Imprescindible per a tothom que tingui un interès pels castells que vagi més enllà d’assistir a les actuacions, el llibre del reusenc, llicenciat en Geografia i Història, Joan Bofarull Solé “L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica.” de la col·lecció “L’aixecador” de “Cossetània Edicions”. Tot just fa un parell de setmanes que l’he acabat de llegir i tinc el convenciment que es tracta d’una obra que omple un forat massa evident fins ara en la historiografia castellera. Diria que és la primera vegada que un historiador casteller s’arromanga per cabussar-se segles enrera i establir, de forma monogràfica, un fil conductor coherent i documentat sobre els antecedents que han desembocat en els castells moderns. Així doncs, Bofarull ens explica com les muixerangues valencianes van esdevenir ball de valencians i com aquests es van convertir en els castells actuals. Dóna respostes al com, al quan, al per què, al qui… L’evolució i les innovacions tècniques que hi ha hagut en cada pas, des de la base fins al pom de dalt, passant pel tronc… Interessantíssim. És cert que l’autor no ens sorprèn amb cap teoria revolucionaria i fins ara desconeguda –entre d’altres coses perquè, a aquestes alçades, ja no hi ha lloc per a fantasies-, però sí que ens dóna tots els arguments que aporten consistència a l’hora d’explicar el camí que han seguit les construccions humanes des del S.XVII fins ara. I, tot i que el llibre està farcit de cites bibliogràfiques i notes a peu de plana, no es fa gens feixuc de llegir ni d’entendre. És més, si com deia, el lector està interessat a anar més enllà del que es pot veure avui en dia, la lectura és amena. També ajudarà, a l’hora d’entendre l’obra, és clar, que el lector hagi com a mínim vist alguna vegada les muixerangues valencianes o els balls de valencians que encara es conserven al nostre país, com és el cas de Tarragona. Però si no, amb les il·lustracions que inclou el llibre, el lector ja se’n pot fer més que una idea.
Ara només cal esperar que Bofarull es decideixi a aprofundir en la investigació del possible nexe entre les construccions que es basteixen encara ara al Magrib i les que fem als Països Catalans i determinar, per exemple, si ells venen de nosaltres o nosaltres venim d’ells. Seria una altra qüestió interessant de saber.
Dos dies abans que sortís publicat aquest article al Diari de Tarragona, a la Diada castellera de Tots Sants, a Vilafranca del Penedès, vaig trobar-me a plaça, al costat del rotllo dels Castellers de Vilafranca, el valencià Joan Beltran, el Mestre (l’equivalent, podríem dir, al càrrec de Cap de Colla) de la Muixeranga d’Algemesí. A Beltran el vaig conèixer el maig d’aquest any en aquesta població de la Ribera Alta, on vaig anar a presenciar la Vuitena Trobada de Muixerangues, acompanyat dels amics Xavier Brotons i Jordi Enric Pàmies. A Algemesí també hi era el casteller vilafranquí Eloi Miralles, un entès apassionat de la Muixeranga que ostenta el càrrec honorífic d’Ambaixador d’aquest ball a Catalunya. Gràcies a l’Eloi, i als mestres de les dues muixerangues locals, la Muixeranga i la Nova Muixeranga, tots tres vam poder aprofundir en aquesta manifestació popular, que sorprèn tant per les execucions de les construccions com, i molt especialment, per la gran qualitat musical que les acompanya. A diferència de les colles castelleres, que sovint van acompanyades de grallers i timbalers que no compleixen els mínims musicals que caldria esperar, escoltar la interpretació de la música de les muixerangues és un plaer absolut, no només perquè la dolçaina és més agradable a l’oïda que la gralla, sinó perquè els músics que hi ha al darrera de la instrumentalització valenciana es nota que tenen molt d’escola. En fi, però això seria motiu d’un altre comentari, diferent al que em proposo aquí.
A Vilafranca vaig comentar-li al Mestre Joan Beltran que m’acabava de llegir el llibre de Bofarull, i que m’havia anat molt bé per acabar de lligar caps que, malgrat dedicar-me des de fa anys als castells, encara no tenia del tot clars. Ell em va contestar que tenia el llibre i que l’havia començat a llegir, però que pel que ja li havien comentat, hi havia alguna errada en les dates. La veritat és que no ho se, entre d’altres coses perquè la història dels castells i dels seus antecedents m’interessa més consumir-la, és a dir, llegir-la o escoltar-la, que no pas intentar descobrir-la regirant arxius o buidant diaris i altra mena de documents; crec que aquesta ha de ser la feina d’historiadors com el mateix Bofarull, o també Xavier Güell i Cendra, més que no pas de periodistes o castellers aficionats a la història del gènere. També és veritat, però, que si no fos per algunes persones que, sense ser historiadors de formació, s’han dedicat a furgar en la història dels castells, avui en dia no en sabríem gairebé res de l’origen d’aquesta pràctica. Sabent que me’n deixo un bon grapat més per esmentar, em venen al cap exemples lloables com el de Pere Ferrando i Romeu, company d’aquest bloc casteller, de Josep Bargalló Valls, Joan Maria Ventura, Salvador Arroyo, i més enrere de Francesc Blasi i Vallespinosa o de Joan Amades, així com d’altres de menors per la seva importància, transcendència o repercussió nacional, però que amb la seva feina constant de formiguetes han contribuït a obrir, i en alguns casos tancar, moltes portes de la història dels castells.
En qualsevol cas, el que crec que cal remarcar és que el Món Casteller, també a l’hora de fonamentar els seus orígens i evolució, en definitiva la seva història, continua depenent del voluntarisme. I això és molt greu. En un país normal, hi hauria hagut alguna fundació privada o pública, o hi hauria hagut alguna gran empresa, que hauria exercit el mecenatge per a l’elaboració d’una història completa dels castells. Una obra redactada per un equip d’historiadors que tingués la vocació d’esdevenir referent. El paper de les universitats catalanes, en aquesta matèria, també és ben galdós. No se quants treballs sobre l’origen de les tribus amazòniques s’han becat des de les facultats o departaments d’història de les nostres universitats, però el que podem afirmar és que no se n’ha impulsat cap sobre l’origen i l’evolució dels castells. Us imagineu que a França, a aquestes alçades, encara desconeguessin l’origen intranscendent dels seus formatges o del seu “xampany”? O, sense anar tan lluny, que a Catalunya mateix no tinguéssim un museu d’art romànic, sent com som una “potència” mundial en aquesta arquitectura i art medieval? Doncs bé, nosaltres, el Món Casteller, encara no tenim ni museu casteller ni una gran obra sobre els castells, i el que hi ha, que no és poc, un cop més és fruit d’algun historiador de formació universitària i de molts d’altres d’aficionats que, traient temps d’allà on no n’hi ha i posant-hi de la seva butxaca, es dediquen a investigar. I la gravetat del cas queda en evidència superlativa quan saps que, aquests darrers estius ha passat temporades a l’àrea del Penedès un historiador nord-americà, becat per una universitat dels EUA, que es dedica a investigar les nostres festes populars, i el fenomen casteller en particular. Si no ha tingut l’oportunitat de conèixer l’obra dels esmentats Ferrando, Bargalló, Bofarull, Güell i companyia, ha degut tenir una estranya sensació de professor Livingstone, investigant les tribus castelleres d’una remota terra coneguda pels seus pobladors amb el nom de Catalunya. Potser ha arribat l’hora que una d’aquestes “caixes” del país on dipositem els nostres pobres estalvis, alguna universitat, alguna gran empresa o, perquè no, des del mateix Govern, posin fil a l’agulla d’aquest desgavell, i tinguem aquesta obra completa sobre els castells redactada sota una òptica científica. Sense els mecenes ara no tindríem el Modernisme, per exemple. I sense les institucions polítiques en aquest país no hi hauria art gòtic civil ni tampoc no haguéssim tingut els Jocs Olímpics del 92.
