Recordo amb rubor, per no dir una paraula més gruixuda, un debat de fa un parell d’anys a TV3, on es polemitzava sobre la necessitat o no de l’ús del casc casteller. Recordo el cap de setmana següent, quan els periodistes que informem d’això dels castells vam coincidir en una nova diada castellera, com vam comentar aquell debat i, especialment, els arguments de poc nivell –“xusquerus”, els va qualificar algú-, del personatge que hi va comparèixer per qüestionar l’eficacia, l’eficiència i la necessitat de fer servir una protecció cranial per a la canalleta que corona els castells.
En aquell moment el casc casteller encara era un projecte, un prototip que es gestava als laboratoris de l’empresa NZI, amb el suport de les dades recollides durant anys pel casteller dels Minyons de Terrassa, el Dr. Jaume Rosset, i els coneixements en la matèria dels enginyers de l’empresa. Per tant, encara ningú no podia afirmar fefaentment que la solució als problemes generats per les caigudes les aportaria aquell futur casc, però sí que tothom que obrís la ment podia imaginar-se que si s’aconseguia una protecció cranial que evités les conseqüències d’una caiguda en la canalleta i la gent de les pinyes, i que no fes nosa per pujar i baixar i col·locar-se allí dalt, hauríem trobat un element que garantiria que l’activitat castellera disposava d’un argument solidíssim per poder continuar en aquest món actual, on ens juguem la vida innecessàriament moltes vegades, però on el ciutadà vol disposar dels màxims elements de seguretat. Per tant, només era qüestió de pensar, deixar estar estereotips caducats, i mirar endavant.
Sí que és veritat que un bon assaig i una bona pinya permeten estalviar molts mals de cap, en això dels castells, però com malauradament vam poder comprovar a la Diada de les Santes del 2006, amb això no n’hi ha prou. Per tant, avui em congratulo que ningú ja no se n’adoni que els aixecadors i enxanetes munten i desmunten els castells amb el casc casteller posat; que hagi esdevingut un element de normalitat en les diades, les colles i els equips de canalla. I, naturalment, que el Dr. Rosset hagi pogut demostrar, com va exposar l’abril passat a Valls, que el casc ha evitat problemes majors. I em complau escoltar converses castelleres sobre com es podrà aconseguir un casc pels dosos que permeti que l’aixecador i l’enxaneta puguin posar els peus correctament, i no pas si cal o no cal aquesta mena de casc.
Tots tenim dret a equivocar-nos i a veure les coses amb una perspectiva errònia, però no a desqualificar un projecte, com el que en el seu dia va ser el del casc casteller, argumentant que feia lleig, que no s’havia fet servir mai i que mai –mai?- no havia passat res, quan ens hi jugàvem, i ens hi juguem, el present i el futur dels castells i, el més important, la salut de les persones. Bé, per sort aquelles bafarades de xerrameca ja han estat majoritàriament deixades de banda i no tenen cabuda en cap debat; per anacròniques, indocumentades, mancades de perspectiva, de coneixements, de cultura castellera, d’intuïció i, en alguns casos, de generositat humana.
Oblidem els que, de bona fe i, per tant, sense malícia, no acabaven de veure clar això del casc, però no els que, per esnobisme, per sortir a la tele, per tenir el seu minut de glòria, per esgarrapar notorietat o per anar raspallant l’esquena dels solatges més llòbrecs del món casteller, hi lluitaven en contra. A aquests recordem-los per, si cal –que ho dubto-, poder-los assenyalar ben bé amb el dit si intenten aixecar el cap
