Un dels efectes del ressorgiment dels Minyons de l’Arboç ha estat la recuperació de la diada amb motiu de la Fira de Santa Llúcia de la població. Una diada que se situa ja en allò que els anglo-saxons en dirien “off-season”, fora de temporada, i més ara que la diada dels Bordegassos –oficiosament punt i final a l’any casteller- s’ha avançat en el temps. De manera que la Fira de Santa Llúcia ofereix una darrera oportunitat de veure castells en una plaça històrica i amb caliu, una darrera dosi amb què mirar de mitigar el “mono” que, inevitablement, es patirà durant els mesos d’hivern. Aquesta és la paradoxa: quan acaba la temporada, tothom coincideix en què s’ha fet llarga, que ja hi havia ganes de descans, que resulta gratificant poder recuperar els diumenges (i els dimarts, i els divendres…) per a un mateix… Però a les tres setmanes hi ha una diada i no som pocs els qui ens trobem a plaça.
Per mi hi havia un cert sentiment de tancament de cercle. D’entrada, l’escenari. Com ja he explicat en més d’una ocasió, la meva primera crònica castellera –de fet el meu primer text signat en un mitjà professional- va ser la de la Fira de Santa Llúcia del 94, en què els Castellers de Vilafranca van provar la torre de nou i van acabar carregant el pilar de sis. També lligaven els protagonistes, i parlo ara dels Margeners de Guissona. El rodatge d’un assaig seu va ser un dels primers d’aquesta darrera temporada del Qd9, i el reportatge resultant es va emetre al primer programa. Ara, ja acabat el programa, reconeixia algunes de les cares que s’havien posat en una pinya per primer cop en aquell assaig descarregant un quatre de set.
Però deixem enrere l’espai de l’entrevista –si Déu vol, l’acabarem deixant enrere realment- i fem una mica de balanç del programa. La veritat és que el meu anàlisi coincideix força amb el que s’ha fet en aquest web. Està clar que el punt fort va ser la retransmissió de Sant Fèlix, de la qual crec que ens en vam sortir molt bé. I vull recordar que, prèviament, molts havien mostrat el seu escepticisme i fins i tot dubtaven que tingués cap sentit fer-ho. Doncs bé, crec que els del Qd9 podem apuntar-nos la medalla d’haver demostrat que es pot fer una retransmissió íntegra en directe d’una gran diada sense moments en què no estigui passant res. També crec que els altres dos especials –la Bisbal i Tots Sants- van ser una bona síntesi entre el model de retransmissió purament en fals directe que durant anys va fer TVC i el del Qd9, afegint a la narració dels castells entrevistes a peu de plaça, valoració final, una certa ordenació de la informació, etc.
Pel que fa al programa regular, s’ha guanyat cada cop més espai per a les diades. En diverses ocasions la crònica de l’actuació ha superat els deu minuts, i això ha permés ensenyar més i millor els castells. La selecció de diades ha estat encertada en la majoria d’ocasions, i són pocs els castells que se’ns han escapat (el pilar de sis de Lleida; castells de vuit de Marrecs). En general, crec que el programa ha guanyat en agilitat, dinamisme i flexibilitat: les peces han durat el temps que demanaven per elles mateixes. En clau interna, un equip molt renovat que ha funcionat i del què haig de destacar sobretot el Xavi Vela i la Irene Puig-sedó. Tots tres hem format el tripartit del dia a dia del programa, reunits al bar Califa matí, migdia o tarda. And last, but not least, l’Eli, la Carni, la millor presentadora rossa del Qd9. El Pol va demostrar una de les meves teories: que per fer bon periodisme casteller només cal ser bon periodista. I amb l’Eli també he vist com encaixava una de les meves intuïcions: que una cara femenina podia funcionar perfectament per al programa. No faig, però, un balanç purament triomfalista. Hi ha hagut moltes coses que no han funcionat, o que no han funcionat com ho haurien de fer. No només això: el programa ja té tres anys i la sensació és que certes fòrmules s’esgoten. La conclusió és clara: renovar-se o morir. Ho començarem a veure l’any vinent.
I pel que fa al blog, algú em preguntava si tancava per hivern. Doncs no, en principi no tanca per l’hivern, tot i que de ben segur l’activitat baixarà. Però si aneu entrant de tant en tant potser sí que us trobareu algun text. Al cap i a la fi, durant aquests mesos segurament no ens faltaran temes. N’apunto uns quants: Com acabarà el culebró de la Jove de Tarragona? Hi haurà renovació entre la “canallesca”? (Per l’any vinent ja s’han anunciat algunes baixes) Algú sap si existeixen alguna mena de bases per presentar candidatures als premis de la Nit de Castells de la revista del mateix nom? Hi haurà casc dels dosos a la primavera? I el més important de tot plegat: què coi passa amb el Concurs de Tarragona? Com és que encara no en sabem res?
Aquest pot ser un hivern prou divertit, amics…
