, perquè la seguretat només és responsabilitat de cada cap de colla, que és qui ha de saber què pot fer i què no pot fer la seva gent.

En definitiva, heu llegit una proposta de concurs, no una proposta d’exhibició castellera. I es tracta d’una proposta feta des del convenciment que el Món Casteller s’ha d’obrir de bat a bat. Per això, és cert, està feta pensant més en els mitjans de comunicació i, especialment, les televisions, que no pas en les necessitats, vicis i costums de les colles. Que serveixi per pensar!.