Aquesta temporada he vist tres actuacions de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, una a El Morell, una altre a La Selva del Camp, i l’última a l’Arboç. La primera hi vaig anar, ho he de reconèixer, obeint més un impuls d’aficionat als castells que no pas periodístic; encara no els havia vist aquest any i el cos m’ho demanava, podríem dir. De fet, veure com comencen a arribar a una plaça els camises rosades ja hem provoca una sensació, difícil de descriure, però que s’assembla al neguit que et bull dins quan intueixes que és a punt de passar alguna cosa imprevista o emocionant. Suposo que és perquè, al cap de tants anys de veure’ls, ja he interioritzat el lligam que hi ha entre la Vella i una peculiar visió èpica d’entendre els castells que, personalment, m’agrada. De fet, m’agrada veure, en general, com els castellers defensen a mort i aconsegueixen salvar una construcció que, a priori, semblava sentenciada. M’agrada, perquè comprenc el vessant d’espectacle decimonònic que encara conserven els castells. En aquella època, durant el S.XIX, em fa l’efecte que els grans castells feien trempar més les places si, a més d’alçada, oferien un plus d’emoció provocat per una batalla física als troncs. I aquesta fe en la lluita extrema abans de plegar-te i deixar-te anar de mans i saltar, avui en dia, la Colla Vella encara la conserva. És un tarannà, és una manera de fer. Un dia, un casteller de la Vella em confessava que, a ells, ja els agradaria que tots els castells els sortissin amb la mateixa solvència que l’afecció reconeix als dels Castellers de Vilafranca, però afegia que llavors ja no serien la Colla Vella. I tenia raó. Cada colla té un tarannà, sovint, molt diferenciat i, sovint també, difícilment modificable perquè és fruit de la matèria prima castellera de què disposa.
Agafem les tres que la temporada passada van encapçalar els rànquings, els Castellers de Vilafranca, la Colla Vella i els Minyons de Terrassa. Indubtablement, tres colles que tenen la grandesa com a denominador comú, però que, alhora, en molts aspectes són diametralment diferents. Com deia, Vilafranca és una colla solvent; per a mi, i em sembla que per a gairebé tothom, la colla més en forma, que ha sabut créixer i mantenir-se més bé, i la colla amb més recursos i capacitat de resposta en cada moment –per això Lluís Esclassans, el Cap de Colla, ha pogut ventar-se tant amb aquella frase de “…jo sempre he sortit guanyador d’una plaça”-. En poques paraules, avui en dia, i des de després del concurs del 2000, és la colla número 1. Generalment, els castells dels Verds transmeten solidesa i invulnerabilitat, i gràcies a la bona capacitat d’assaig i a la bona fornada de castellers, sempre segueixen un guió lògic. Hi ha qui considera que, precisament per ser tan previsibles en l’èxit, són avorrits; jo no. Hi ha qui els qüestiona per estètica, argumentant, precisament, que la solidesa de les seves construccions els resta gracilitat; l’estètica és tan subjectiva… I he sentit a dir, fins i tot, que la solidesa els permet dissimular algunes mancances tècniques. Em sembla que no.
Parlant de tècnica… Aquesta és una qualitat que molts aficionats i castellers atribueixen en grau superlatiu a colles com els Minyons de Terrassa i també, a la Joves de Valls –un quart de la Vella sentenciava un dia a la Plaça del Blat després de veure l’aleta en un castell dels rivals de la camisa vermella “…és que aquests (…), tenen gent tan bona!”-. I, certament, la Joves i els Minyons transmeten potser més a la plaça el domini de la tècnica per aguantar-se allí dalt. En el cas dels Minyons de Terrassa, a mi m’agraden per això mateix. És a dir, pel concepte que tenen dels castells. No se si volgut o per força, però els castells dels Minyons de Terrassa tenen una estètica diferent, que transmet la gracilitat que esmentava abans: aquella capacitat de fondre’s gairebé en l’espai que els envolta. Són castells, sovint, amb molta càrrega poètica –i ho dic conscient que pot semblar una adjectivació carrinclona-. Els Minyons també són solvents, però la lleugeresa de les seves construccions els fa més subtils i, a voltes, fràgils.
En qualsevol cas, comptat i debatut, totes tres colles, els Rosats, els Verds i els Malves, quan han de defensar un castell on van maldades, ho donen tot, i els que hi pugen són els primers interessats a no caure. Però poques vegades es pot veure descarregar un castell com el 4 de 9 amb folre que la Colla Vella va plantar l’onze de setembre de l’any passat a Montblanc, o el 4 de 8 que va completar aquest any a El Morell o el recent 5 de 8 de La Selva del Camp. Són castells lletjos? Són castells que evidencien que, puntualment, la Colla s’ha situat per damunt de les seves prestacions? Són castells que posen de manifest que no s’han pogut assajar bé quan tocava? Són castells amb alguna mancança tècnica? Segurament la resposta afirmativa a aquestes preguntes, efectivament, forma part de l’essència d’aquestes construccions. I per tant, també de l’essència de la castellística, que entendrem si llegim un article de Pere Ferrando en el seu Bloc del WEB CASTELLER sobre com eren les diades al S.XIX.
A mi m’agrada veure la tranquil·litat que transmeten els castells dels Castellers de Vilafranca, gaudeixo dels castells eteris que fan els Minyons de Terrassa i, sovint, m’emociono quan veig castells èpics de la Vella de Valls. A Montblanc, l’any passat, cares com la del Llorenç Mallorquí, com la del Llàtzer Magrinyà o com la de l’Albert Cortés defensant amb les dents serrades aquell 4 de 9 impossible, a mi, castellerament parlant, em foten catxondo!!!
