Descobrint la muixeranga

Sempre m’havia fet molta il·lusió veure actuar la muixeranga d’Algemesí. Ja sé que no tinc perdó de Déu, però el cas és que fins ara no havia aprofitat cap de les vegades que els valencians havien vingut a Catalunya per veure en directe el mític entremès que molts consideren una reminiscència de l’antic ball de valencians. De manera que no m’ho vaig pensar dos cops quan, el cap de setmana del 19 i 20 de maig, se’m va presentar la possibilitat de viatjar a la localitat valenciana de la Ribera Alta per assistir a la huitena trobada de muixerangues. Dit i fet, amb els companys Josep Almirall i Jordi-Enric Pàmies vam fer el viatge des de Vilanova. Només arribar a Algemesí vam demanar un restaurant on poguéssim tastar una paella. D’entrada em va sorprendre gratament la vitalitat del valencià a Algemesí, ja que tothom el parlava; aquest valencià apitxat on “jugar” sona “txuar” i “Algemesí” “Altxemessí”. Amablement, doncs, ens van enviar cap a La Bodegueta, on vam dinar en una terrasseta exposats al càlid sol d’un deliciós dissabte de maig. Vam demanar un arròs en crosta. Jo ja l’havia tastat, perquè una volta la meva iaia alacantina Matilde (excel·lent cuinera i millor persona) ja ens n’havia fet a casa. El plat va resultar senzillament exquisit i em va fer recordar aquelles paraules de Pla: “Ara, la meva pregunta és aquesta: ¿és que algú ha pogut menjar mai –excloent, és clar, les cases particulars, naturalment inaccessibles— una paella realment arrodonida i acabada fora dels límits de l’antic Regne de València?” (Josep Pla: La cuina catalana).

Al vespre, en una plaça Major plena a vessar d’un públic que donava molt d’ambient a la trobada, va començar l’exhibició de les dues muixerangues locals i les colles castelleres Joves Xiquets de Valls i Capgrossos de Mataró. Totes dues colles locals van aconseguir plantar l’Alta de sis, l’estructura més difícil del seu repertori. Es tracta d’una construcció que té el següent esquema de components per pis: 6+6+4+2+1+1. Els tres darrers pisos recorden un pom de dalt: els dosos (que s’agafen diferent, però), l’alçador(o sigui, l’aixecador) i el xiquet (l’enxaneta). I la música de fons de la Muixeranga, tocada per un nombrós grup de dolçainers i tabaleters, fa “aborronar”, com ens confessava un muixeranguer a peu de plaça. Per a la Muixeranga era la primera Alta de sis de la temporada, mentre que la Nova Muixeranga feia quatre anys que no l’aconseguia. M’ho diu Tico Esteve, l’amable i jove mestre (cap de colla) de la Nova Muixeranga, una colla que va sorgir ara fa deu anys d’una escissió de l’aleshores única Muixeranga existent a Algemesí.

Observant les diferents figures que planten les dues colles locals (per exemple, la Muixeranga fa una desplegà de 5 –ells en diuen una tomasina–, certament vistosa, mentre que la Nova Muixeranga intenta la pujada trobada, però l’alçador i el xiquet cauen), em sento per uns moments traslladat a un temps passat, probablement al moment en què el ball de valencians començava a deixar de ser un ball i, de mica en mica, s’anava convertint en castells, cada volta més alts i més difícils. M’hi fa pensar el comentari entusiasmat del vallenc Joan Climent, de la Colla Joves, que també em fa veure que “les muixerangues també cauen”.

Igualment, m’adono que la muixeranga i els castells han fet un viatge d’anada i tornada. M’explico: si la muixeranga és una reminiscència del ball de valencians, és evident el lligam amb els castells; però és que ara resulta que els nostres castells també han influït directament en el ball algemesinenc. Ho confirmen la manera de pujar (castellera) de la Nova Muixeranga, la faixa que duen els muixeranguers i algunes figures inspirades directament en els castells catalans.