Ja fa massa dies que no escric en aquest blog i se m’acumula la feina, de manera que faig una repassada ràpida a diverses qüestions dels darrers dies. Comencem pel més recent, la diada de Sant Magí. Pel que fa a les colles grans, si fa no fa el que ja és habitual els darrers anys: dos, tres i quatre de vuit, que per la Jove és una actuació que ja han fet prèviament i per als Xiquets un punt d’inflexió. Cal fer-ne una lectura positiva en tots dos casos. Amb Sant Magí, la Jove ja suma tres “triletes”, i sembla que aquests castells els comencen a tenir consolidats, la qual cosa no està gens malament si recordem que fins Vilanova havien fet molt pocs castells de vuit. Si seran capaços d’anar més enllà aquesta temporada encara està per veure, però sembla que almenys no hi haurà baixada de nivell respecte l’any passat, la qual cosa no és poc, tal i com van arrencar el present exercici. És probable que el resultat final quedi molt lluny del que preveia l’equip tècnic a inicis de temporada, però tampoc serà tan dolent com el que es temia part de la colla, veient que entrava el juny i que no s’avançava. Suposo que hi ha hagut un cert cop de timó, suficient per evitar mals majors. I no faré sang amb el dos de vuit net.
Per als Xiquets, com deia, punt d’inflexió amb el primer dos de vuit amb folre, castell que previsiblement repetiran almenys en quatre ocasions més. Segons el cap de colla, l’objectiu principal és provar el tres de nou amb folre per la diada de festa major. Però, com molt bé diu el Joan Sala, cal que la colla se’l cregui. I justament tinc la sensació que als Xiquets els darrers anys els ha faltat sempre això, acabar de creure-s’ho: cada cop que han hagut de creuar la frontera del dos de vuit amb folre, o que han tingut l’ocasió de fer-li un “sorpasso” als del Cós del Bou, els ha mancat fe. A banda que, a efectes purament pràctics, de ben segur que necessiten d’aquí a Santa Tecla més camises tant als assajos com a les actuacions. Independentment que aquest tres de nou els podria permetre passar per davant dels rivals –o és que ja han oblidat les sensacions de fa un any?- l’ocasió de tornar a fer un castell de nou pisos set anys després ja hauria de ser estímul suficient. De manera que, tot i que cap de les colles viu un gran moment, la resta de la temporada tarragonina pot ser molt interessant o més aviat pansideta en funció de la capacitat de les pròpies colles.
Va ser una veritable llàstima que els Xiquets del Serrallo caiguessin en el darrer castell en una actuació que havien plantejat de forma molt seriosa. Vull destacar aquí tant el nombre de camises que portaven com la bona feina a l’hora de muntar les pinyes el més ràpidament possible. En aquest sentit, la diferència amb Sant Pere i Sant Pau va ser notable, tot i que els de la camisa verda tinguessin motius justificats per sortir de plaça molt i molt satisfets.
Segon tema del dia, i en això espero ser més sintètic: la Bisbal. Dues qüestions ressenyables. La primera, l’absència de la Vella. Em remeto al que ja vaig escriure en aquest mateix blog ja fa temps: llàstima que no hi fossin, però en tot cas ells s’ho van perdre. La diada va perdre intensitat, evidentment, però a canvi no hi va haver cap caiguda i el resultat purament numèric quant a castells assolits no va ser gaire diferent al de l’any anterior. La segona qüestió, la novetat a mitges del tres de vuit amb l’agulla. En aquest sentit, em remeto al text publicat en aquest web pel Jordi Andreu i que crec que recull molt bé les sensacions que va provocar quant a la seva dificultat, al mateix temps que explica perquè, almenys fins ara, gairebé ningú ens l’havíem pres seriosament. I em permetreu que encara comenti que els del Quarts de Nou vam fer un programa especial, el primer que fèiem amb locució en directe, és a dir, amb un format semblant les famoses retransmissions, tot i que amb algun afegit, com ara les entrevistes a peu de plaça, que en aquest cas van anar a càrrec de la sempre eficient Cinta Olivan. Un bon assaig cara a Sant Fèlix.
Voldria parlar d’un tercer tema, a propòsit de l’actuació de la Gent de Llorenç, però miraré de fer-ho en un altre text dedicat exclusivament a la qüestió. Queda pendent, doncs.
