Malgrat tenir-ho més a prop i ser una plaça gairebé pròpia, els de la Vella van fer més tard que els verds. Mira que em fa ràbia que les diades (i no només les diades, sóc maniàtic en qualsevol situació que comenci amb retard… m’ho he de fer mirar, ja ho sé), em fa ràbia, dic, que les diades comencin amb retard. Ja eren tres quarts de set tocats i semblava que, llavors, sí, es movia la cosa. Vinga va, pensava jo, que són dues colles de les punteres. Això serà bufar i fer ampolles. I ho va ser, no s’alarmin. Però amb algun petit entrebanc, sobretot a la pinya rosada, amb aquell intent de quatre de vuit que no va ser dramàtic: més que res, crec jo, el problema va ser de nervis en el pom de dalt, segurament encara rodant-se i no avesat a situacions delicades.
La plaça de la Selva del Camp és entesa en castells. La prova n’és el bon quòrum que s’hi aplega cada any. Avis, fills i néts autòctons els distingeixes perquè van com han d’anar: vestits i empolainats de festa major, comentant com ha anat el dinar i què tal l’homenatge a la vellesa del migdia. La resta? Passavolants, castellers d’altres colles i, com sempre que actua una colla vallenca, “espies” de l’altra colla de la capital del calçot. Una de les gràcies d’aquesta plaça (que és l’altra plaça històrica del Baix Camp junt amb Reus, que sovint ho oblidem) és que hi conflueixen força castellers de les colles del Camp: hi veies els dels Xiquets de Tarragona, els de Reus, els de la Jove tarragonina… gent fins i tot de Sants que “passaven per allà perquè havien anat a actuar al Vendrell…” (¿?).
Entre els “peròs” de la plaça es podria esmentar la visibilitat, perjudicada per les fileres laterals d’arbres (això sí molt bonics) que emmarquen la quadrada plaça de l’ajuntament selvatà. Els laterals precisament són els punts de mínima visibilitat i un servidor, que es va trobar uns bons amics residents a la Selva situats en un costat de la plaça, va haver d’anar-se movent de dreta a esquerra per anar seguint els castells, especialment els de la Vella. Movent-se com l’alcalde del poble i algun dels regidors, que semblaven no estar a gust a cap de les finestres: i vinga moure’s ara a una ara a l’altra.
En entrar en matèria, els de Vilafranca van semblar ahir més decidits que els de la Vella. Almenys, cada cop que els pertocava enlairar el seu castell semblava que ja el tinguessin mig organitzat a la pinya i no demoraven massa l’inici. Els vallencs, en canvi, s’ho parlaven força, un fet que a qui signa l’article el va sorprendre perquè recordava la Vella com una colla molt curosa de no fer esperar i sovint exigent amb les colles que s’ho pensen massa. En qualsevol cas, una de les coses que semblen no canviar i que potser no canviaran mai és la raça castellera que s’amaga en cada camisa rosada: ahir, una vegada més, es van poder veure castells de vuit dels vallencs defensats amb mestria i contundència quan les coses es posaven més difícils.
La rivalitat elegant que es va viure a plaça entre les dues colles (molt més rivals del que un no entès es pugui arribar a imaginar) segurament venia pel fet que les dues se saben enemigues. No en veies massa de camises verdes i rosades enraonant abans de l’actuació (ni després). Les distàncies civilitzades es mantenien en tot moment. I quan dues persones o dos col•lectius se saben rivals és, curiosament, quan més es guarden les formes i es manté la compostura. La Selva no evocava cap selva castellera com les de Sant Fèlix o el concurs. Ben al contrari. La cosa recordava una mica a allò de la flegma britànica: veus cares de suficiència, de seguretat, que miren amb contenció, ben aixecades, tot allò que els rodeja, però que mai són agressives. Més que un missatge enrabiat de “ja veuràs com te la fotré”, aquestes actituds transmeten més un “mira que tranquil estic: t’ignoro i passo del que diguis o facis”. El fotut dels castellers, però, és que han de fer esforços. I que segons com vagi el castell la cara de flegma s’esvaeix i han d’apretar les dents a fons, s’han de ficar vermells com perdigots i, en última instància, deixar anar algun renec entre esbufecs per evitar que la cosa s’ensorri. I si haguéssim de jutjar qui va mantenir més la compostura ahir davant l’altra colla, per tal com li van anar les coses, va ser Vilafranca (ja sé que d’aquesta crònica avui en sortiré com a anti Vella, serà inevitable però també serà una llàstima que algú ho interpreti així… què hi farem!). De fet, els verds van clavar els castells (el primer se’ls va moure massa, amb una rengla del quatre que gairebé s’abraça amb el pilar…) però el dos de vuit amb “manilles”, per triar-ne un, va ser magistral.
Bona diada, doncs. Bon ambient casteller i bona feina de les dues colles que ahir van ser les reines pacífiques i educades de la Selva. Les diades de treva acostumen a ser, i ahir es va viure, de les que deixen un ambient més joiós a les places. No deixen exhausts els castellers ni el públic i es veuen bons castells, sense massa tensions ni estirabots. He de confessar que sóc un enamorat d’aquestes diades i que, un cop més, estic orgullós d’haver respost la crida de la Selva.
