El 25 d’octubre del 1998, la setmana que ve farà deu anys, els Minyons de Terrassa van aconseguir descarregar el 4 de 9 net o sense folre a la plaça del Vi de Girona, en l’actuació amb motiu de la Fira de Sant Narcís. Recordo que jo, com la majoria del món casteller, aquell dia no era a Girona i que, per tant, em vaig perdre aquell moment històric (fins aleshores, el 4 de 9 net només s’havia aconseguit una sola vegada en tota la història dels castells, concretament per les festes de Santa Tecla, a Tarragona, de l’any 1881, i l’única colla que fins llavors l’havia descarregat era la Colla Vella dels Xiquets de Valls). Com deia, aquell 25 d’octubre d’ara fa deu anys jo no era a Girona; era a Valls, a la plaça del Blat, perquè aquell dia (també) se celebrava a la capital de l’Alt Camp la tradicional diada castellera de Santa Úrsula, amb les dues colles dels Xiquets de Valls. El cas és que la Colla Joves (que per Sant Fèlix d’aquell any havia fet un gran intent del 4 de 9 sense folre) havia anunciat el castell per a aquella diada, a part de manifestar que també volia afrontar un altre castellàs, el 5 de 9. Per la seva banda, la Colla Vella, que venia de perdre el Concurs de Tarragona contra els Castellers de Vilafranca després d’un memorable frec a frec, portava en cartera megaconstruccions com el pilar de 8, el 5 de 9 o el 4 de 9 amb el pilar. Al mateix temps, els Minyons de Terrassa feia temps que assajaven el 4 de 9 sense folre i n’havien anunciat l’intent per a l’actuació de Girona, que coincidia en dia –i quasi en hora– amb la diada vallenca.
També recordo que en aquell època, els companys Joan Beumala i Ivan Rodon i jo mateix fèiem el programa “Plaça castellera” per a Ona Valls-COM Ràdio. N’emetíem dues edicions: una, el dissabte al matí, en què fèiem la prèvia de les actuacions més destacades del cap de setmana; i una altra, el dilluns a la tarda, amb els resultats. Doncs bé, el dia abans de Santa Úrsula i Sant Narcís, aquell dissabte al matí, vam trucar al Carles Feiner, Negre, dels Minyons de Terrassa, el qual ens va informar que a l’assaig del divendres al vespre havien descarregat el 4 de 8 net, i ens va confirmar que a l’endemà provarien el 4 de 9 sense folre a Girona, sempre que el 5 de 9 de sortida anés bé. A l’estudi, a Valls (el programa l’enregistràvem a Ona Valls), l’aleshores president de la Colla Vella, Pere Solé, va criticar obertament que els terrassencs volguessin provar aquest castell el mateix dia que Santa Úrsula. Crec que aquesta va ser la primera crítica pública al que llavors era només la intenció dels Minyons de provar el 4 de 9 sense folre a Girona, tot i que el món casteller ja feia dies que sabia que aquesta possibilitat de coincidència entres les dues diades –amb el mateix castell en el punt de mira— es podia produir.
El 25 d’octubre, cap al migdia, el Joan Beumala i jo vam pujar a un balcó del segon pis de l’Ajuntament de Valls disposats a fer la retransmissió en directe de la diada vallenca per a Ona Valls. Aquell dia, el col·lega Ivan Rodon no ens va acompanyar en la retransmissió perquè feia castells amb la Colla Vella, però al balcó també hi era l’amic Joan Ramon Ocaña, llavors cap de colla de la Jove de Tarragona, en qualitat de comentarista. Conscients, però, que la notícia també era alhora a Girona, havíem contactat amb el company Ramon Grau, dels Marrecs de Salt, el qual ens va fer de corresponsal, mitjançant el telèfon mòbil, de la diada de la plaça del Vi. A les 12 va començar, puntual, l’actuació de Sant Narcís, quan encara faltava una hora perquè s’encetés Santa Úrsula. El cas és que, via Ramon Grau, ens va arribar la notícia que els terrassencs havien descarregat tot un senyor 5 de 9 a la primera ronda i que, a la segona, provarien el 4 de 9 sense folre. A la una, també en punt, va començar la diada a la plaça del Blat. En aquells moments, vam contactar amb el Ramon Grau perquè els Minyons acabaven de validar l’intent del 4 de 9 net. Aleshores, jo, al balcó, em vaig fer càrrec de la locució del que passava a la plaça del Blat, mentre que el Joan Beumala va entrar al despatx que donava al balcó de l’Ajuntament de Valls per sentir millor la narració del 4 de 9 net a càrrec del Ramon Grau. El que va passar tot seguit ho guardo a la memòria amb una gran nitidesa: recordo perfectament que la Colla Joves va sortir de 5 de 9 i que ja havia tancat la pinya de la supercatedral quan el Joan Beumala va sortir al balcó i, mostrant-nos el mòbil i amb el to solemne que l’ocasió es mereixia, ens va dir a mi i al Joan Ramon Ocaña: “Els Minyons estan descarregant el 4 de 9 net!” Vaig notar una esgarrifança i, acte seguit, vam acabar d’escoltar com els de la camisa malva completaven el mític castell. També de seguida la bona nova es va escampar per la plaça com una reguera de pólvora. Recordo perfectament l’amic Josep Torreño, dels Castellers de Vilafranca, al balcó de Can Segarra, tirant-se les mans al cap; el company periodista Pere Toda, demanant la confirmació de la notícia fent amb les mans el gest de “¿Amunt i avall?”, o sigui, “¿Carregat i descarregat?”; diversos castellers d’altres colles i alguns de la Colla Vella aplaudint… El cas és que, enmig de les reaccions que va provocar la sensacional notícia, la Joves va provar el 5 de 9 i el va carregar per primer cop a la seva història. Però tots sabíem que la notícia era a Girona. A la primera pausa publicitària que vam tenir, recordo que el Joan Ramon Ocaña em va mirar i va sentenciar: “El dia que el Nord ha guanyat el Sud!”. I jo vaig assentir amb el cap.
Confesso que en aquells moments vaig sentir una barreja de sentiments: d’entrada em va costar força recuperar-me de l’estat de xoc en què em va deixar l’impacte de la notícia. I acte seguit vaig sentir ràbia, molta ràbia per haver-me perdut el Castell, així, amb majúscules; per no haver estat a Girona per presenciar en directe el moment amb què havia somiat des que un dia de l’estiu del 1985 em vaig enamorar definitivament dels castells. Aleshores, una de les meves primeres lectures castelleres havia estat el volum Fem pinya!, de l’amic Eloi Miralles, en què es narrava èpicament la consecució d’aquell llegendari 4 de 9 net que els castellers de la Colla Vella de Valls havien alçat davant les escales de la catedral de Tarragona, un molt llunyà 1881, l’única vegada que s’havia fet en tota la història. I al meu cap ressonava aquella frase que, segons diu la llegenda, havia pronunciat el mític casteller tarragoní Jaume Tarragó Plana, Esperidió, un dels segons, quan el castell es carregava: “Si això és pes, poseu-nos a sobre la catedral!”. Doncs bé, m’imagino que molts, com jo mateix, sempre havíem somiat que arribaria el dia en què la proesa es tornaria a repetir i que nosaltres hi seríem presents per veure-ho de veritat, en persona.
Reconec, i no em fa vergonya dir-ho, que abans d’aquell 25 d’octubre jo m’havia “muntat la pel·lícula”: com que la Colla Joves havia fet un gran intent del castell per Sant Fèlix d’aquell any, pensava que tenia moltes possibilitats d’aconseguir-lo per Santa Úrsula. El desenllaç imaginat no podia ser millor: l’escenari, un lloc de tanta tradició com el bressol dels castells, la plaça del Blat; els protagonistes, una colla vallenca, com al segle XIX. Tot estava preparat perquè passés així. Però el cas és que no va passar així, alguna cosa es va sortir inesperadament del guió previst, un altre protagonista (que, diguem-ho així, no estava convidat a la “festa”) va irrompre inesperadament: el Mite va ser vençut per una colla que era de Terrassa (lluny de l’àrea històrica), amb encara no 20 anys de trajectòria i en una plaça tan poc tradicional com Girona, on els castells no passaven de ser una atracció exòtica (amb tots els respectes per la bona feina que ja hi feien els Marrecs de Salt i pel nivell que ja havia guanyat la diada de Sant Narcís gràcies als Minyons)!
El cert és que aquell 25 d’octubre les colles vallenques van protagonitzar una gran diada de Santa Úrsula: la Colla Joves va carregar el 5 de 9 i va tornar a fer un molt bon intent de 4 de 9 sense folre; la Colla Vella va carregar el 5 de 9 i el 4 de 9 amb el pilar i va completar l’espadat de 8. Però tots sabíem que la notícia era a Girona.
A la tarda, ja a casa, a Vilanova, em disposava a redactar la crònica per al diari Avui. Excepcionalment, i després de comunicar a la cap de secció la importància de les dues actuacions d’aquell dia, se’m van concedir dues pàgines: una per a Girona i l’altra per a Valls. Lògicament, vam obrir amb Girona. Però recordo que, malauradament, aquella no va ser, ni de bon tros, la crònica somiada, aquella en què m’hauria esplaiat amb tota la literatura èpica de què hagués estat capaç. I és que allò era una autèntica gesta i com a tal mereixia ser cantada! En canvi, el que vaig escriure va ser una peça notarial, amb una fredor impròpia de la proesa que relatava. El motiu, sens dubte, era l’enfadament que sentia per no haver presenciat, per no haver viscut la consecució del 4 de 9 net en directe. I tothom qui hagi fet de periodista sap perfectament la gran diferència que hi ha entre fer una crònica d’oïdes i fer-la quan l’has viscut: un abisme. En la meva ràbia, estava enfadat amb els Minyons, perquè no els podia perdonar que m’haguessin fet aquella mala passada: privar-me de veure el Mite, a mi, que tantes cròniques d’actuacions excepcionals havia tingut el privilegi d’escriure!
El que va venir a continuació ja és prou conegut per tothom. De totes maneres, amb la perspectiva que t’atorga el pas del temps, tinc clar que els Minyons de Terrassa van ser objecte d’un linxament indecent per part d’alguns sectors, els més rancis, del món casteller. Se’ls acusava de mal educats, de poc elegants, d’irrespectuosos, etc., per haver gosat fer un castell com aquell (el mític 4 de 9 net!) el mateix dia i quasi a la mateixa hora que la tradicional i sagrada diada de Santa Úrsula, i per haver-lo fet (crim dels crims!) en una plaça tan poc castellera com Girona. La “literatura” que la polèmica va generar va ser abundant, sobretot cartes al director i missatges a l’incipient fòrum de polèmiques de la web de la Colla Jove de Tarragona, que va ser l’escenari d’una autèntica batalla campal entre defensors i detractors del comportament dels terrassencs. D’altra banda, de ridícula i fora de lloc es pot qualificar la decisió dels dirigents d’aleshores de la Colla Vella de Valls de no anar a un programa de televisió (“Vespres castellers”, al Canal Blau TV de Vilanova i la Geltrú) perquè també hi havia els Minyons, així com la iniciativa del Ple de l’Ajuntament de Valls (que desconec si va prosperar) de protestar formalment davant de l’Ajuntament de Girona per la coincidència de Sant Narcís amb Santa Úrsula.
Paradoxalment, els qui més s’omplien la boca destacant el caràcter competitiu dels castells no van ser capaços d’admetre que, vist en aquests termes, el que havia passat era tan senzill com que els terrassencs havien guanyat, i de manera clara, aquell “partit”, aquella final de la Champions llargament desitjada per les colles tradicionals. I punt. Però molts no van saber perdre. De fet, aquells dies molt poques persones van estar a l’altura de les circumstàncies. Entre aquestes recordo el Manel Sanromà (de la Jove de Tarragona), que va intervenir al fòrum de la seva colla, enmig de la tempesta d’insults i desqualificacions, fent notar, visiblement indignat, que l’actuació dels terrassencs era per “treure’s el barret”; o el Salvador Ramon, de la Colla Joves, la colla “afectada”, que va fer una intervenció al mateix fòrum per felicitar els Minyons pel seu èxit i per dir, literalment, que els havia conegut al rodatge de La teta i la lluna (de Bigas Luna) i que eren “bona gent”; o el Guillem Bartolí, que en unes declaracions a l’Avuireconeixia la legitimitat del que havien fet els Minyons; o el Francesc Piñas, el qual, en un debat organitzat poc després per la Jove de Tarragona, va criticar el linxament a què s’havia sotmès els Minyons i va dir que tot plegat havia succeït per pura enveja.
Paral·lelament, i pel que fa a l’Avui, penso que aquell 25 d’octubre va ser el dia en què la realitat va superar la cobertura mediàtica que se’n va donar. Dit d’una altra manera: el diari tampoc no va saber estar a l’altura de les circumstàncies, ja que només havia destinat una persona (jo mateix, el periodista especialitzat) a cobrir dues diades tan importants com la de Valls i Girona que tenien lloc quasi simultàniament (perquè el cas és que el 4 de 9 net s’hauria pogut fer, 117 anys després, en qualsevol d’aquestes dues places). Però el diari no ho havia previst així i només tenia una persona destinada a cobrir les dues diades, amb l’agreujant que, a l’hora de la veritat, aquell cronista va resultar trobar-se en el lloc equivocat. Resultat: al lector se’l va privar injustament de la qualitat que la crònica de Girona es mereixia, de la qualitat de la crònica que els Minyons es mereixien.
En tot cas, avui, deu anys després d’aquella gesta, per respecte als Minyons i per respecte al castell convé tornar a felicitar efusivament la colla terrassenca per la seva proesa. I si bé és cert que el fet que, a partir d’aquella data, el 4 de 9 sense folre fos aconseguit diverses vegades més per les quatre colles del G-4 (tot i que encara només els Minyons i la Joves de Valls han estat capaços de descarregar-lo en l’època moderna) ha fet que, en part, aquest castellàs s’hagi desmitificat una mica, per a mi (i per a molts) el 4 de 9 net continua sent el Mite per excel·lència del món casteller. I celebrar la primera dècada de la seva recuperació hauria de ser motiu d’orgull per a tots.
