(*) Com resa el vers del ball de Dames i Vells: “Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins…”
Sens dubte, els aficionats, els castellers i els periodistes castellers ens hem de felicitar per la diada castellera de Santa Tecla del 23 de setembre passat. Molts se la van perdre perquè es van desplaçar a Barcelona (cosa totalment comprensible, ja que l’exhibició que hi van fer els verds va ser d’antologia), però els que ens vam quedar a Tarragona vam xalar de debò. D’entrada, l’aspecte que oferia la plaça de la Font poc abans de començar l’actuació em va sorprendre molt: feia temps que no veia aquesta gernació en una diada de la patrona tarragonina. Aquesta constatació, d’altra banda, desmitifica bastant algunes explicacions que a vegades es donen (donem) per justificar l’assistència de públic a les places: sense cap mena de dubte, diumenge passat (23 de setembre) hi havia més gent a plaça que en la Diada Castellera del Primer Diumenge de Festes (16 de setembre). Això, d’entrada, demostra la bona salut de què gaudeix la diada del dia 23 amb només les colles de casa. D’acord que bona part del públic de diumenge passat eren tarragonins amb ganes de sortir al carrer a veure quins actes de festa major es feien; d’acord que va coincidir que era diumenge i això va portar més públic a plaça (tot i que Santa Tecla, a Tarragona, sempre és festiu); d’acord que hi havia molts turistes ansiosos de fer fotos de les sorprenents torres humanes que estaven veient… I què? (com diria el company Jaume Grau en el seu bloc): la qüestió objectiva és que hi havia més gent, i això hauria de fer reflexionar a molts.
En segon lloc, i aquest és un punt que ja ha destacat l’amic Guille en la seva última intervenció, les dues colles grans de la ciutat van ser capaces de tirar elles totes soletes sengles castells de nou. I això, atesos els temps que corren, és molt important. D’altra banda, jo vaig viure a peu de pinya els dos tresos de 9 i em va semblar que a la pinya dels Xiquets hi havia més gent que a la de la Jove. En tot cas, castellers de totes dues colles van confessar que havien anat per la plaça a la recerca de personal “a la vilafranquina”, o sigui, seguint l’estil que en el seu dia va implantar el David Miret i que molts s’han adonat que dóna resultats sorprenents. (Això no obstant, m’ha quedat el dubte raonable de si alguns guiris van ser convençuts sota l’incontestable argument de l’“Unforgetable experience!”, made in Fèlix Miret, o si alguns, emulant el també vilafranquí Miquel Ferret, van apel·lar a l’orgull ciutadà amb la crida “Ho fem també per Tarragona!”)
En tercer lloc, vull comentar una mica més (perquè potser ja se n’ha dit tot) el triomf sense pal·liatius dels Xiquets de Tarragona. Joan Sala, el cap de colla, em comentava dies abans que eren conscients que tenien una oportunitat (històrica, afegeixo jo) immillorable de descarregar el 3 de 9 i que no la desaprofitarien. I així va ser. El que segurament els ratllats no preveien van ser els contratemps amb què van topar. D’entrada, el 3 de 9 es va començar a enlairar gairebé a dos quarts de quatre, quan l’actuació havia començat a la una. Els matalassers van sortir els últims, i entre el seu primer castell (un bon 2 de 8) i el 3 de 9 van passar quasi dues hores i mitja, amb el desgast (físic i psicològic) que això implica. Després, el castell va costar de lligar molt més que el dia 16 i es van haver de desmuntar dos peus; sens dubte aquí es va notar la pressió, a diferència de l’intent del dia 16, en què els ratllats no hi tenien res a perdre i van lligar el castell a la primera. Finalment, els canvis d’alineació que es van haver d’improvisar a última hora. (Des d’aquí vull enviar una forta abraçada a l’amic José Antonio, de Moreda de Aller, Astúries, gran casteller i millor persona.)
I ara la nota sentimental: com a periodista, la meva obligació és explicar objectivament el que veig. Però el cas és que sóc de carn i ossos i, diumenge, la celebració dels matalassers haig de reconèixer que em va emocionar: recordo el Joan Sala que, quan va veure que ja sortien els sisens, va començar a saltar i cridar al voltant de la pinya; torno a veure les llàgrimes de castellers veterans i castellers joves; rememoro les abraçades, els càntics, els crits de familiars i simpatitzants… En fi, tot allò que caracteritza una celebració quan s’ha aconseguit un objectiu llargament desitjat. Eren molts anys fent de “segundons”, i ja tocava reivindicar-se com la millor colla, ara com ara, de la ciutat. En tot cas, després de les dues diades de festa major, hi ha una dada incontestable: els Xiquets són la cinquena colla que enguany descarrega el 3 de 9.
L’altra cara de la moneda va ser la Jove. La veritat és que cal aplaudir l’orgull que va tenir la colla lila de tornar a provar el 3 de 9, malgrat que alguns casteller, abans de la temptativa, em confessaven: “Serà intent desmuntat perquè la canalla està espantada.” Efectivament, els nens estaven espantats, però no va donar temps a desmuntar el castell. Això no obstant, la colla no la vaig veure pas malament: ja sé que després de veure com els rivals et planten davant els nassos un senyor 3 de 9 el que diré ara pot semblar un pobre consol, però crec que cal valorar que, malgrat la caiguda, la Jove va plantar tres castells de vuit molt ben plantats, i això pot ser el punt de partida per adonar-se que no estan tan malament com alguns creuen.
En tot cas, jo crec que una de les coses que va fer decantar la balança a favor dels Xiquets en el duel local va ser el factor il·lusió: en els dies previs a l’actuació del Primer Diumenge de Festes se’n detectava més a les files matalasseres (així ho va demostrar, per exemple, la campanya “De 9 de nou”), mentre que, segurament, per a la Jove el repte del 3 de 9 era més una obligació: paradoxalment, aquesta és la llosa que porten al damunt els liles de tenir un passat gloriós.
Pel que fa als Xiquets del Serrallo i a la Colla de Sant Pere i Sant Pau, totes dues van igualar el seu millor registre d’aquesta temporada, i això malgrat tenir sengles caigudes entremig. D’una banda, els de la camisa verda van fer un bon intent de 2 de 7 (malgrat que el Pasqui n’esperava més), mentre que el carro gros dels del barri mariner es va mostrar encara molt verd i nerviós (tot i que Isaac Herrera deia estar content per la prova que havien fet i que hi tornarien el 6 d’octubre en la Diada Blava).
En definitiva, Santa Tecla d’enguany va ser una diada interessant que ha catapultat els Xiquets de Tarragona i que, al capdavall, ha reivindicat Tarragona com a plaça profundament i apassionadament castellera.
“Santa Tecla gloriosa…”
