M’ha semblat notar que entre els Castellers de Vilafranca i el seu entorn hi ha una sensació que no s’ha valorat amb justícia el resultat de la diada de Sant Fèlix. Creuen que les cròniques i anàlisis s’han centrat excessivament en el bluff del tres de deu i que no s’ha destacat prou, en canvi, la reacció posterior dels verds ni el fet que, tot i el suposat “fracàs”, el resultat final els situa encara a una distància estratosfèrica de la resta de colles. O fins i tot que, com va remarcar el mateix Lluís Esclassans, en l’actuació de l’endemà, sense haver dormit, mig borratxos i arribant ja al tercer dia consecutiu de castells encara van tenir forces de fer una actuació superior a la de les dues colles vallenques el dia anterior.
Tot això són fets, realitats inqüestionables que demostren que, efectivament, els Castellers de Vilafranca estan un esglaó per sobre –deixo de banda ara la sensació que Sant Fèlix és cada cop menys representatiu de la diferència real entre colles, perquè el plantejament que en fan els verds i les convidades és diferent-. Però també és una realitat inqüestionable que, dels quatre castells que configuraven el seu programa, els vilafranquins només en van descarregar el menys valorat i en van carregar un altre, la qual cosa equivaldria a assolir menys de la meitat del programa. I que els intents de tres de deu van ser fluixets, fluixets. O que cal retrocedir fins el 2002 per trobar un Sant Fèlix en què els verds no assolissin un castell dels que podríem dir-ne “gamma extra-extra”: tres de deu o torre de vuit neta…
La resta de colles, en canvi, van complir gairebé al 100% el seu programa, encara que aquests programes fossin, és clar, molt i molt per sota del que presentaven els verds. Aquesta és la paradoxa: la diada va deixar un resultat positiu per Minyons, Vella i la Joves. Ho va ser també per Vilafranca, que va superar les altres de forma clara? Amb tots els ítems abans esmentats presents, a l’hora de fer una lectura de la diada dels verds han de predominar els elements positius o els negatius, o bé hem de buscar de reflectir un equilibri entre uns i altres? De ben segur cadascú tindrà una resposta per aquesta pregunta, ja que no n’hi ha cap de definitiva. Ara ja no parlem de fets, sinó de la interpretació dels mateixos.
És probable que els vilafranquins tinguin una part important de raó en considerar que se’ls jutja amb més duresa que a la resta de colles. Tenen raó de pensar-ho i fins i tot potser de creure que no és gaire just. Però és que això, com s’acostuma a dir, va amb el càrrec: els Castellers de Vilafranca són, ara i de fa uns anys, els líders del món casteller, i per tant és lògic que se’ls exigeixi més que a la resta. Ells mateixos han marcat un llistó molt per sobre del de la resta d’agrupacions. El líder sempre serà analitzat amb ulls més crítics, i els seus errors probablement seran magnificats. En castells i en qualsevol altre àmbit de l’activitat humana. Fins i tot sempre hi ha qui bàsicament desitja que el líder fracassi per poder assaborir aquest moment. És el preu de ser líder.
El disgust dels verds em recorda, a una altra escala, el que ha acompanyat la Jove de Tarragona durant anys. Molts castellers liles han tingut la sensació que, en el context tarragoní, no es valorava prou justament els esforços de la seva colla. La Jove es quedava a un pas de fer un castell de nou i la premsa i la ciutat –la Tarragona castellera- parlava de fracàs, mentre aplaudia com un èxit el dos de vuit amb folre que, finalment, aconseguien descarregar els Xiquets de Tarragona. I en part era així, però també pels mateixos motius: a Tarragona, la Jove era de qui s’esperava més. Segurament això ha canviat, i estic molt convençut que molts membres de la colla enyoren aquella situació en la què pràcticament se’ls exigia el castell de nou, perquè, entre d’altres coses, implicava que la Tarragona castellera creia que aquest era el nivell que li corresponia a la Jove. Per tant, entenc que els Castellers de Vilafranca lamentin, en alguns moments, aquesta exigència superior. Però si són intel·ligents entendran que han d’assaborir aquesta sensació, que segurament no serà eterna.
