Sense saber-ho, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca van retre, dissabte passat al Catllar, un gran i merescut homenatge a Ramon Roca i Vilà, el corresponsal catllarenc del diari tarragoní La Opinión en l’últim quart del segle XIX, un periodista casteller avançat al seu temps (un periodista modern, en podríem dir), la majoria de cròniques del qual podem llegir al volum Miscel·lània castellera. Anys 1850-1900 (Ràdio Capital de l’Alt Camp; Valls, 1989) del malaguanyat i recordat Miquel Trenchs. Efectivament Ramon Roca i Vilà (de qui el Joan Olivé, l’incombustible factòtum de l’actuació del Catllar, em va explicar que havia estat secretari de l’Ajuntament d’aquest municipi del Tarragonès i del qual havia buscat endebades més informació) ens delecta amb la lectura de les seves cròniques de les actuacions castelleres, sobretot, de Tarragona i el Catllar, en les quals es fa ressò de la “lucha que sostuvieron en ésta [la ciutat de torn] las dos compañías de Xiquets de Valls”, amb una riquesa de detalls i matisos en la descripció que ja voldrien tenir moltes cròniques actuals. Doncs bé, l’altre dia al Catllar, mentre intentava pair el que havia passat a la tercera ronda de l’actuació, m’imaginava que a Ramon Roca li hauria encantat escriure la crònica d’aquesta diada, perquè el que vam viure dissabte a la plaça Major del Catllar és segurament el més semblant al que era, al vuit-cents, un duel entre les dues colles dels Xiquets de Valls (i recordem que Roca era partidari de la Colla Nova). I és que servidor mai abans havia presenciat un cara a cara tan explícit entre dues colles en una mateixa plaça.
Ara bé, una vegada recuperat de l’enorme impacte emocional que el “pique” entre les dues colles va tenir sobre els espectadors que l’altre dia vam tenir el privilegi de ser a plaça, voldria plantejar algunes reflexions al voltant del que va passar. D’entrada, he de dir que jo, com la majoria de públic, m’ho vaig passar molt bé, vaig xalar i vaig vibrar amb la seqüència. Això no obstant, més en fred, em pregunto en veu alta si el que van fer els Castellers de Vilafranca va ser correcte, és a dir, si està bé que una colla intenti a plaça un castell que fa un any que no ha assajat només perquè l’altra colla acaba de fer una construcció que fins aquell moment era patrimoni exclusiu dels penedesencs. En aquest sentit, reflexiono que, pel que sabem, sembla que al segle XIX això era força freqüent en les actuacions en què compartien plaça les dues colles vallenques, ja que aquestes actuacions sempre es plantejaven com un duel entre totes dues (i en un duel sempre hi ha un guanyador i un perdedor). A més, també coneixem exemples de casos semblants en diades del segle XX. Finalment, no podem oblidar que a vegades s’han aixecat veus crítiques dirigides a colles per haver provat a plaça (especialment al Concurs de Tarragona), només per l’afany de guanyar, castells que no havien assajat. Evidentment, jo no tinc la resposta absoluta a aquestes preguntes; només les plantejo perquè hi debatem al voltant (i repeteixo que jo, dissabte, vaig xalar de debò).
D’altra banda, penso que la reacció dels Castellers de Vilafranca dissabte al Catllar té més d’una lectura. D’una banda, es pot interpretar com a mostra de fortalesa dels vilafranquins el fet d’haver assolit de manera tan brillant (i a més girant el pilar de 6) un castell que feia un any que no s’assajava. Per un altre cantó, els de la camisa verda estaven eufòrics i ho justificaven explicant que la “provocació” de la Colla Vella els havia esperonat i que, per tant, els ho “agraïen”, perquè involuntàriament els havien aixecat la moral. D’altra banda, en canvi, el primer argument servia a la Colla Vella per afirmar que el 3 de 8 amb el pilar no és un castell tan difícil com deien els penedesencs (o, en tot cas, “que és menys difícil que el 3 de 8 per sota”, inèdit per als vilafranquins). IEn segon lloc, la reacció vilafranquina, en canvi, es pot interpretar també com a mostra de debilitat, en el sentit que els verds van anar a remolc dels vallencs (i, així, el mateix David Miret confessa ara que el 3 de 9 amb l’agulla pot ser un objectiu per a Sant Fèlix, quan fins ara no teníem notícies d’aquest castell). I, finalment, hi ha, a més, aquesta necessitat que semblen tenir els penedesencs d’intentar demostrar sempre que són els millors.
En definitiva, amb aquest article només he volgut reflexionar sobre el que va passar dissabte al Catllar i, sobretot, donar les gràcies a les colles per la bona estona que ens van fer passar, tot recordant la figura de Ramon Roca i Vilà i mostrant la meva simpatia per la plaça del Catllar.
