Encara no son ni les 12 del migdia que ja em trobo a La Bisbal. Com sempre i des de fa molts anys vaig acompanyat pel meu germà. Arribem d’hora evidentment, ja que d’aquí a una estona no hi haurà qui deixi el cotxe al petit aparcament vora la plaça.
Ens acostem a la Societat per començar a retrobar coneguts i mirar d’esbrinar que es cou per les colles i que podem veure avui. Les vacances m’han anat de fàbula, però estic una mica dispers, serà el viatge transatlàntic d’ahir. Sembla que als verds això del cap de setmana sense castells també els hi ha anat be. Bon encert, encara que alguns creguin que no.
Penso en La Bisbal, una d’aquelles places castelleres exigents. Aquí les colles no poden badar. Dura, exigent i amb un cert caliu que ens arriba del segle passat. No en va des de abans de 1990, no trobem cap actuació sense caiguda, i si ens agafem als dos darrers anys fa por.
Intento rememorar els anys anteriors, per aportar el millor a la meva audiència. De pas faig repàs a les darreres actuacions vallenques, a les que no he pogut assistir.
Les colles saben el que s’hi juguen a La Bisbal. El cartell, com sempre el millor a l’abast per les dates. Invariable des de 1992, amb l’entrada dels verds al costat de les dues de Valls que portaven uns anys de dualitat. Sempre penso a més que seria d’aquesta plaça si els Minyons no fessin la seva obligada i comprensible aturada d’estiu.
Avui però les coses son diferents. No sé, noto certa intranquil·litat a les tres colles. Assisteixo al sorteig d’ordre d’actuació i l’Esclassans torna a quedar últim, com li va passar al sorteig de Sant Fèlix. Espero que pel concurs tinguem una mica més de sort.
Els castellers més veterans de les tres colles, assentats a les taules de la Societat Bisbalenca, comenten la jugada. Tots coincideixen, menys gent a les colles, menys públic a plaça i per tant més compromís per mantenir l’autoexigència que imposa la plaça.
Després d’aguantar un parell de bronques per defensar un company cronista, aquestes coses ja passen, parlo amb els caps de colla. Estan tots preocupats per que els hi falta molta gent. No saben si podran fer el que porten al cap.
L’ambient encara està enrarit, les darreres caigudes de la Vella, l’afer incomprensible Bordegassos-Verds, del que no em vull estar de comentar un cop més, en aquest cas, com sempre per l’actitud d’ambdues colles la única perjudicada a estat la ciutat de Vilanova, que aquest any per una rucada es quedarà sense castell de nou.
Tot aquest rotllo de dir que les colles s’aprofiten de les pinyes de les altres per fer millors castells i que si les colles s’arrisquen massa… veig que molts no recorden dècades no tan llunyanes, on la solidaritat i col·laboració entre colles i afeccionats de les places que volien bons castells va ser primordial per portar els castells on els tenim. Els que hem estat castellers als anys 70 i 80 ho sabem molt be.
I aquest any quan pitjor van les coses, tots hi volem posar pals a les rodes. Ens cal ser menys primmirats i de tant en tant mirar enrere. On estàvem i on estem, que ens ajudi a saber on volem arribar. Com diu la cançó “qui perd els orígens per identitat”.
Bé hi arriba l’actuació. D’entrada a la plaça hi falta gent, molta gent. No és plena ni de bon tros. Un dels signes evidents del que parlàvem al matí. Els verds no intenten la torre de nou amb folre i manilles, la Vella i la Joves no intenten el quatre de nou amb folre. Per que serà?. Bé, ja ho sabem.
Ens donarà molt a analitzar això del “cansament” casteller. Manca gent, el relleu generacional no és del tot efectiu i els més analistes parlen de masses diades i masses castells al llarg de l’any. Això, pot ser, deixem-ho per un altre article que si no, no acabaria mai aquest.
Un cop més la Bisbal passa factura. Un castell carregat i tres més intentats, quatre caigudes, una menys que l’any passat i dues menys que el 2002.
Des de l’any 1996 que La Bisbal no viu una jornada amb només nou castells i pilars, tres per colla evidentment. Aquell dia 7 descarregats i dos carregats.
Una altra dada important pels que defensem els colors vilafranquins, feia 5 anys que no es feia una actuació sense cap caiguda vilafranquina. No em fet la torre de nou, però s’han clavat els tres i quatre de nou, que ens fa somiar. Malgrat tot segur, que se’ns posarà a parir.
La Joves i la Vella hauran d’esperar un any més. Elles no sabem el que es no caure a La Bisbal des de 1996 la Joves i 1999 la Vella. El que dèiem de l’exigència de la plaça.
Em quedo amb la sensació de victòria de la Vella al descarregar el tres de nou. Alguns diran va !, un “simple” tres de nou. Però mireu el que li ha costat a la Vella avui. A veure si ens adonem de la extrema dificultat que suposa, fins i tot per la Vella, l’aixecament d’un castell de nou. Això son els castells i les seves grans coses. Me n’alegro i molt per la Vella i per tots els que estimem els castells. La Vella ha d’estar sempre a dalt de tot, com Vilafranca, Joves i Minyons, amb permís de la resta.
La Joves, veu trencada una mica la seva impecable marxa cap a la plena recuperació dels seus millors moments. Però se’ls veu en forma, amb ganes i amb molt bones virtuts. No trigaran a fer seu el que busquen, no ho dubteu.
Per Sant Fèlix les colles de Valls, com sempre, no deixaran de sorprendre’ns.
Aquest any el Salvador Ferré s’estalviarà els extres i la placa a la paret, però un anys més La Bisbal torna a mostrar la seva grandiositat, amb quatre castells de nou. L’any que
