“Lletja” no és un qualificatiu que s’utilitza habitualment per a descriure una diada castellera, però diumenge no se’m va ocórrer cap que s’ajustés millor al que havíem vist a la plaça del Blat: massa caigudes, pauses interminables, males maneres i pluja com a fi de festa, per allò de la llei de Murphy, no fos cas que la darrera ronda ens hagués tret el mal cos que ens havia quedat a tots.
Està clar que un mal dia el té tothom, i que d’actuacions dolentes i avorrides n’hi ha força. Aquí a Tarragona en som els reis, de manera que potser no som els més adeqüats per a queixar-nos. Ara bé, molt en temo que lo de la Vella no va ser simplement un mal dia. És cert que en el cinc de nou amb folre hi va faltar un punt de sort, que el castell estava bé, que si s’hagués carregat potser després s’hagués pogut descarregar, i que fins i tot encara que hagués caigut després de la segona aleta la diada hauria resultat molt diferent. Però això no treu dues coses: 1) que el cinc de nou amb folre va caure abans de carregar; 2) que a partir d’allà l’actuació dels rosats va ser una suma d’infortunis majors i, el que és encara més greu, de despropòsits. Infortunis i despropòsits, sí, que no val atribuir-ho tot a la mala sort.
D’entrada, la diada va ser un resultat d’acord amb tota la temporada. Santa Úrsula va ser especialment cruel i contundent, certament, però ja hi havia hagut avisos anteriors. La Bisbal, per exemple. Com bé deia el Joan Beumala a l’Avui, no és que la Vella no arribés en un bon moment a Santa Úrsula, és que en tot l’any no ha gaudit d’aquest “bon moment”. Un excés de caigudes, que ja ve d’anys anteriors, i que ha acabat mermant la confiança de la canalla, que ha deixat de creure que els castells s’acaben descarregant encara que sigui de forma inverossímil. Recordem que la canalla també havia avisat: es va fer enrera en un cinc de vuit –el castell insígnia de la colla- per la Firagost.
I la canalla va fallar en els dos primers castells de Santa Úrsula, el cinc de nou i en el quatre de nou. Va fallar la canalla en el quatre de vuit amb el pilar? És a dir, van haver de fer pujar aquella aixecadora petita i insuficientment assajada perquè no hi havia altres nens que vulguessin fer el castell? No ho sé i, francament, tampoc no m’importa gaire. Fos pel motiu que fos, aquella nena no hauria d’haver pujat en aquell castell. Algú em va dir després que allò era una manca de respecte al castell, a la nena i a la plaça. Jo l’únic que dic és que era evident –si més no, poc després que sonessin les gralles- que el castell acabaria caient. A què responia, doncs, aquell intent? Perquè no optar pel dos de vuit amb folre, per exemple? Tampoc ho sé. Però em temo que la Vella ja fa temps que és massa presonera de la seva pròpia llegenda, aquella que diu que lluita fins al final, com ja ha passat en els darrers concursos.
I per acabar-ho d’adobar, el que mai hauria cregut possible: la Vella esbroncada a la plaça del Blat! Va ser llavors quan vaig pensar: “Ésta no es mi Colla Vella, que me la han cambiao.” I, de veritat, em va saber molt, molt greu.
Està clar que la responsabilitat d’una mala temporada i un mal any ha de recaure principalment sobre el cap de colla i l’equip tècnic. També està clar que la forta i singular personalitat del cap de colla actual provoca tantes adhesions com rebuig dins la mateixa colla. Però també considero que no es pot focalitzar tot sobre una persona o un grup de persones. Crec sincerament que la Colla Vella necessita una reflexió més profunda per tal de revisar les seves maneres de fer. Els seus castellers s’ho mereixen. És clar que en realitat això només depén d’ells mateixos.
