Acabada la temporada per les dues colles grans de Tarragona, toca fer balanç. Ha estat un any intens, en què les dues colles han rivalitzat amb un nivell similar i en què a més la iniciativa ha anat basculant de l’una a l’altra. Jo crec que feia temps que les diades tarragonines no aixecaven l’expectació que ho han fet aquest any. I una dada prou significativa: juntament amb la 1999, és l’única temporada en què les dues colles han descarregat un castell de nou. El balanç global, doncs, ha de ser positiu, així com les perspectives de cara a la pròxima temporada pel que fa a rivalitat i emocions a plaça.
Primer, la Jove. La valoració, evidentment, ha de ser positiva. Si parlem estrictament de resultats, podríem dir que pràcticament són els mateixos que el 2004, però si els posem en context , el 2008 probablement ha estat el millor any dels liles en tota una dècada. La Jove ha trencat la maledicció del tres de nou –que no descarregaven des del 1999- i la de la trileta –no superada en dos llargs anys-, però jo crec que el més destacat ha estat la recuperació de moral i il·lusió. Feia molt de temps que a la gent de la Jove no se’ls veia tan convençuts, fins i tot després del “fiasco” de Sant Magí, amb el Catllar de propina, que convidaven a pensar que, altre cop, la temporada seria de decepcions.
Res ha estat casual, sinó fruit de la bona feina que ha fet l’equip tècnic actual. I crec que si atribueixo bona part del mèrit al Jordi Crespo no és perquè sigui amic meu, sinó perquè realment ha estat així. “Treball i concentració” ha acabat convertint-se en un d’aquells lemes que generen confiança a la colla a l’hora d’enfrontar un castell, però que a més defineix molt bé la manera d’enfocar la feina del Jordi. Si ho pensem, no és el mateix demanar “treball i concentració” que un clàssic “pit i collons” o “a la lluita”. I no és el mateix, especialment en el cas de la Jove, perquè bona part de la feina que s’ha fet ha estat més psicològica que altra cosa. I previsió: després de Sant Magí, el Jordi tenia un pla B.
I ara els Xiquets. Un anàlisi més complex, però que no vull que sigui negatiu, perquè no crec que hagi de ser (totalment) negatiu. Una dada d’entrada: els Xiquets mai havien descarregat castell de nou dos anys consecutius. Les expectatives prèvies i el propi desenvolupament de la temporada (de descarregar el tres de nou per Sant Magí a no poder provar-lo al Concurs) accentuen la sensació de decepció. Els més optimistes –jo inclòs- vam fer a mitjans d’agost el compte de la vella i ens sortien quatre tresos de nou descarregats. Ens vam haver de conformar amb un de sol, el primer. Si aquest hagués arribat al final de l’any, segurament en faríem una lectura diferent, més positiva. I ens equivocaríem, perquè l’objectiu de l’any per als Xiquets era demostrar que podien anar més enllà, superar el seus límits. I si bé no ho han aconseguit, sí han demostrat que ho volien fer i, fins i tot, que poden fer-ho en el futur.
M’explico. Si ens remuntem al millor any anterior dels Xiquets, el 1999, veurem com l’any següent hi va haver una baixada de nivell prou important. Si fem la comparativa 1999/2000 respecte 2007/2008, crec que la situació és molt diferent. La meva impressió és que els Xiquets van acabar el 1999 feliços però extenuats, i es van conformar amb el que havien fet. Per això el 2000 no van poder ni tan sols igualar-ho. Aquest 2008 els Xiquets han lluitat per anar més enllà del que havien aconseguit el 2007: fer el dos de vuit amb folre abans de Sant Magí, plantejar-se objectius superiors al dos de vuit per la festa major petita… Aquí l’important no és que el dos de vuit de Maria Cristina no es descarregués, sinó recordar quants anys feia que els Xiquets no el provaven tan aviat. O quants anys feia que els xiquets no es presentaven a la plaça de les Cols amb un programa superior a la trileta. Igualment, un cop les coses es van torçar (i es van torçar de la pitjor manera possible), la colla tot i això va reaccionar, no va voler renunciar a res i en dues setmanes es va veure en disposició de tornar a mossegar. No hi va haver opció, però el que vull destacar és aquesta ambició que, al meu entendre, els ha faltat als matalassers durant molt de temps, i que segurament té a veure també amb l’entrada de gent nova els darrers anys.
Lògicament, el balanç de l’any dels ratllats també ha d’assenyalar punts negatius, com ara el fet de no disposar recanvis de canalla. O l’enèssima demostració de poca capacitat de mobilització fora de la ciutat: s’entén que una colla que aspira a fer castells de nou no pugui fer-ne de vuit a Premià, al costat dels Capgrossos? Serà la pròpia colla la que haurà de fer un anàlisi d’aquestes limitacions i extreure’n conclusions. Perquè si una cosa bona ha tingut la temporada 2008 és que segur que la colla –que ara mateix és una colla molt jove pel que fa als seus dirigents i a bona part de les camises- n’ha aprés molt. N’ha aprés a la força, per les males, amb circumstàncies molt difícils de gestionar. Però aquestes són les lliçons que, si s’aprenen, no s’obliden.
En resum, no ha estat un bon any per als Xiquets. Però tampoc no ha estat un mal any. No han fet el salt endavant que esperàvem d’ells però, al meu entendre, mantenen totes les opcions per a fer-lo l’any vinent. No han perdut res (res més que una temporada, s’entén), però a canvi ara són més savis i madurs. Per tant, que el 2009 sigui millor que el 2007 continua depenent d’ells.
Tanco amb una curiositat. L’endemà de Sant Magí, comentant el tres de nou dels Xiquets i el decebedor intent de quatre de nou de la Jove, el Francesc Piñas –antic dirigent de la Vella- va dir: “Tot i això, veient els castells d’uns i altres, jo continuo apostant més per la Jove que pels Xiquets pel final de temporada.” En sap, el Piñas.
