Va ser divendres a la tarda. Estava xerrant a la plaça del Rei amb el Jordi Cubillos al final del Cafè, copa i puro, fent temps per la tronada i l’arrencada dels gegants. Al costat hi havia un grup de membres dels Xiquets de Tarragona. Va ser el Jordi Conesa el que va dir: “Ara anem a l’únic acte de les festes que no surt al programa.” Com a bons degustadors de cultural tradicional (especialment quan, com se’ns va insinuar, hi ha ‘jalo’ pel mig), el Cubillos i un servidor ens vam afegir a la comitiva d’una vintena llarga de persones que van desplaçar-se fins al carrer Merceria. Allà, davant la pastisseria Pijoan, els matalassers van aixecar un pilar de tres –això sí, portat fins al balcó-. Segons sembla, ja fa quants anys que es va instaurar aquesta tradició informal que, com tothom sap, són les millors tradicions. El Pijoan en qüestió és membre dels Xiquets –va ser un dels segons del tres de nou descarregat el 2000-, tot i que els darrers dos anys pràcticament no ha anat a l’assaig. Com a recompensa per als esforçats castellers va oferir una coca amb xocolata excel·lent –és que algú dubtava que jo la tastés?-, sobre la qual també es van abraonar alguns passejants que es van trobar casualment el pilar.
Tot això no passaria de ser una anècdota simpàtica però sense transcendència si no fos per la segona part de la història, que no vaig viure directament però que explicaré tal i com se’m va relatar. Ara som diumenge, a la plaça de la Font. En segona ronda és el torn per als Xiquets de Tarragona, que volen descarregar el tres de nou amb folre que, set dies enrere, havien coronat. Els matalassers, després de veure’s obligats a canviar el pom de dalt a plaça mateix, ja han desmuntat dos peus del castell. I un dels baixos diu ara que no, que no pot, que no s’hi veu amb cor. I Pijoan, que ha vingut a fer pinya encara que no porti camisa, diu que ell s’hi posa. I el baix que s’ha fet enrere li deix la camisa i la faixa, i el cap de colla li deix també la seva faixa. I al tercer peu el castell tira amunt. I es carrega. I es descarrega. I la colla embogeix. Una bonica història. Un final feliç. Perquè no hi pot haver èxit que valgui la pena ser recordat sense aquell punt d’èpica, aquell darrer punt d’incertesa i aquell caliu humà.
Al marge, només vull apuntar que la diada va servir per reivindicar les dues colles grans de Tarragona pel que fa a la seva capacitat de tirar un castell de nou pisos també el dia 23, sense compartir plaça amb dues grans colles foranes. S’ha insinuat que la nova diada del primer diumenge de festes s’ha creat per compensar la mediocritat i les insuficiències de Jove i Xiquets. Crec que aquesta Santa Tecla ha demostrat que les dues actuacions són complementàries i es retroalimenten. Però quedem-nos en el fet que tant Xiquets com Jove puguessin tirar un castell de nou el dia 23. Sorprèn sobretot en el cas dels Xiquets, que sempre han tingut un rotllo més reduït. Bé que hi van col·laborar de forma massiva els Xiquets del Serrallo. Bé que els Xiquets havien fet una intel·ligent campanya el mes previ sobre el retorn dels castells de nou i que la diada del 16 havia atorgat credibilitat al seu propòsit. Bé que la perspectiva d’una nova victòria davant l’abans totpoderosa Colla Jove de ben segur va animar més d’un simpatitzant ratllat a ficar-se a la pinya. Però el fet és que, segons un col·lega lila, ells també van comptar amb un ajut considerable del públic. “Mai havia vist la plaça tan disposada a posar-se a les pinyes, tant a les nostres com les dels altres”, em va dir. De manera que potser sí que estem davant una recuperació de l’interès dels tarragonins pels castells, per les diades i per les seves colles. I això sí que seria una bona notícia!
