Feia temps que no xalava tant en una plaça com el diumenge 25 de setembre a la de Sant Jaume, amb motiu de la barcelonina diada de la Mercè. Minyons de Terrassa i Castellers de Vilafranca van oferir un gran espectacle, un duel formidable que en molts moments va ser a la vallenca, com si de les dues colles dels Xiquets de Valls es tractés i com si l’escenari fos la mateixa plaça del Blat, però engrandida i presa per una munió de turistes encuriosits: grans castells, demostracions de casta, ambient de rivalitat, intercanvi de gestualitat vària i de mirades assassines entre les dues
pinyes…
Totes dues colles van triar les mateixes construccions i amb el mateix ordre per a les tres rondes de rigor, de manera que a cada castell dels Minyons els Castellers de Vilafranca hi responien amb la mateixa carta. Comencen els malves amb un notable tres de nou amb folre, i hi responen els verds amb el mateix castell, també plantat amb bones maneres. Enceten la segona ronda els terrassencs afrontant el dos de nou amb folre i manilles. La torre comença a pujar, però amb els dosos col•locats sembla ja sentenciada: els quarts s’enfonsen per moments i la batalla és campal al folre i les manilles (Beumala dixit). Però aleshores els egarencs treuen tota la casta i aconsegueixen –oh, miracle dels castells- descarregar el dos emmanillat! Senzillament superb!
Ara és el torn dels vilafranquins, que contesten encarant el mateix castell. De moment, és la millor torre emmanillada de les que han plantat aquesta temporada, però després de coronar-la, quan sembla que la tenen controlada, hi ha en sec una fuetada i el castell s’arruga per dalt i cedeix. “Ai, ai, ai!”, pensen els penedesencs –i bona part del públic-: els Minyons porten ara avantatge i la situació costarà de capgirar. Com estava previst, la tercera ronda es tanca amb sengles i macos quatres de nou folrats.
Ens n’anem ara a la tanda de pilars. Teòricament, totes dues colles provaran el de set amb folre, per la qual cosa la diada sembla sentenciada a favor dels malves. De fet, per megafonia s’anuncia el seu espadat de set. Però, llavors, al rotllo dels vilafranquins se sent una estranya remor i es detecta més moviment del normal fins que tota la colla s’exclama en un crit d’alegria; ara ja ho tenim clar: provaran el pilar de vuit! La confirmació de la notícia fa rectificar l’speaker de la diada, que anuncia que l’espadat dels penedesencs s’intentarà primer per una qüestió de protocol. Ara mateix, m’agradaria imaginar-me els comentaris al rotllo dels terrassencs. Al final, els de la camisa verda planten un imponent pilar de vuit – el primer mai vist a Barcelona- i el descarreguen enmig de mostres d’eufòria.
Simplement sensacional! Lluís Esclassans a estat a punt de perdre la seva primera batalla com a cap de colla, però al final s’emporta la diada. A última hora. En el
descompte.
PS1: Ja sé que hi ha molts castellers i aficionats a qui no agrada que es parli de castells en termes de competició, amb referents esportius, etc. (tot i que també n’hi ha bastants als quals sí que els agrada, això). Però és que en aquesta ocasió les colles ho van posar en safata…!
PS2: Respecte als amfitrions: van demostrar que entre els seus quatre de vuit i tres de vuit i la seva variant folrada amb un pis més hi ha encara un món. Ara bé, l’any passat van descarregar el tres de nou a Vilanova a finals de novembre.
Aquest any ho poden tornar a provar. No m’estranyaria
