Aquest dissabte em va tocar fer de moderador substitut –el Joan Beumala tenia un compromís familiar- en el tradicional debat sobre el Concurs de Tarragona celebrat a la Bisbal, amb David Miret (Vilafranca), Juan Romero (Vella), Joan Inglès (Joves) i Jordi Crespo (Jove de Tarragona). La veritat és que em feia por que la cosa no donés per gaire, però va ser un debat animat, divertit i crec que interessant per a tots els assistents, que van ser força nombrosos i de qualitat. Això sí, com és d’esperar en aquesta mena de debats, més o menys tothom –no l’amic Crespo, que fins i tot va defensar postures que en principi perjudiquen la seva colla- va escombrar cap a casa i també es va detectar una certa resistència cap als canvis. Passo a fer un resum del que, per mi, va ser el més destacat.
El primer tema plantejat va ser la proposta de l’organització del Concurs –ara per ara, parlem només de propostes; ja es veurà si s’aproven- de reduir el nombre de peus possibles per tirar un castell de tres a dos. És a dir, el segon amunt peti que peti. Aquí la intervenció més interessant, per mi, va ser la del David Miret, que després de sospesar els pros i contres d’aquesta mesura, va concloure que, si una colla realment ha treballat el castell, “amb dos peus n’hi hauria d’haver prou”.
El segon tema, també una proposta que pretén escurçar la durada del Concurs, va ser el situar el cinc de vuit i el quatre amb l’agulla dins les rondes conjuntes, com fa dos anys ja es va fer amb el dos de vuit amb folre. Miret va reconèixer que podia servir per estalviar temps, però va advertir: “Alerta que llavors alguns intents no vagin mancats de pinya.” Des de Valls es va considerar poc afortunada la proposta, en tant en quant es desmereixen aquests castells. Inglès va ser qui més va insistir-hi, recordant que, com que el Concurs és referència, això faria que en moltes places no es valoressin actuacions amb aquests castells però sense construccions de nou. També va apuntar que en un cinc hi puja molta canalla, que es podria veure afectada pel desenvolupament d’una ronda conjunta.
Per la seva banda, Jordi Crespo va defensar aquesta proposta, assumint que per la Jove castells com el cinc de vuit “són un gran objectiu” i se situen dins el límit de la seves possibilitats. Tot i això, va argumentar que per moltes colles també el tres de vuit o dos de set que puguin provar en una ronda conjunta són un castell límit, i si aquestes colles ho assumien, ells també. Igualment, va recordar que disposar de prou pinya per fer un intent sempre és responsabilitat de la pròpia colla. Des del públic, Francesc Piñas (Vella) va apuntar que les colles petites no haurien d’estar gaire satisfetes amb què aquests grans castells passessin a la ronda conjunta, treient atenció als seus, i Rafa Fernández (Jove de Tarragona) va recordar que hi ha colles que fan abans el tres de nou que el cinc de vuit.
El tercer tema va ser la puntuació del tres de nou (o de vuit) amb l’agulla (se situa una mica per sobre del quatre) i la possibilitat que es puguin fer tots dos en la mateixa actuació. Inglès va reconèixer que pensava en el propi interès en defensar que els castells amb pilar s’excloguessin l’un a l’altre, mentre què els representants de la Vella i Vilafranca asseguraven que eren dos castells diferents. Va ser molt interessant descobrir que la Vella treballa l’estructura de forma diferent, amb l’espadat mirant l’espai entre els dos pilars de l’esquerra i la dreta.
Ja fora de guió, tant des de la taula com des del públic es van proposar més temes, alguns dels quals són també ja clàssics: un senyor gran a qui no tinc el plaer de conèixer va lamentar la poca puntuació del tres de vuit per sota; el Guillem Bartolí va criticar la rebaixa en la puntuació del pilar de sis; l’Eusebi Campdepadrós (Jove de Tarragona) va criticar que les colles de la ciutat tinguin el que ell va anomenar “dret de cuixa” per participar; un noi de Sant Cugat –colla que, va recordar, s’ha quedat a les portes de participar al Concurs els dos darrers anys justament per això- va opinar que un sistema de puntuació amb castells agrupats, a l’estil de la proposta Ricomà de fa quatre anys, resoldria molts problemes (un tema sobre el qual m’agradaria tornar en un altre moment)… Fins i tot es va tornar a plantejar el debat castells de deu vs castells nets. Va ser el representant de la Joves, és clar, qui el va plantejar, assenyalant que el tres de deu s’ha descarregat dos cops, mentre què el dos de vuit net encara està molt lluny. Miret va apuntar que si s’aconsegueix descarregar la torre de set neta amb regularitat a l’assaig, aplicant la mateixa tècnica de treball dels pilars, completar-la amb un pis més és factible. També va assegurar que per ell i per la colla vilafranquina suposaria més il·lusió completar el tres de deu –tot i que no serien la primera colla fer-ho- que el dos de vuit net.
Força temes, doncs, però em permetreu que acabi fent el que no vaig poder fer en el debat: dir la meva. Respecte els dos peus, gran idea que tant de bo aviat s’apliqués també a les actuacions normals. Des del punt de vista de l’espectador, no només escurça la diada sinó que elimina temps que no té interès. Obliga les colles a treballar de forma més seriosa. I el fet que hi hagi colles que pràcticament mai no desmunten el segon peu (o un primer) demostra que, com va dir Miret, amb dos n’hi ha d’haver prou. Si s’ha treballat bé el castell, és clar.
Respecte el trasllat del cinc de vuit i el quatre amb l’agulla a les conjuntes, no m’agrada. No m’agrada perquè, efectivament, per mi estan més a prop del tres i el quatre de nou que del dos de vuit. Entenc que permetrà escurçar la durada del Concurs però, a diferència dels dos peus, aquí eliminem un temps que sí és interessant per a l’espectador, que sí estan passant coses… i quines coses! Això sí, la proposta inicial que era traslladar només el cinc de vuit a la conjunta, em sembla pitjor: o bé hi va tot el “pack”, o no hi va cap d’ells.
Tema tres amb l’agulla. La meva posició inicial és que no es puguin fer els dos castells en una mateixa actuació. Estèticament, actuacions que ja s’estan fent de tres de set, tres de set amb l’agulla i quatre de set amb l’agulla em semblen horripilants. Més encara si tenim en compte que, anys enrera, ni tan sols es feien un quatre i un quatre amb l’agulla junts. A més, tinc la sensació que alguns castells (com el nou, i potser el tres amb l’agulla) són més rareses, no castells de competició, i per tant no sé si han de condicionar aquesta. Ara bé reconec que són arguments molt personals, peculiars, i que potser no són prou forts.
Hi ha un darrer tema que vaig plantejar en el debat i que no he comentat, que és la proposta de l’organització que els jurats vagin sense camisa de colla. En aquest sentit, la majoria d’intervencions tant de la taula com del públic van desestimar-la, o en tot cas van anar per la via de “amb camisa o sense, cadascú representa la seva colla”. Com vam comentar alguns en acabar el debat, això suposa una petita decepció perquè manifesta clarament que no s’entén l’esperit que, almenys des de l’organització, se li vol donar al jurat, i que es continua pensant en ell com una arma per decantar el concurs en favor propi o com a mínim aturar l’enemic. I per aquesta via no anem bé.
Tanco amb una intervenció del Francesc Piñas (reverència), que va demanar que es canviessin les bases en el punt que fan referència a quan es considera que un castell és intent vàlid. Sí, és el punt que va suposar la pèrdua d’una ronda a la Vella en el darrer concurs. Però, acceptant que la decisió del jurat va ser la correcta tal i com estan redactades les bases, el que Piñas demana és que es canviï el criteri. Ara mateix, es considera un intent vàlid quan un dels castellers del pis corresponent ja no té cap dels dos peus en contacte amb la pinya, folre o manilles. Piñas proposa que qui marqui l’intent vàlid no sigui el primer en emprendre l’acció, sinó el darrer. A mi em sembla prou raonable. I si bé això pot donar més feina al jurat, més feina encara és vigilar castells tan polèmics com el cinc o el quatre amb l’agulla en una ronda conjunta, i se suposa que la millora tecnològica permetrà fer-ho.
