El Rafael Renyé és un jove nord-català, membre dels Castellers del Riberal (Baó) i periodista, que fa un programa setmanal de castells (“Toc de gralla”) a Ràdio Arrels de Perpinyà (www.arrels.net), una emissora situada en ple centre de la capital de la Catalunya Nord que emet íntegrament en català. De fet, aquesta emissora va néixer el 1981 alhora que l’Associació Cultural Arrels, fruit d’una dissidència de la Bressola, l’entitat pionera a l’hora de promoure escoles en què es fa immersió en català per a la mainada de la Catalunya Nord.
Un dia de finals de la temporada passada el Rafael em va telefonar a casa per preguntar-me si estaria disposat a col·laborar setmanalment amb el programa en dues seccions: una d’història i una altra de lèxic casteller. No m’ho vaig pensar dues vegades i li vaig dir que sí, ja que vaig trobar molt interessant entrar en contacte directe amb la realitat nord-catalana, que desconeixia quasi totalment. El cas és que des d’aquella primera trucada ja han passat diversos mesos en què puntualment he tingut el meu espai dins el programa “Toc de gralla” parlant del que més m’agrada. D’altra banda, el Rafael també em va demanar que li facilités algun contacte per entrevistar algun casteller, de manera que un va ser el famós pilaner vilafranquí Fèlix Miret, una persona que a banda de ser un excel·lent casteller és molt obert a aquest tipus de col·laboració. De fet va ser el mateix Fèlix Miret qui va proposar al Rafael de visitar la colla del Riberal per fer un assaig de pilars i quan el jove periodista rossellonenc m’ho va comentar no vaig dubtar a apuntar-m’hi. Al final, per qüestions professionals, el Fèlix no va poder fer el viatge a la Catalunya Nord, però jo sí. Hi vaig anar el 8 de març passat i vaig tenir el plaer de participar en la Nit castellera del Riberal, que va tenir lloc a La Vilbau, el local municipal on assagen els Castellers del Riberal, al municipi de Baó, a pocs quilòmetres de Perpinyà. El programa d’activitats era el següent: a la tarda, assaig de pilars juntament amb membres dels Marrecs de Salt i dels Angelets del Vallespir (l’altra colla nord-catalana), i al vespre, sopar de germanor i projecció de la pel·lícula Castellers del món, dirigida per Agustí Corominas i produïda pel mateix Fèlix Miret.
Vaig arribar a Perpinyà al migdia del dia 8 i el Rafael em va venir a cercar a l’estació. Ens vam saludar i després vam anar a fer un cafè en una terrassa en ple centre de la ciutat. Aleshores s’hi va afegir la Mireia Parra, una noia de Barcelona però que ja fa quinze anys que viu a Perpinyà i que ja gairebé parla com una nord-catalana més. La Mireia és membre dels Castellers del Riberal des del començament de la colla, l’any 1997, i fa de mestra en una Bressola. Va arribar a la Catalunya Nord, on sa mare era directora d’una bressola, amb la idea d’acabar els estudis i tornar a Barcelona, però s’ha acabat quedant al Rosselló. De fet no és l’única catalana del Sud que ha decidit establir-se al Nord (després d’uns minuts de conversa, de seguida aprenc que nosaltres som “del Sud”, o sigui, del Principat).
Passegem pel centre de Perpinyà, una ciutat on només havia estat abans una sola vegada, el juny del 1998, amb motiu d’una actuació castellera que es va fer al Castillet amb els Castellers del Riberal, els Minyons de Terrassa (que hi van fer un històric 3 de 9 amb folre, l’any del 3 de 10), els Castellers de Vilafranca, la Colla Vella de Valls i la Jove de Tarragona, en què hi va haver també parlaments de Jordi Pujol (aleshores president de la Generalitat) i Jean-Paul / Joan Pau Alduy (llavors i encara avui batlle de Perpinyà. Per cert, en el moment de redactar la primera versió d’aquest text encara no s’havia produït l’”afer dels mitjons”!).
Cap a les dues del migdia s’afegeix a nosaltres el David Codina i tots plegats anem a dinar al restaurant Le Figuier (“la figuera”), on el menjar i el servei són excel·lents. Després de l’àpat, encara voltem pels carrers de Perpinyà, que destaquen per la presència d’aficionats anglesos que han vingut per veure el partit de rugbi a 13 que jugarà el seu equip contra els locals Dragons Catalans. També tenim temps d’anar a la Llibreria Catalana, on em proveeixo d’alguns volums, un d’ells un llibre d’articles del periodista Aleix Renyé, pare del Rafael.
Cap a les set de la tarda arribem a Baó i el Rafael em fa una classe de fonètica dialectal: resulta que el nom del poble té fins a tres maneres diferents de dir-se: els natius diuen “Bou”, els nord-catalans que no són de Baó diuen “Bau”, i la resta del món pronuncia “Baó”. Déu n’hi do! “Arribar i moldre”; no ho dic pas jo, és que és el lema que figura a l’escut de Baó, un municipi d’uns 2.500 habitants que fa un poc de ciutat dormitori de Perpinyà. Arribem a La Vilbau, una antiga cooperativa reformada de propietat municipal que fa de local de l’entitat Aire Nou de Bao. Aquesta entitat es va crear el 1995 amb l’objectiu de promoure la llengua i la cultura catalanes i inclou, a més dels Castellers del Riberal, correfocs, trabucaires, bestiari, sorollosos i grallers. També fan un curs de català i l’any passat van representar el Ball de Serrallonga, que feia més d’un segle que no es ballava a la Catalunya Nord.
Em reben l’Hervé Pi i l’Albert Solé. L’Hervé és el cap de colla dels Castellers del Riberal des dels seus inicis. Recordo que quan es va fundar la colla ja vaig tenir ocasió de parlar amb ell en un parell d’ocasions (jo llavors feia la informació castellera del diari Avui), però aquesta vegada ha tingut l’amabilitat d’oferir-me casa seva (seva i de l’Elena) per fer-hi nit. De fet, l’Hervé és un autèntic activista de la causa de la llengua catalana, fundador d’Aire Nou i la persona a qui es va acudir de fer una colla castellera a la Catalunya Nord “com a eina perquè la gent veiés que el català es podia utilitzar normalment”. I és que el Rafael m’explica que l’Hervé “és molt tossut i sempre parla en català a tothom”, cosa que puc comprovar durant la meua estada a Baó. Per la seva banda, l’Albert Solé és el president de l’entitat, un noi molt simpàtic que parla una curiosa varietat de català: un rossellonès esquitxat amb alguns trets tortosins procedents del parlar familiar dels seus pares.
A l’assaig hi ha força gent i, sobretot, moltes ganes de treballar, ja que gairebé dura tres hores. Hi ha uns nois dels Marrecs de Salt, que han pujat expressament a assessorar tècnicament els castellers nord-catalans, i alguns components dels Angelets del Vallespir, juntament amb la colla amfitriona. També hi ha uns joves estudiants, membres dels Castellers del Riberal, que han tingut la pensada d’engegar una colla a la Universitat de Perpinyà, on estudien. M’ho explica el Florian Mienville, un noi que estudia català a la Universitat i que s’esforça a fer les seves primeres proves castelleres. I és que el contacte entre castellers universitaris i la colla de Baó no és pas nou, ja que hi ha una relació molt estreta, des dels inicis de la formació nord-catalana, amb els Arreplegats de la Zona Universitària. L’assaig és molt productiu per als castellers del Riberal i del Vallespir, ja que serveix per corregir posicions, maneres d’agafar, maneres de posar-se dalt del castell o del pilar…, en unes proves en què hi participa molt activament el Rafael, que sua de valent la camisa verda de la seva colla.
Acaba l’assaig i és l’hora del vermut, primer, i del sopar, després. El menjar torna a ser excel·lent i la conversa, agradable i interessant. Sec a prop de l’Hervé i d’un home que arriba de veure el partit dels Dragons, que finalment han perdut per dos punts contra els anglesos. També hi ha la Colette Tigneres, cap de llista de “Canviem! Per tots, amb cadascú!”, una candidatura que es presenta a les eleccions municipals que es faran a l’endemà. Durant la conversa, es barregen el català i el francès. El partit de la Sra. Tigneres és partidari de l’ús oficial del català al municipi i ella mateix enraona un català molt correcte. Sobre l’ús del català, em crida l’atenció el comentari d’un comensal, en el sentit que confessa que així com li surt de parlar espontàniament en català amb la gent gran, amb el jovent li representa un esforç més gran. També es parla de política. Per exemple, de la multitudinària manifestació de l’1 de març a Perpinyà contra la MAT (molt alta tensió), el projecte d’interconnexió elèctrica entre França i Espanya que ha posat la gent de la Catalunya Nord en peu de guerra. I també surt la polèmica sobre el marquès de Vauban (1633-1707): resulta que hi ha una campanya perquè glorifiquin a la UNESCO la memòria d’aquest enginyer militar del rei francès Lluís XIV, mentre en els ambients catalanistes hi ha una oposició frontal perquè el consideren “enemic del poble català”.
Ja és força tard quan al mateix local es projecta la pel·lícula Castellers del món, que jo encara no havia vist i que agrada molt. Després m’acomiado dels amics nord-catalans, els torno a agrair la seva hospitalitat i me’n vaig amb l’Hervé a casa seva. L’endemà diumenge, a quarts de nou del matí, té la gentilesa d’acompanyar-me a l’estació de Perpinyà, on he d’agafar el tren. Li dic que em sap greu que matini sent diumenge, però em diu que igualment s’havia d’aixecar d’hora per participar a Baó en una taula de la plataforma Pel dret a decidir. En el trajecte cap a Perpinyà parlem una mica de tot, de la situació del català a la Catalunya Nord, de la bona salut d’Aire Nou, de la poca sintonia que tenen amb l’Ajuntament de Baó (que els va rebutjar una carta perquè estava escrita en català)… I, lògicament, també parlem de castells: l’Hervé es mostra esperançat perquè aquesta temporada la colla recuperi els castells de set, que l’any passat no van fer. I em diu que serà clau la mainada, uns mainatges d’alguns dels qual el Rafael i la Mireia m’han explicat històries familiars que també es donen a les colles del Principat, en què la colla castellera acaba sent com una gran família.
En fi, a partir d’ara segur que em miraré l’activitat de les colles nord-catalanes amb uns altres ulls, els ulls d’algú que ja les considera uns amics. Gràcies per tot. Adiu!
