Crònica d’un viatge a Algemesí
XAVIER BROTONS
Divendres 7 de setembre del 2007
Torne a Algemesí, esta volta per a viure en directe les anhelades Festes de la Mare de Déu de la Salut. I ho faig acompanyat de l’amic Eloi Miralles, que em passa a buscar per Tarragona per anar amb el seu cotxe al poble de la Ribera. Anar amb Eloi a Algemesí és més que un privilegi: el 2001, el seu Ajuntament en ple va atorgar-li la Medalla de la Vila en reconeixement a la seua faena de difusió arreu de la muixeranga algemesinenca. No debades, des que l’any 1978 Eloi Miralles va decidir portar la Muixeranga a la festa major de Vilafranca del Penedès, en el que era la primera eixida de l’entremès valencià fora del seu àmbit local, pràcticament no ha deixat de venir cap any a Algemesí per viure en directe la seua festa ni ha deixat de mantenir el contacte amb els seus amics valencians. De fet, són quasi trenta anys fent de cònsol pertot de la muixeranga d’Algemesí.
Per tant, anar a Algemesí amb l’amic Eloi és, com deia, més que un privilegi: és una persona molt coneguda i profundament apreciada en el poble i anant amb ell se m’obriran totes les portes. En el viatge d’anada, aprofite per preguntar-li com va descobrir l’existència de la muixeranga i com va ser que va decidir portar-la a Vilafranca. M’explica que llegint el llibre sobre castells del tarragoní Jordi Morant, en la seua primera edició, es va assabentar de l’existència d’un ball que feia torres humanes a la Ribera Alta. Aleshores, aprofitant un viatge que va fer al País Valencià amb el seu amic Oriol Rossell, un dels fundadors dels Castellers de Vilafranca, va visitar Algemesí i va conèixer Tomàs Pla Romaguera, aleshores mestre de la Muixeranga. Va resultar que el 1978 Eloi va ser anomenat administrador de la festa major vilafranquina i, juntament amb els seus companys de càrrec, va decidir portar la Muixeranga a la seua ciutat. La proposta d’Eloi va causar primer preocupació a Tomàs Pla: “Açò, a mi, me va crear un problema psicològic. Jo li dia a Eloi: ‘Però xe!, com podem anar un poble a jugar contra el Barça?’ Però Eloi em va dir que no tinguera ningun inconvenient, que la gent lo que volia era vore la Muixeranga i les seues evolucions. I anàrem i quedàrem molt bé, perquè ho férem molt bé la Muixeranga d’Algemesí.” Eloi arrodonix l’explicació contant l’anècdota que quan Tomàs Pla va manifestar el seu neguit a Joan Girbés (que l’any següent seria alcalde d’Algemesí i que llavors va acompanyar la Muixeranga a Vilafranca), este li va contestar: “Tomàs, no patixques, que si ells (els castellers) tenen l’aviació, mosatros tenim la infanteria!”
Arribem a Algemesí, sopem en la Cooperativa (magnífica brescada!) i ens n’anem a la plaça Major, d’on està a punt d’eixir la Processó de les Promeses, la primera de les tres que es faran estos dies. Són les deu de la nit i quan arribem a la plaça les dos muixerangues ja estan alçant les seues construccions. La plaça està plena de gom en gom, amb un públic totalment entregat a la seua festa i un ambient preciós: m’agraden les festes de nit, amb els carrers i places il·luminats amb els llums de festa. Em quede en la plaça i comence a fer fotos: no done l’abast, ja que pràcticament tot és nou per a mi. Descobrixc els primers balls de la processó: els bastonets i les bastonetes, les pastoretes (integrat per xiquets i xiquetes), la carxofa, els arquets, les llauradores o el Bolero. A continuació, de la Basílica menor de Sant Jaume, a la plaça Major, ix la Creu barroca i darrere el Guió, davant del qual apareix el ball tal volta més estimat pels algemesinencs, a banda de la muixeranga: els tornejants. Es tracta d’un ball realment peculiar, tant per la manera com van vestits els seus integrants (en què destaquen el seu barret, amb una espècie de malla protectora de la cara, com si foren practicants d’esgrima, i una mena d’espases que fan fimbrar), com per la dansa que executen. L’endemà, quan tenen la deferència de deixar-me visitar el flamant Museu de la Festa, el seu director, Juli Blasco, ens explica, a mi i a un grup de turistes valencians, que a voltes s’ha relacionat els tornejants amb l’aurresku basc, i certament Juli Blasco ens fa vore les similituds entre estes dos manifestacions folklòriques. Tornant a la processó, al final de tot hi va el tabernacle amb la imatge de la Mare de Déu de la Salut, traslladada pels portants. Només començar la processó, perd Eloi de vista i no el retrobaré fins un parell d’hores després. Però no hi fa res, perquè em deixe portar per la màgia de la festa i per la novetat que tot implica per a mi. A més, durant la processó em trobe casualment amb el bon amic vallenc Joan Climent, que no para de filmar en cap moment amb la seua càmera de vídeo. La història de les coincidències amb Joan Climent a Algemesí és ben curiosa, que ja tots dos ens hi hem trobat dos voltes enguany, primer al mes de maig, en la Trobada de muixerangues, i ara en el marc de les festes patronals. D’altra banda, en les meues anades i vingudes a la recerca d’Eloi, tinc el plaer de retrobar i saludar Tico Esteve, el jove mestre de la Nova Muixeranga, que vaig conèixer i entrevistar al mes de maig passat, durant la Trobada. També em presenten Joan Nàcher, de la Nova Muixeranga, que diu que m’enviaran un exemplar de l’últim número de “La Figuereta”, la revista que editen; i Jaume Adam, president de l’entitat. Aprofite també l’ocasió per saludar Òscar, component dels “verds” (membres de la Nova Muixeranga, ja que el vestit és verd i vermell), amb qui vaig parlar al mes de maig, i l’historiador reusenc Joan Bofarull, bon coneixedor de les muixerangues valencianes i que acaba de publicar el llibre L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica, del qual va signant alguns exemplars entre els amics que té ací. Per cert: en el seu treball, Bofarull fa a tots els castellers una encesa invitació a desplaçar-se al País Valencià i conèixer de primera mà la muixeranga, l’avi dels nostres castells.
“Les festes d’Algemesí són pesades”, em comenta Tomàs Pla, referint-se al fet que les processons, efectivament, duren diverses hores (la més llarga pot arribar a les huit hores!) i transcorren amb una lentitud barroca. Esta primera processó de les festes acaba en la Capella de la Troballa, situada a escassos metres de la basílica de Sant Jaume. La capella, conta la tradició, es va construir just en el lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu de la Salut, l’any 1247, davall d’una morera. És una capella xiqueteta, en què els festers entren per una porta i n’ixen per una altra. Al final, arriba la imatge de la Mare de Déu i els portants (enmig de la repicada de campanes i el castell de foc, mentre tots els balls dansen alhora) fan tres intents d’entrar a la capella: tiren endavant i retrocedixen i, després de fer-ho tres voltes, finalment entren a la capella. A l’endemà, l’amic Salva Cortés, de la Muixeranga, me n’explica la raó: resulta que quan els veïns van trobar la imatge de la verge, Algemesí era una pedania d’Alzira, que va reclamar la imatge i se la va emportar. Miraculosament, la figura de la Mare de Déu va tornar tota sola a Algemesí, justament al lloc on havia estat trobada, a la morera, però els alzirenys se la van tornar a endur. Això va passar fins a tres vegades, fins que finalment la imatge es quedà definitivament a Algemesí.
Al final de la processó, retrobe finalment Eloi i tots dos decidim que és tard, que estem cansats i que ens n’anem a l’hotel d’Alzira a gitar-nos: l’endemà és la Processoneta del Matí, que ix a les deu de la Capella de la Troballa i acaba a la Basílica de Sant Jaume, i hem de descansar.
Dissabte 8 de setembre del 2007
Tots els festers amb qui tinc ocasió de xarrar em comenten que esta és la millor processó de totes i de seguida comprove que, en efecte, la gent té un afecte especial per este acte de la festa. En la processó ixen els mateixos elements que la nit anterior, però el fet que es faça de dia li conferix un caràcter especial. També és la primera volta que veig el ball, la primera evolució de les muixerangues en qualsevol processó. Es tracta d’un moment molt solemne en què els components de cada muixeranga es distribuïxen en dos files, amb les torxes enceses, i amb música especial executen uns moviments molt cerimoniosos. De nit el veuré en la Processó de Volta General i, sens dubte, sense llum natural el ball guanya espectacularitat.
La processó ix de la Capella de la Troballa i després enfila el carrer Berca, el primer de la vila, on casualment viu Tomàs Pla, just davant del Pouet de la Mare de Déu. Després, quan els diferents balls que integren la processó van arribant a la plaça Major, esperen en la porta de la basílica l’arribada de la Mare de Déu, l’entrada de la qual flanquejaran. Abans, però, els tornejants executen el ball anomenat la Fuga, una estranya i ritual dansa d’uns sis minuts de durada que és molt aplaudida per la gernació que omple la plaça de gom en gom. Ara sí, arriba l’apoteosi: els diversos balls fan alhora les seues evolucions i les dos muixerangues alcen les seues figures a banda i banda d’un passadís pel mig del qual els portants, al tercer intent, fan entrar la imatge de la patrona dins de la basílica. I tot enmig del repicament de campanes, els trons de la pirotècnia, la música dels tabalets i les dolçaines, la Marxa de la ciutat interpretada per la Banda de música i els aplaudiments i crits dels espectadors. L’espectacle, de viva intensitat i de sonoritat barroca, recorda, per exemple, l’entrada de sant Fèlix a Vilafranca del Penedès. Posteriorment, els components de la Muixeranga entren al temple i alcen dos altes de cinc simultànies a l’altar de l’església, en una de les imatges més boniques que he vist estos dies. Alhora, la Nova Muixeranga planta una preciosa Sénia davant del temple.
En algun moment de la Processoneta, davant de la basílica, he tingut el plaer de conèixer el jove Robert, dolçainer algemesinenc, el qual m’explica que s’ha format musicalment a l’Escola Municipal de Dolçainers i Tabaleters. La música de la muixeranga… Va ser Eliseu Climent fill, company meu a Barcelona en el primer any de Filologia el curs 1986/87, la primera persona que em va contar que la música algemesinenca s’havia convertit per als valencianistes en l’himne oficiós del País Valencià, a partir d’un suggeriment de Joan Fuster. Jo la vaig sentir per primera volta en una versió d’un CD del grup petrerí El Terròs, però haver-la sentida tocar ací, a Algemesí, és un vell somni que finalment s’ha complert.
Quan acaba la processó, em conviden a un vermut que es fa en unes dependències que hi ha darrere de l’Ajuntament i Eloi em presenta Ricard Llàcer, arquitecte fill d’Algemesí que ara viu a Benidorm. Li conte que els meus pares i iaios són tots de Petrer (Valls del Vinalopó) i intercanviem alguns dialectalismes: gràcies a ell m’assabente que “renyar” ací es diu “marmolar”, paraula que jo desconeixia enfront de l’alacantí “bonegar”, familiar per a mi. Després me’n vaig amb Tomàs Pla i altres companys seus dels “blaus” (els components de la Muixeranga, ja que el vestit és blau i vermell) a vore la mascletà i, després, al dinar oficial de festa major, com a convidat de la Muixeranga. Així, compartixc taula amb el mateix Tomàs Pla; amb Juan Beltran, actual mestre de la Muixeranga; amb Eloi Miralles i amb Salva Cortés, Carmelo i Enrique. En una altra taula hi ha els amics de la Nova Muixeranga, els quals salude. El dinar és molt agradable i tinc ocasió de parlar un poc més amb Tomàs, valencianista (tots els diumenges va amb el seu fill David a vore els partits del València a Mestalla), aficionat als bous (és abonat de la plaça de bous de la capital, que queda al costat de l’estació del Nord) i, segons em fan vore, prototip del valencià diguem-ne típic. Tomàs ha estat durant trenta anys mestre de la Muixeranga, des que el ball es va reprendre l’any 1973, quan va córrer perill de desaparèixer, i per tant parlar amb ell és una delícia. “Antigament la Muixeranga la formaven bàsicament obrers i pintors”, em conta, “i feen plega: anaven pels balcons i sempre arreplegaven el que podien: un meló, dacsa…” I em recorda que abans ser muixeranguer estava mal vist, ja que el mot significava tant com “malfaener”, “borratxo”.
Després del dinar, em conviden a fer un visita al Museu Valencià de la Festa, dirigit per Juli Blasco. El museu està hui tancat, però aprofitant que hi ha un grup de visitants valencians que el volen vore ens l’obriran a posta. El museu és modèlic en la seua especialitat i recull els aspectes més importants de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, una manifestació festiva que està entre les quatre més importants del País Valencià, al costat del Misteri d’Elx, el Sexenni de Morella i el Corpus de València. Després de la visita guiada pel mateix Juli Blasco, tinc l’oportunitat de tenir una interessantíssima conversa amb ell en el seu despatx. Juli em parla de la importància que té museïtzar les festes tradicionals, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i com ells han seguit estes indicacions de l’alt organisme que vetlla per la cultura a nivell mundial. Sentint l’apassionat discurs de Juli, no puc deixar de pensar en la futura Casa de la Festa que s’inaugurarà a Tarragona (parcialment inspirada en el museu algemesinenc) i en l’anhelat Museu Casteller de Catalunya. A més, parlem també de l’estat actual de la Festa de la Mare de Déu de la Salut. Juli està convençut que la festa té ara mateix una salut de ferro, però no s’està d’assenyalar un canvi que, segons ell, s’està operant en el model festiu d’Algemesí: l’organització de la festa ha canviat: s’ha passat d’una manera quasi espontània de muntar-la (en què els integrants dels diferents balls es reunien tot just un mes abans de la festa i assajaven per poder eixir) a un model més organitzat, basat en associacions de nova creació i que, a diferència d’abans, allarguen la seua activitat durant tot l’any i fins i tot ixen fora d’Algemesí. “No dic que siga millor o pitjor;” explica Juli Blasco, “només constate este canvi.”
A la vesprada, davant de la Basílica de Sant Jaume, ix la Processó de Volta General, l’última d’estos dies, que té una durada aproximada de huit hores –acaba de matinada— i que tanca la festa. En la plaça Major la Muixeranga alça l’Alta de sis, la figura més difícil de tot el repertori de les muixerangues. Hi ha una certa tensió entre els “blaus” mentre es prepara la base i veig un home major que va donant indicacions: “Arrimeu-se, que és la de sis!” I la fan per segona vegada durant estos dies.
Al començar la processó, Eloi s’acomiada de mi i de tots els seus amics valencians, però jo encara em quede a Algemesí. Aleshores aprofite per perdre’m pels bonics carrers i places del poble tot presenciant, d’una manera anàrquica, esta última processó de les festes. Així, torne a vore com ara i adés s’alcen maries, una figura en què quatre muixeranguers (plantats damunt d’uns altres quatre) alcen un xiquet o una xiqueta amb els seus braços. I veig com, normalment, el menut o la menuda, realment petits, arrenquen a plorar, tal com m’havia avisat l’amic Eloi. Però no hi fa res, ja que esta és una de les fotos més buscades per pares i familiars en general. A boqueta de nit (apoquetai nit, diuen a Petrer, el poble dels meus pares), els carrers i places es comencen a il·luminar. Llavors sent la conversa entre dos germans, d’uns cinc i quatre anys, respectivament, quan veuen passar la Muixeranga: “Pau, ara van a fer una muixeranga més gran que la d’antes!”, diu entusiasmat el germà major al xiquetet. I em sorprenen gratament les amples portalades dels veïns obertes de bat a bat, mostrant unes àmplies entrades (segurament on antigament s’hi deixaven els cavalls i els carros i on ara seuen els amos) i les interioritats de luxoses cases. En l’agradable placeta del Carbó veig unes cadires buides i m’hi assec. S’apropen uns xiquets vestits que em representen el martiri de Santa Bàrbara: formen part dels Misteris i Martiris, interpretats per xicalla, que ixen a les processons. Els done algunes monedes i em reciten els seus encantadors versos.
Davant de la casa dels sogres de Juan Beltran, actual mestre de la Muixeranga, els “blaus” alcen un pi doble (pilar de quatre) que el mateix Beltran, diríem els castellers, para a segons. I el mestre suporta amb bon humor les bromes sornegueres dels seus companys. Després, em convida a passar dins de la casa a prendre cassalla –que jo mescle amb llima–, la beguda típica d’estes festes. Aleshores tinc amb ell una conversa molt edificant en què parlem un poc de tot: de muixerangues i de castells. I Juan em fa vore la gran quantitat de muixerangues (més de 300) que han alçat estos dies. Realment el ritme amb què van alçant les diferents pujades és molt fort i no m’estranya gens que a estes altures de la festa els muixeranguers estiguen exhausts. Siga com siga, esta constatació em recorda una mica les cercaviles castelleres del segle XIX, en què, segons explica el cronista de l’època Ramon Roca i Vilà, les colles feien molts castells. D’altra banda, parlant del sostre actual de les muixerangues (l’Alta de sis), Juan m’explica les dificultats que tenen per superar-lo: “A mosatros mos falta la tècnica.” I després d’elogiar les torres humanes dels govindes de l’Índia, sobre el dilema que tenen els valencians de continuar fent muixerangues o passar a fer castells, Juan rebla el clau: “Més val fer una bona muixeranga que no mals castells.”
Després encara tindré temps d’anar a fer una picaeta a casa de Tomàs Pla, en el carrer Berca, on coneixeré el seu fill, David, i sa filla, Salut, que m’obsequia amb una deliciosa coca bova. I, més tard, a voltar encara un poquet pels carrers i acomiadar-me dels meus amics valencians; ja passa de mitjanit i el cansament em derrota, per la qual cosa decidixc anar-me’n a l’hotel, a Alzira. Abans de marxar, però, encara tinc temps de sentir paraules amables. “Gràcies per haver vingut a conèixer la festa! Ja saps que en Algemesí ja tens casa!” I aleshores em vénen al cap les fotos que mon iaio, Hipólito Navarro Villaplana, va fer de la Festa de la Mare de Déu de la Salut l’any 1981, en una visita que va fer a Algemesí a posta per conèixer la Muixeranga. El meu avi (1909-1995), cronista oficial i Fill Predilecte de la Vila de Petrer, era un enamorat de la cultura valenciana i per això no m’estranya que els seus passos el portaren fins ací. Vint-i-sis anys després jo també he tingut el plaer de conèixer la festa. Esta meravellosa festa. Gràcies, amics, per tot. Visca la Mare de Déu de la Salut!
Nota: Esta crònica no l’hauria pogut escriure sense la valuosa consulta del treball inèditLa muixeranga, de Raül Sanxis, fundador de la Nova Muixeranga l’any 1997.
