La segona aparició dels Xiquets de Tarragona va abraçar el 31 d´octubre i l´1 de novembre, diumenge i dilluns –diada de Tots Sants-, de 1926, després de debutar a casa durant la darrera Santa Tecla.
El diumenge, són citats al camp del Nàstic. Al matí, havent de treure el nas durant el 3er Festival d´Atlestime i Gimnàstica. La premsa va anunciar d´aleshores: “Figuran en el programa los ya famosos Xiquets de Tarragona” (Tarragona: 1926). Els Xiquets no van fer-hi cap finalment. La pluja va obligar a suspendre tot el programa.
A la tarda, el temps sí va permetre que amenitzessin la mitja part de l´encontre amistós de futbol entre el Nàstic i l´Europa: “Durante el descanso, los ‘Xiquets de Tarragona’ levantaron sus arriesgadas torres, muy limpiamente, no regateándoles el público ni aplausos ni óbolos” (Tarragona: 1926). Resulta curiós constatar la connexió dels castellers –encara que interessada- amb una activitat, l´esport, que va dur la desafecció i la reducció de recursos cap a les manifestacions de carrer a les dècades anteriors.
L´anada de colles castelleres tarragonines al camp Nàstic va esdevenir habitual d´aleshores ençà durant força temps els dies de castells. De fet, hi han referències d´actuacions similars en d´altres poblacions en anys anteriors. Perquè els castellers ho trobaven agraït i profitós; podien presenciar el partit de franc i, sobretot, fer-hi molta bossa –la canalla passava la safata- aprofitant la concentració de tants veïns. Els clubs també se´n beneficiaven, donat que els castellers entretenien el públic durant l´estona morta de la mitja part.
A més, tampoc no comportava massa feina als castellers, ja que hi duien construccions poc compromeses. Així, el Xiquets de Tarragona devien plantar castells de sis senzills i pilars de quatre aquell diumenge del 1926, com en d´altres ocasions posteriors; també era el seu sostre en aquell moment, tal com assenyala una entrevista d´un més enrere de Ricard Anguela a Francesc Bigorra Guasch i Esteve Pomerol Calbet, dos dels seus dirigents (Tarragona: 1926)
La gasetilla següent apunta incongruentment què van assolir-hi: “A la mitja part, els castellers dels ‘Xiquets de Tarragona’ feren una demostració aixecant el ‘tres de set’, dos ‘espadats’ i un castell, pujant els pilans formats amb l´execució dels quals es guanyaren grans aplaudiments” (Tarragona: 1926). El tres de set havia de ser de sis; els dos espadats, de quatre; i el castell, un dos o un quatre de sis, com a molt.
La premsa, d´altra banda, també va esmentar que “los ‘Xiquets de Tarragona’ levantar[í]an los típicos castells en distintas calles de la ciudad y el tradicional ‘ball de bastonets’ lucir[í]a sus habilidades” el mateix diumenge, en ocasió de la celebració del cinquantè aniversari de la societat coral tarragonina “L´Àncora”. La cita va bastir-se al voltant d´una trobada de cors de Clavé d´arreu (Diario de Tarragona, Tarragona: 1926).
La ressenya dels actes tan sols hi recull la reunió dels grups corals i l´actuació del ball de bastons. Als castellers, no se´ls anomena fins l´endemà: “El lunes por la mañana[entre dos quarts de deu i dos quarts d´onze], aunque el tiempo mostrábase también lluvioso, se procedió por el Ayuntamiento al descubrimiento de la làpida que ha dado el nombre de José A. Clavé a la que fué calle de Oriente. / Al acto asistieron los coros, en cuya comitiva figurava la artística carroza construída por ‘El Ancora’ y que fué muy celebrada; también vimos a los ‘Xiquets de Tarragona’ y el típico ‘ball de bastonets’” (Diario de Tarragona: 1926).
Un film sobre l´efemèride, projectat dies després, el divendres 9 de novembre al cinema “Coliseo”, devia impressionar la presència castellera (Tarragona: 1926); a banda d´una fotografia, ja publicada, de la col·lecció del tarragoní Ramon Ribas Ballester.
Els Xiquets de Tarragona van treure més suc de les bodes d´or de “L´Àncora”, atès que van lligar-hi una actuació a Igualada, la seva primera fora de casa. El cor “La Llàntia” d´Igualada, un dels presents a Tarragona, va cridar-los perquè també participessin en el seu 50è aniversari, el 5 de novembre següent, diumenge.
Unes línees del periodista Lluís Pascual Moles a la premsa de l´Anoia hi confirma la seva assistència: “Una de les notes típiques del dia, fou la dels ‘Minyons de Tarragona’ quins recorregueren els carrers de la Ciutat, realitzant espadats, castells i torres, donant animació i alegria al veïnat” (El Sol de Tous: 1926).
Pascual també va estar al cas que van entretenir-hi l´espera del tren especial que transportava a bona part dels coristes convidats: “A les deu i quart del matí, a la Plaça de Catalunya s´hi trobava congragada una munió de gent perteneixents a totes les classes socials, quina, impacienta esperava l´arribada del nostre simpàtic ‘carrilet’ el quin per no desmentir, allò del seu ‘salvo error u omisión ’en matèria d´exactitud d´hores d´arribada, seguint la norma natural, feu sa entrada a la ciutat portant només que uns 35 minuts de retràs; menys mal que els ‘Minyons de Tarragona’ que vingueren a visitar-nos per a donar més lluïment a les festes, fent amb equilibri i llestesa espadats, torres i castells, les que realitzaven al só de ses gralles i timbals, distregué bon xic al públic durant el llarc temps que duien esperant” (El Sol de Tous: 1926).
Artur Servitje Claramunt, el corresponsal a Igualada de La Vanguardia, també va parlar-ne: “alternando con audiciones de sardanas y evoluciones que han practicado primorosamente los ‘Xiquets de Tarragona’, se ha dado un concierto por las entidades corales, tomando parte 300 coristas y ante la espaciosa plaza de la Constitución, en que se calculaban más de cinco mil espectadores” (La Vanguardia: 1926).
La celebració va aplegar una vintena de cors de Clavé –entre ells “L´Àncora” de Tarragona- i els Xiquets de Tarragona, com la de “L´Àncora” a Tarragona; i, a més, la cobla “Iluro” de Mataró. La jornada, doncs, va reunir tres activitats, referents nacionals avui dia: els cors de Clavé, els castells i les sardanes. Les dues darreres, les convidades a la festa, provinents de zones distintes de Catalunya i amb recorregut paral·lel fins a convertir-se en icones de casa nostra.
Els Xiquets de Tarragona, pel seu cantó, van treure més rendiment de l´excursió, doncs, van establir contactes per tornar-hi per la festa major, coincidint-hi la inactivitat de la moixiganga local, l´expressió dels castells a la població. Francesc Bigorra i Esteve Pomerol, dos dels seus capdavanters, ja citats, van adreçar-se a la comissió organitzadora per mirar de materialitzar-ho a l´edició següent. El 19 de juny de 1927, van escriure per recordar “como ya seserca la fiesta mayor de esta de Ygualada nosotros tenemos mucho gusto pode el venir a ser las torras que ya quedamos que el mes de Junio para escribirles” (ACAN). La presència va ocórrer el 1928 finalment.
La crisi dels moixiganguers anava en correspondència a l´estat de l´activitat castellera arreu. El gruix de la població estava magnetitzada per d’altres propostes –esportives, lúdiques o culturals- després de dècades de discursos sobre el suposat anacronisme, inutilitat i ignomínia dels exercicis del seguici.
En aquest context, la darrera actuació d´una moixiganga igualadina, a cura de la Colla Vella, va succeir el 1923 per la festa major d´Igualada. La comissió de festes, a més, va desestimar el 1926 la proposta de Joan Bertran Guix –un antic moixiganguer- que hagués pogut fer pujar als igualadins al carro de la Renaixença Castellera, valent-se d´ells mateixos, com a Tarragona i al Vendrell. Aleshores, Bertran va plantejar d´emparaular-hi “una Mogiganga; si puede de Igualada y si no forastera” (ACAN).
