Ho confesso: em vaig emocionar amb la torre de 9 dels Castellers de Vilafranca a Mataró. Per la manera com la van treballar, per la cridòria d’un públic que, perfectament conscient de la dificultat del castell i del mèrit dels verds, va ajudar a descarregar-la, per les mostres d’eufòria (veig el Melilla saltant i cridant; veig l’abraçada entre el Lluís Esclassans i l’Aleix Massana, cap de pinyes; veig petons a la canalla…) amb què els penedesencs van celebrar la consecució (es notava que tenien ganes de tornar a descarregar “el seu” castell, després de tot un any sense poder-ho fer), per com un grup de castellers de la seva edat, joves, van envoltar el debutant Ivó Jordà (19 anys) i, fosos tots plegats en una abraçada, van felicitar-lo i van festejar l’enorme èxit que representa plantar un 2 de 9.
Un cop recuperat de tanta emoció en tan poc temps (com diu el Sergi Via, la torre de 9 és “un castell molt plàstic”, ja que al considerable temps de preparació, el castell hi respon amb una execució vist i no vist), vaig alegrar-me molt d’haver-me’n alegrat tant. M’explico: celebrar d’aquesta manera un castell de gamma extra (i a més descarregat), en els temps que corren, és una excel·lent notícia, perquè vol dir que tornem a valorar aquestes complexíssimes construccions com es mereixen, després d’uns anys en què, a còpia de veure’n més quantitat, potser ens pensàvem que eren fàcils. I no ho són pas. Com també estic content que les places tornin a aplaudir amb ganes castells com el 3 de 9 i el 4 de 9 folrats.
La diada de les Santes també em va tornar a fer veure com n’és d’important l’aspecte psicològic en els castells. En el cas de la Jove de Tarragona, el 5 de 8 no va sortir, bàsicament, perquè ara mateix la colla no se’l creu: és una llàstima, però ara com ara han perdut la confiança en una estructura que l’any passat van descarregar totes les vegades (vuit) que la van provar. I això també posa de manifest com n’és d’efímera la vida d’un castell, com aquest es pot perdre amb aparent facilitat d’un any per l’altre (sembla mentida!). I com, moltes vegades, recuperar una construcció costa més que fer-la per primera vegada. Gairebé la mateixa reflexió se m’acut per al 4 de 9 amb folre que els Capgrossos van intentar alçar infructuosament per dos cops: com deia el Xevi Castellví a l’acabar l’actuació, ara com ara aquest castell encara fa massa por a la colla maresmenca.
Van ser més de tres hores intenses de castells sota un sol de justícia, però vaig marxar de plaça satisfet: per l’exhibició dels vilafranquins i per la capacitat de reacció (i pels grans castells aconseguits) dels Capgrossos, però també una mica trist per la malastrugança de la Jove, una colla en què tinc bons amics. (De totes maneres, estic convençut que els liles se’n sortiran aviat i tornaran a sotmetre la catedral.) Però, sobretot sobretot, vaig anar-me’n de la plaça de Santa Anna havent-me emocionat veient castells. I això és el que compta.
