L’Assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) va aprovar el passat 18 de març tirar endevant un estudi titulat “Avaluació de l’efectivitat del casc per a nens i nenes castellers/es”. Aquest estudi comportarà que almenys una quinzena de colles actuin aquesta temporada fent ús del prototip de casc dissenyat per l’empresa NZI. El casc el duran els enxanetes i acotxadors en tots i cadascun dels castells realitzats, així com en les proves d’assaig. D’aquesta manera es pretén avaluar l’efectivitat del casc en les lesions craneoencefàliques en cas de caigudes, així com comprovar si té efectes secundaris negatius: molèsties per als xiquets, tendència a ocasionar altre tipus de lesions, etc… L’estudi també incorpora un segon grup de colles (idealment quinze, altre cop, tot i que en tots dos casos el nombre es pot ampliar si hi ha un número de colles voluntàries superiors) que continuaran actuant sense casc però que duran a terme un control de la incidència de les caigudes i les possibles lesions d’aquest tipus, per tal de poder comparar les dades.
D’aquesta manera, falta almenys un any fins que hi hagi una posició definitiva de la Coordinadora entorn el casc casteller, un període que es podria allargar encara més si es considera necessari per aconseguir millors resultats en l’estudi. Però el que està clar és que en l’any transcorregut des que els Castellers de Sants van sorprendre el món casteller actuant protegint la seva canalla menuda amb un casc de tae-kwondo s’ha fet molta, moltíssima feina, i s’ha avançat moltíssim cap a la hipotètica incorporació del casc com un element més de la indumentària castellera. D’entrada, s’han respost dues de les tres preguntes fonamentals, tal i com ho va exposar a l’assemblea –i, posteriorment, a la premsa- el doctor Jaume Roset.
És necessari o recomanable un casc casteller? La resposta ha arribat gràcies a un estudi sobre la incidència de les lesions en la canalla castellera que es va desenvolupar entre el 2002 i 2004. Tot i que les conclusions encara s’estan treballant a la Universitat de Lleida, n’hi ha una de clara –que jo simplificaré encara més, amb la baorreria habitual dels periodistes-: l’índex de lesions és més baix que en d’altres pràctiques esportives, però la seva gravetat és superior, especialment per l’elevat nombre de lesions craneoencefàliques. Ergo, val la pena plantejar-se la possibilitat del casc.
És possible crear un casc que s’adapti a les necessitats dels castells? Aquí és sobretot on es concentren els avenços del darrer any, ja que s’ha passat d’un cert escepticisme –les especificitats de la pràctica castellera ho feien especialment complicat- a disposar ja d’un prototip que entrara en funcionament aquesta mateixa temporada. El casc casteller és una realitat.
Falta una tercera pregunta: És eficaç el casc casteller? Els seus beneficis són superiors als (hipotètics) perjudicis? Aquesta és la pregunta que ha de respondre l’estudi. No seré jo –un home de lletres- qui es vulgui avançar als resultats, però la impressió que tinc és que, després de tota la feina realitzada i un cop es tira endevant un experiment d’aquestes característiques, el que s’espera és que la resposta sigui un “sí”.
Què passarà, llavors? La Coordinadora, en principi, emetrà una recomanació oficial a les colles per tal que l’utilitzin, ja que no pot imposar el seu ús. Aquelles colles que ja l’hagin provat, pressumiblement, l’adoptaran sense dubtes, i altres colles que prefereixen esperar a tenir resultats més concrets entre mans, un cop hi siguin, també s’encasquetaran. A tot això, es desenvoluparà un nou model de casc pensat específicament per als dosos, per tal que també estiguin protegits. En el cas que hi hagi colles que, tot i això, s’estimin més continuar funcionant sense casc, exercint la seva llibertat, crec que en poc temps acabaran cedint, encara que sigui de mala gana. D’entrada, em temo que patiran una forta pressió social (pares de canalla, mitjans de comunicació, membres de la pròpia colla i entorn en general), però sobretot hi ha el fet que si patissin una lesió greu d’aquest tipus que s’hagués pogut evitar amb el casc, quina justificació els quedaria? Atenció, tot això és “si” el casc funciona.
Mentrestant, ja fa també un any que el tema provoca controvèrsia dins el món casteller. Un any al llarg del qual s’han donat resposta a molts dels qüestionaments d’aquells que es posicionen en contra del casc, fonamentalment amb la resposta a les preguntes abans esmentades: sí val la pena provar de protegir la canalla i sí és possible pensar un casc dissenyat per als castells. Però a més l’experiència dels Castellers de Sants també ens permet apuntar respostes a altres de les qüestions que preocupen, com ara la incidència que podria tenir en un mal rendiment de la canalla. Evidentment, la dels barcelonins és una experiència molt més limitada que la que ara es planteja, però al mateix temps més ‘extrema’: un mal casc (un casc no casteller), un mal ús (només en els castells punta) i en solitari. I malgrat tot això, no sembla que el rendiment de la canalla es veiés afectat en excés. El cas dels borinots no ens ha de fer creure que cada colla que incorpori el casc farà automàticament la seva millor temporada, però sí que qüestiona que el casc hagi d’ensorrar a les colles que se’l posen.
Existeixen, al meu entendre, tres grans reticències al casc, que a vegades poden anar de la mà. La primera és aquella que, senzillament, encara no creu que el casc sigui necessari. A aquestes alçades resulta sorprenent, però el cert és que hi continua havent qui pensa que les lesions craneoencefàliques són percentualment prou baixes com perquè tots plegats ens quedem plegats de braços i n’assumim el risc. L’argument habitual és que “qui fa castells ja sap el que s’hi juga”, que oblida que del que estem parlant aquí és de menors. I no, l’autorització dels pares no acaba amb el problema. A banda de la manca de sensibilitat que es demostra amb aquest tipus d’arguments diu ben poc en favor de qui els fa servir.
La segona gran reticència prové del fet que el casc es percep com una cosa aliena al món casteller. Evidentment, és una innovació, però una de tantes que s’hi han anat incorporant al llarg de més de 200 anys. La mateixa incorporació de la dona també pot ser considerada una “innovació tecnològica”, i igualment va ocasionar polèmica. Igualment, el món casteller sempre ha buscat mitjans de protecció, començant per la pinya, els folres o la faixa. En definitiva, el casc no suposa cap canvi fonamental, al meu entendre, en la natura dels castells: no els fa més fàcils, no els treu valor, ni tan sols evita la caiguda. L’únic que fa és disminuir el risc d’un tipus de lesió molt greu –històricament ha arribat a ser mortal- en un col•lectiu molt determinat, la canalla. I si bé el risc forma part de la natura dels castells, les lesions irreversibles no.
La tercera gran reticència afecta a la possible percepció que la societat en tingui. Sembla ser que el casc posa en evidència que els castells són una activitat de risc. Doncs bé, ho són. I tinc més notícies que potser a algú li sorprendran: ningú necessita veure nens amb casc per entendre que als castells hi ha un risc. Des d’un primer moment he pensat que el casc més aviat tindrà un efecte contrari: tranquilitzar davant un risc que és evident i que de fet sovint és percebut de forma superior al que existeix en realitat. Però és que a més els fets del darrer any sembla que apunten en aquesta direcció: jo no tinc la sensació que la reacció social davant la idea de protegir la canalla fos negativa, al contrari. En el cas de Sants, la colla no ha perdut efectius, sinó que n’ha guanyat. I una dada que em sembla fonamental: l’estudi del casc compta amb la col•laboració de la Societat Catalana de Pediatria. Un pas de gegant si tenim en compte que fins ara sempre que se n’havia parlat de castells a nivell dels metges pediatres era per criticar-los i fins i tot per plantejar la possibilitat de dur a terme denúncies.
Tenim un problema real, petit quantitativament però de dimensions tràgiques qualitativament (i això ho saben totes les famílies i colles que l’han patit). Tenim una possible solució, si més no parcial. Si se’n confirma la utilitat, no fer-ne ús seria negligent. I, sobretot, estúpid.
