Com cada any, ha estat agradable presenciar els actes de la Diada Nacional de Catalunya que a Valls celebren a la vigília, cap el tard, i amb un grau de solemnitat, crec, que força adequat a l’esperit gòtic català. Sense excessos de parafernalia patriòtica, els vallencs recorden el 1714 fent castells, que és una expressió de civilització que han fet créixer els darrers més de dos-cents anys. Abans dels castells, els vallencs i visitants que omplen sense angunies la Plaça del Blat, assisteixen d’esquena a les autoritats locals, que presideixen els balcons de la Casa de la Vila, a la interpretació de l’himne d’Els Segadors, cantat per una coral situada a la part baixa de la plaça, i que sostenta la hissada d’una gran senyera a l’edifici de Can Segarra, de l’amplada, gairebé, de tota la façana. Pel meu gust una bandera massa grossa; i excessiva, doncs, tenint en compte l’empetitiment progressiu de l’esperit de país que hi ha a Catalunya… Una minva resultat de la dèria expansionista de l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, però especialment conseqüència de la comoditat i inoperància amb que des de totes les modalitats del catalanisme polític i social –el que s’ha dividit en catalanisme, nacionalisme i independentisme- s’encaixen les polítiques assimilacionistes, revisionistes i negacionistes de l’esmentat nacionalisme espanyol uniformitzant, que té el costum de rentar-se la cara darrera el mot “constitucionalisme”.
Tornant al fil de la celebració vallenca, també és remarcable el compromís de les dues colles de la vila, la Joves i la Vella, que intenten fer l’actuació de més nivell que els permeten les circumstàncies pròpies. És curiós, però, que, també a Valls, cada cop s’afegeix menys gent a cantar Els Segadors en un acte com aquest; un senyal més, potser, que l’esperit de país s’ha relaxat o, almenys, no es manifesta com en la dècada dels setanta o, fins i tot, vuitanta, quan tota la plaça, a totes les places, intentava seguir la lletra en veu alta, com si desafiés els quaranta anys d’anar políticament restrets.
Parlant d’anar restrets, també en el sentit menys escatològic del mot… Molts dels polítics que ens han governat a Catalunya des de la recuperació de l’exercici de “la democràcia per segons què” han canviat aquesta angoixa psicològica de no poder buidar les idees per l’angunia d’anar amb el cagalló al cul. Aquesta angunia, en el cas dels polítics catalanistes i nacionalistes, i sovint també en alguns de posat independentista, seria la metàfora de l’extrema prudència amb que parlen i actuen, i que, de vegades, justifiquen amb la màxima de no perjudicar la convivència i, també –més recentment-, amb la de no generar més frustració nacional. Tan extrema, la prudència, que es podria confondre, tranquil·lament, amb la por d’expressar les idees que justifiquin els drets perduts i amb la por de cridar a defensar els drets conservats. I encara més greu, amb la por d’esdevenir catalitzadors de les aspiracions amagades en part del poble i amb la por de reclamar i esperonar el suport d’aquest poble, és a dir, l’esperit de país.
Els vint-i-tres anys de pujolisme han aconseguit un embolcall de país perceptible, però fràgil com un paper de fumar. Dedicat, el pujolisme, a la política fenícia amb Madrid del peix al cove, de gestió local i de brandar el Sant Crist Gros als discursos institucionals de Nadal i de l’11 de setembre, ha acabat resumint la realitat del seu projecte de recuperació nacional del país en això, en un embolcall de senyeres que no tenen massa més contingut que les que guarneixen els supermercats de la Catalunya Nord. I, mentrestant, el poble endormiscant-se, anant fent capcinadetes, i sense un full de ruta nacional precís, ni un líder encoratjador i que el motivés. Després del pujolisme, amb els governs d’esquerres, i potser per la presència d’ERC en aquests executius, les perspectives de millorar la gestió de l’esperit del país semblava que s’havien d’obrir a horitzons més prometedors, però, en realitat, les coses tampoc no han millorat. Ans el contrari, segons com t’ho miris. En alguns casos han quedat per sota de la feblesa ideològica del peix al cove que, desenganyem-nos, ens redueix, moralment, a un país amb l’argument reivindicatiu únic dels equilibris polítics amb Madrid. La mica d’orgull i ganes de mobilització nacional que es van generar, paradoxalment, amb un cas de política espanyola com van ser les mentides del Partit Popular després dels atemptats d’Al-qaeda a la capital espanyola, es van escolar pel forat de l’aigüera en un tres i no res. L’arriada de pantalons d’ERC davant el PSC-PSOE després d’aquell viatge a Perpinyà, que, en el descartable extrem que hagués aconseguit la desaparició d’ETA tampoc no hauria suposat cap avantatge nacional per a Catalunya, va fer tant de mal a l’esperit de país com els vint-i-tres anys de tedi i nyonya auspiciat pel pujolisme. Un viatge, cal dir-ho, més propi d’un independentisme català pueril, immadur i innocentment emmirallat en el País Basc, que no pas propi d’un independentisme català madur, responsable, conscient i fonamentat en una òptica i interessos estrictament catalans. I ara ve el post pujolisme amb això de la nova casa comuna del catalanisme, i el carod-rovirisme amb un anunci de referèndum d’autodeterminació pel 2014… Sembla una mica allò de “la revifalla de la mort” d’uns post pujolistes fent la travessia del desert i d’un carod-rovirisme enfangat fins els genolls. I és que, en certa manera, la política és com el sexe: com més preescalfament hi ha, més bé funciona. Malauradament, estem tan freds i poc lubrificats que els primers encara quedaran liofilitzats en el mar de sorra eixuta i els segons empantanegats en idees poc treballades.
Des de casa estant, a Cubelles, veig com aquest any han tornat a plantar una gran senyera en una roca pelada de la muntanya de Rocacrespa, que voleia tímida, acaronada per la dolça marinada. És com un bàlsam veure que encara hi ha algú que és immune a tant de tedi i inconsistència política. Superat per l’esforç que, en les circumstàncies actuals, suposa posar en pràctica el lema aquell que propugna actuar localment per aconseguir una solució global, em limito a demanar a les meves filles que pengin la senyera a la barana de l’eixida i a refugiar-me en les meves casernes d’hivern, els castells, on encara hi sovintegen les manifestacions d’orgull, rauxa, valentia i sacrifici, per damunt del pragmatisme aigualidor que agrada tant a alguns polítics, i que el manifesten en sentir que se’ls escapa el cagalló de la por. Sembla mentida, oi, que un país que ha inventat això dels castells es mostri tan impotent, tan emmansit, tan incapaç de resoldre el seu destí. O potser és que, en el fons, els que es frustren per la realitat nacional catalana ja els està bé així. Llàstima, doncs, pels castells…
