2006-08-30 Vilafranca del Penedès, Diada de Sant Fèlix
| Colles | Punts | Actuació | |
|---|---|---|---|
| C. Vilafranca | Pd5, Pd5, Pd4cam, 4d9fa, 5d9f, 3d10fm(c), Pd8fm | |
| V. Valls | Pd5, Pd5, Pd4cam, 3d9f, 3d8s(i), 4d8a, 4d9f, Pd7f | |
| J. Valls | Pd5, Pd5, Pd4cam, 5d8, 3d9f, 4d9f, Pd5 | |
| M. Terrassa | Pd5, Pd5, Pd4cam, 5d9f, 2d9fm, 3d9f, Pd7f |
“Sant Fèlix és especial.” M’ho diu el Manel Huguet, Gatsby, quint de la torre de 9 dels Castellers de Vilafranca i titular de tots els seus castells, excepte el pilar, en l’actuació d’avui. “És la Champions!”, afegeix, i no puc més que donar-li la raó: aquí hi ha les millors colles, els millors castells i una afició..!: avui, més que mai, m’he adonat que el públic aplaudeix per igual tots els castells, dóna ànims als castellers perquè aguantin, celebra sorollosament les consecucions i aplaudeix amb força els bons intents no reeixits. Així dóna gust!
Els segons del 5 de 9 dels Minyons es posen en la seva posició, el folre comença a pujar i el públic pica de mans. Al costat, un aficionat s’exclama: “Es nota que Vilafranca és una plaça entesa, perquè la gent aplaudeix ara!” Estic a punt de corregir-lo, perquè crec que només és certa la primera part de l’afirmació: sí, Vilafranca és una plaça entesa (d’això no n’hi ha cap dubte), però no és l’únic lloc on s’aplaudeixen els anuncis de grans castells. Després de meravellar-me amb el 5 de 9 dels malves, que he vist des del centre de la plaça, decideixo passar la resta de la diada a la frontera entre els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca. Descarregada la supercatedral terrassenca, hi ha una mica de tensió entre el rotllo dels verds. Sento uns castellers del peu que comenten: “El 4 de 9 amb l’agulla guanya el 5 de 9, oi?”. “Sí, té més punts que el 5 de 9 a la taula de puntuació”, aclareixo. Acte seguit, formidable 4 de 9 amb el pilar dels penedesencs i la tranquil·litat torna a les seves files. Ara, els malves vallesans acaben de completar el 2 de 9 amb folre i manilles. L’Albert Carrillo, el president, crida eufòric i corre a buscar l’aixecador i l’enxaneta: els abraça i els felicita: “Molt bé, molt bé!”. De pas, observo que alguns (no gaires) membres dels Castellers de Vilafranca han fet pinya amb els terrassencs. L’Albert Carrillo li ho agraeix personalment a un casteller dels verds. També veig castellers malves i verds amics, que se saluden i es feliciten mútuament: la rivalitat coneix els seus límits.
Després, els amfitrions encaren el 5 de 9 folrat. L’agafen a la primera, però el castell puja un xic nerviós. A sota, el Lluís Esclassans va cridant “Va!”, com dient: “Això no pot caure!” En la descarregada, l’esforç és titànic, especialment a la rengla, on a terços para el Sergi Via. Amb el castell completat, es desferma l’eufòria: “Hem descarregat el 5 de 9!” crida un casteller de tronc per acabar-s’ho de creure. “Això que has fet avui és increïble!”, li diu el Jordi Colomera, abraçant-lo, al Sergi Via, tots dos terços de la supercatedral verda. De fet, vull entrevistar el Sergi però encara no pot parlar: m’esperaré que agafi aire i es recuperi. Al peu del castell, el Ramon Codinas dels Minyons felicita els castellers penedesencs.
Ha començat la tercera ronda. La Joves de Valls celebra amb joia la seva actuació: amb esforç i fe acaben de signar la seva millor marca de l’any: qui els ho hauria dit després de l’accidentat Sant Joan! A la pinya dels Minyons hi ha aquella sensació d’alleujament després d’haver fet el més difícil. Al peu dels vilafranquins, però, s’anuncia que van pel 3 de 10. Primera temptativa i primer peu desmuntat. El Gatsby baixa del castell una mica contrariat: “Què ha passat? Jo ja l’hauria tirat amunt!” Altres castellers de tronc li donen la raó. Segona temptativa. Just darrere meu, alguns manillaires es conjuren per descarregar el castell. Ara veig passar davant meu el Marçal, el Shin Chan, a coll d’una responsable de canalla. El deixen a terra, l’encoratgen. Ell està força tranquil; tenint en compte que és un 3 de 10 penso que jo, en el seu lloc, estaria histèric! Es posa la mà a la butxaca i em sembla veure que es treu i ensenya una estampeta de sant Fèlix. El castell puja, pateix molt, es carrega, es comença a baixar i… cau. El Mingo, un dels terços, aconsegueix arribar a terra; fa cara d’emprenyat. Com es pot estar així després d’haver carregat aquest monstre? Ho entenc: no hi ha manera de descarregar-lo. Però, bé, “tard o d’hora…” Un manillaire reclama amb força que se celebri la consecució. Li fan cas.
Acabats els castells i els pilars em trasllado a la pinya de la Vella per entrevistar el Cèsar Torrijos. Hi ha satisfacció moderada (també han aconseguit la seva millor diada de l’any), però també hi ha molta admiració, sincera, pel que han fet els Minyons i els Castellers de Vilafranca: com diria l’amic Eloi Miralles, totes dues colles “són un espill on emmirallar-se”. Em resisteixo a abandonar la plaça, el lloc dels fets, però ara ja està tot dat i beneït. Només em queda felicitar tots els castellers i totes les castelleres que han participat en aquesta grandíssima actuació. I pensar: “Sant Fèlix és especial.”
