No és que hi hagi un clam, però sí que tinc la sensació que darrerament se’n parla una mica més. Podríem dir que és un dels actuals debats de fons del món casteller: cal continuar valorant els castells carregats? Crec que és un debat pertinent, i més quan aquest pròxim mes d’agost es compliran 75 anys exactes del primer castell carregat que va rebre una valoració positiva. I és que un primer element a tenir en compte és que originàriament els castells només es consideraven vàlids un cop descarregats: un castell carregat era, simplement, un intent. Que això canviés el 1932 només demostra una altra cosa que, tot i l’obvietat, cal subratllar: que els castells canvien i s’adapten als nous temps.
De canvis els darrers 75 anys n’hi ha hagut moltíssims, però almenys n’hi ha un parell que afecten directament la qüestió que estem comentant. El primer és el nivell casteller: es comencen a valorar les construccions carregades justament en un moment en què veure un quatre de vuit o un dos de set representa una novetat. Res a veure, doncs, amb la situació actual. El segon faria referència a una major preocupació per part del col·lectiu casteller –i a una major pressió social externa, tot sigui dit- per tot el que té a veure amb la seguretat. Hem de reconèixer que aquesta actitud contrària als castells carregats potser és fins i tot més clara en colles més noves i de fora de l’àrea tradicional, colles que en aquest i en d’altres temes crec sincerament que estan marcant el camí que cal seguir.
És obvi que hi ha una contradicció en el fet de premiar o aplaudir un castell que cau. L’evolució del criteri en les puntuacions del Concurs reflecteix una mica aquest canvi de mentalitat o, si voleu, certa mala consciència. El primer pas (2002) va ser reduir la diferència entre un castell carregat i l’inferior descarregat, de manera que si entraven en joc penalitzacions el castell carregat podia perdre. Dos anys més tard, la proposta del Pau Ricomà agrupava els castells per parelles, de manera que quan un castell quedava només carregat tenia el mateix valor que els dos de la parella inferior. En el darrer Concurs, finalment, es va adoptar la taula de puntuació elaborada temps enrere per un grup de periodistes i en la que la norma general –no es compleix en tots els casos- és que un castell carregat val menys que l’inferior descarregat.
Insisteixo en el Concurs perquè a ningú se li escapa el paper determinant que pot tenir a l’hora de marcar tendències o consolidar-les. Va ser protagonista directe a l’hora de reconèixer que els castells carregats tenien un valor (altre cop, el 1932) i pot ser-ho a l’hora de treure’ls-hi. I és que, malgrat totes les crítiques que, any rera any, el Concurs i les seves bases s’enduen, continuen sent el més semblant a una reglamentació consensuada de què disposa el món casteller.
Situats en aquest punt, la pregunta és si l’evolució en les puntuacions dels darrers anys ens sembla suficient. Perquè ens entenguem, avui en dia un quatre de vuit amb l’agulla carregat val menys que un cinc de vuit descarregat, però més que un pilar de set o un dos de vuit, tots dos descarregats. Ja ens està bé? Caldria reduir encara més la seva puntuació, o fins i tot no donar-li cap? El problema, potser, és que no estic enfocant bé el problema. No es tracta ara de calcular quin castell guanya a quin altre, o de saber si han de ser uns punts amunt o uns punts avall. La qüestió de fons és quin valor li donem a un castell carregat, en tant en quant és un castell incomplet. En aquest sentit, recullo unes paraules del Jordi Jaria –president del jurat el 2006-, preguntat sobre el tema al “Quarts de nou”: “El veritable canvi cultural seria considerar el castell carregat un intent. Altra qüestió és si el món casteller està preparat en cinc o deu anys per aquest canvi.”
Estem preparats? Renunciarem –aficionats, periodistes, castellers- a la “foto”, a aquella aleta que avui ens permet afegir un castell al botí d’una diada, d’una temporada? (Al marge i tornant al 1932, em demano si és casual que el castell carregat aconsegueixi ser valorat en un moment en què la fotografia –que, lògicament, privilegia l’aleta- ja és un mitjà habitual de difusió del fet casteller.) Què en fem del dos de vuit net, que ningú ha aconseguit descarregar encara? I del tres de deu, tan complex de portar a plaça com perquè ni tan sols coronar-lo sigui un premi? I de castells nous que puguin anar afegint-se al repertori, del món casteller en global o de cada colla? O no té un valor el primer castell de vuit que fa una colla, encara que només sigui carregat?
