Després de la diada de Les Santes, diumenge a Mataró, el més fàcil, però alhora difícil, és parlar de l’actuació dels Castellers de Vilafranca. La punxada dels Verds no va ser tràgica ni irreversible. Però important, sí. I, fins i tot, en certa manera, quina paradoxa, va eclipsar la gran actuació dels Capgrossos de Mataró. Per molts, la notícia a la Plaça Santa Anna va ser que Vilafranca no havia pogut amb el quatre de nou amb l’agulla ni amb la torre de nou, i que, a més, només van carregar el tres. Els que ens havíem engrescat amb els vilafranquins després de veure’ls a Vic i a Torredembarra, segurament massa, vam quedar ben servits. “L’aterrissada” –que al meu poble vol dir caiguda en planxa-, va ser important perquè no van aconseguir arrodonir cap dels objectius que s’havien proposat i que havien anunciat públicament, i les cares dels de la camisa verda després de l’actuació en són la prova. No va ser tràgica ni irreversible perquè el quatre amb l’agulla i la torre fins no fa gaire els sabien fer i, cal suposar, que això amb només un hivern no s’oblida. Tècnicament és molt difícil jutjar aquests grans castells perquè, sovint, el defecte que els impedeix reeixir no és a la vista de la plaça, sinó als budells. Si el folre i les manilles van fer la barca i van transmetre una sacsejada massa violent que va fer saltar els quints, és perquè al nucli de la torre hi va passar alguna cosa; potser algun casteller de tronc va quedar mal posat, potser una crossa es va ensorrar, potser un primeres mans va quedar esquenat… Cent possibilitats. Si al quatre amb l’agulla un terç del castell va quedar accentuadament inclinat de costat, no va poder recuperar la posició i va contaminar tota l’estructura, segurament el segon de sota seu, sense el suport de l’agulla, potser amb massa pressió del folre, va perdre la posició… O cent coses més. I això s’arregla assajant més i mentalitzant més els castellers. Per tant, si els Castellers de Vilafranca tenen ganes de continuar assajant aquests grans castells, la majoria dels defectes fatals els podran corregir, perquè tenen un repertori de tècnics en aquestes estructures envejable. I si, a més, van treballant la renovació dels llocs més sacrificats d’algun d’aquests castells, com pot ser segons i terços, la missió no és impossible. La caiguda en el tres –que pel que s’ha vist enguany no és un tres excel·lent-, va ser important per la marxa de la seva actuació a Mataró i, certament pot encetar dubtes en el futur immediat dels Verds, però considero que és fruit més del desànim del moment, i la consegüent falta de concentració, que no pas del fet que no sigui un tres excel·lent.
També és cert que, abans i després de punxar com van punxar, hi ha qui ha qüestionat l’estratègia de portar dos -o tres, segons com haguessin anat les tres rondes- gammes extra a Mataró. I, també, l’estratègia seguida a plaça, tenint en compte com van començar a anar les coses. Seria entrar en comparacions odioses i estèrils alimentar ara el debat sobre què hagués fet diumenge Lluís Esclassans, que, dit de passada, és obvi que no hagués fet el mateix. També és cert que diumenge, al rotllo vilafranquí, hi havia qui, abans de començar l’actuació, semblava convençut del programa que duien, i qui en recelava. I, també és cert que, un cop començada l’actuació, hi havia qui ho volia arreglar tot amb la torre de nou, i qui volia fer una “retirada” a temps. Ja se que ara no val, però si fos a fer, i tenint en compte el començament rar de temporada que han tingut els Castellers de Vilafranca, jo, d’entrada, no hauria estat tan ambiciós i, després del fiasco amb el tres, hagués anat a guanyar l’actuació, amb el 4 de 9 amb folre, el 4 de 8 amb l’agulla i el pilar de set. Diumenge era Santa Anna, no era Sant Fèlix.
Pel que fa als Capgrossos, que ahir van saber patir amb els castells, només se m’acut, ara que esmentava Sant Fèlix, que els administradors de la Festa Major de Vilafranca s’ho han de mirar més bé. Potser la Diada s’allargaria massa, però a Vilafranca, el 30 d’agost, si les millors colles no són quatre i són cinc, n’hi han d’anar cinc.
Una anècdota a la Plaça Santa Anna. A mitja actuació se’m va acostar Albert Pérez, un casteller força conegut a les places, i del qual no en diré la colla perquè crec que aquesta no té res a veure amb la seva actitud. Va venir a increpar-me per la meva feina periodística que, segons ell, forma part d’una campanya orquestrada de desprestigi contra la seva colla –que fa tretze anys que dura, va dir-, i que, amb un to gens correcte m’exigia que digués que els Castellers de Vilafranca anaven molt pocs, trepitjaven camises de les altres colles i reclutaven gent a la plaça. Òbviament, el que jo escrigui o digui dels castells, mai no estarà determinat pel Pérez de torn que se m’acosti a escalfar-me l’orella en una plaça. Ho dic, això, per deixar clar que els que som professionals d’aquest gènere periodístic, com a mínim els que jo conec i valoro, no perdem el temps a orquestrar res. Molt més positiva va ser l’actitud d’un casteller de la mateixa colla que en Pérez, que es diu Jordi i que es va definir castellerament parlant com a “folrero”, amb qui el company Xavier Brotons i jo vam poder estar intercanviant opinions amistosament sobre coses que no li agraden de l’informatiu “Tres Rondes”. Jordi, gràcies per pagar “el gasto”, per escoltar el programa, per no creure’t Carl Bernstein o Bob Woodward, i per fer-nos una crítica constructiva.
