Haver de triar anar a veure només una diada d’entre dues o tres és més difícil com a periodista que no pas com a casteller. No s’hi valen les empaties ni altres complements addicionals de motivació particular que et poden facilitar les coses. La decisió és professional; només professional. I de vegades, a pilota passada, acabes pensant que t’has equivocat. Però tens l’obligació de treure el mateix suc del que hagis vist a plaça. És una obligació, però també un compromís. Diumenge vaig anar a Mataró amb el dubte íntim de si no tornaria sense veure-hi la Torre de 9 i, potser, ni el Pilar de 8… Però el sol fet que els Capgrossos haguessin assajat aquests dos castells per portar-los junts a plaça, per mínima que fos la possibilitat que la profecia es complís, professionalment m’obligava.
Mataró és una de les destinacions castelleres que he sovintejat més des de final dels anys noranta. Del noranta-nou, precisament, hi arrossego una lesió, que ja deu ser crònica, de quan li vaig fer l’ “escaleta” a la Plaça Santa Anna al mític pilaner dels Bordegassos, Marcos Montes, que llavors devia passar molt llarg dels cent (quilos). Va ser un dia fantàstic. No per la lesió, és clar. Vam sortir d’aquella plaça, que ja començava a fer-se un nom en el Panorama Casteller, en estat d’eufòria. Recordo les abraçades amb els companys, gairebé amb els ulls negats. I també la tornada amb els autocars cap a Vilanova, anant fent càbales pels nous èxits que ens esperaven per la nostra Diada de Festa Major. Estàvem “on fire”. En aquell moment de la història castellera, fer el Quatre de 8 amb l’agulla era mostrar de bat a bat la capacitat tècnica que havies assolit com a colla; i també fer justícia per tots els mals anys que havíem passat com a castellers.
La gent que diumenge va anar a la “Plaça de l’Ajuntament” de Mataró hi va veure una bona diada, d’aquelles que passen de presset, amb castells espectacle, estrenes aplaudides i celebracions castelleres que s’encomanen a la plaça; en un sentit gens dramàtic: “la tempesta perfecta”. Els Capgrossos s’han fet una parròquia local força fidel. M’imagino que, com que han arribat a ser tants, quan actuen a casa, encara que no sigui la Diada de Les Santes, també els va a veure força gent que ja no és a la colla. Diumenge n’hi havia, i algun, com el Toni Salvà “Xino”, amb el Quatre de 9 s’hi va deixar la gargamella. És més accentuada que en altres colles la divisió de parers que hi ha als Capgrossos sobre la filosofia de la colla, és a dir, en aquest cas sobre el “pis a pis, pas a pas”. Òbviament, quan parles amb persones de la Tècnica o que ho han estat sempre apareix un discurs pragmàtic que té explicació per a tots els interrogants que hi pugui haver. Però hi ha molts castellers –els que s’adrecen a mi gairebé sempre són els mateixos, és clar-, que acaben literalment renegant del que consideren, de vegades, posicions massa conservadores: “ens falta…” et diuen, allargant l’última síl·laba i fent una gesticulació napolitana amb una o totes dues mans. I acaba apareixent la paraula: “collons”. Està bé aquest debat intern soterrat; dóna vida a la colla i acaba fen-te pensar que sempre ho podries haver fet més bé.
Tornant a les places… És curiós el conflicte que tenen els Capgrossos amb el rector de la Basílica de Santa Maria. No en tinc tota la informació. Recordo que en un primer moment es va dir que al mossèn li molestava que hi hagués una diada a fora la plaça, anomenada també de Santa María, perquè entorpia la sortida de missa. Ahir em van dir que una part del rectangle on s’havia actuat fins fa un parell d’anys, el queixal que fa la façana de l’església, és propietat del Bisbat. ¿Un tros de carrer, un pas públic obert i sense cap rètol que adverteixi de qualsevol propietat pot ser privat? Desamortització! Això amb la República Catalana ho hem d’arreglar.
