Bancs, un xiqui-park i una bombolla d’aire fresc. Serà el gruix de la meva carta dels Reis el Nadal que ve. Se m’ha acudit després de la diada castellera d’aquest diumenge a Torredembarra, pressionat pel Joan Borràs, que el dia abans, a Altafulla, em va demanar una contracrònica de l’actuació. Jo sempre he viscut els castells com a casteller i aficionat i fins aquesta temporada gairebé mai com a periodista. Per tant, ni el Joan Borràs m’encarregava contracròniques ni em fixava en coses que ara m’hi fixo quan “vaig als castells”.
I, a Torredembarra, guaitant per allà al voltant, me’n vaig adonar que la gent que va a veure les diades castelleres com qui va a fer un vol sense saber massa a on va, s’acaba avorrint si les colles comencen a muntar i desmuntar pinyes i folres i l’actuació s’allarga més del previst. I s’avorreix més, sua més i pateix més a peu dret si, com diumenge passat som al cor de l’estiu i hi ha onada de calor.
És clar, tothom no és el Ton Oller, aquest vendrellenc bregat que te’l trobes arreu encara que el sol esclafi. I per això dic que demanaré bancs, un xiqui-park i una bombolla d’aire fresc (si pot ser com la del Michael Jackson, però sense oxigen de més a més). Els bancs perquè la gent no torni a esclafar amb el cul i les potes aquell bonic parterre de la Plaça de la Vila de Torredembarra, fins diumenge abans de l’actuació guarnit amb “plantetes que donaven la benvinguda amb unes trompetetes florals de colors blanc i morat”. Un xiqui-parck per a la canalla massa petita que no gaudeix amb els castells, i acaba convencent el pare o la mare de marxar de la plaça a comprar un gelat. I, la bombolla d’aire fresc per la gent en general, perquè entre castell i castell hi puguin entrar una estoneta a respirar a fons; i els castellers també, caram! …i els periodistes, sisplau.
Potser, com que a La Torre hi havia el Conseller Primer, Josep Bargalló, l’il·lustre fill de la vila va tenir la mateixa pensada que jo i farà aprovar un Pla Especial per a les places castelleres que inclogui bancs, un xiqui-parck i una bombolla d’aire fresc. Per cert, que en acabar l’actuació i les entrevistes amb els caps de colla, vaig tenir l’oportunitat de parlar-hi, amb el Primer Ministre català i inicialment em va sorprendre el seu aspecte. Bé, em va sorprendre la seva camisa. Assumit per tots el costum que té de no posar-se corbata, vaig pensar “On va un conseller amb aquesta camisa, de coll ratat, tela esmolada i, fins i tot, un petit estrip!” I, se’m va acudir de dir-li amb un to de complicitat, per curar-me en salut :
-Veig que s’ha posat una camisa del mateix color de la dels Nois de la Torre…
-No, és que ho és! Em va respondre el conseller.
-Ah! vaig afegir -Com que no porta escut… I em va replicar:
-És que al començament no en portàvem.
Touché, conseller. Un a zero a favor seu.
