Quan jo era petit i mons pares marxaven de viatge, sovint ens deixaven a casa dels meus avis, a Lleida. Una vegada ho van fer durant el curs escolar, la qual cosa va suposar per mi uns inesperats dies de vacances. Segons em van explicar més tard (jo no ho recordo, era petit), quan s’acostava el dia que els meus pares em recollirien a mi i al meu germà, li vaig dir al meu avi que no volia tornar al parvulari. “Per què?”, em va preguntar. “Per què els altres nens em peguen”, li vaig respondre. “Quins nens?” “Tots.” “Tots?” “Sí, tots, perquè tots són dolents.” I llavors el meu avi em va dir: “Doncs si tots, tots els nens et peguen, potser ets tu qui ets dolent.” I jo vaig callar sabent que havia caigut en la meva pròpia trampa.
No és que, davant el poc feedback que hi ha darrerament en aquest web, hagi decidit convertir en blog en un espai més personal, no. Estic, encara que no ho sembli, parlant de castells. Segur que els més llestos ja se n’hauran adonat que estic parlant sobre el conflicte entre els Castellers de Vilafranca i la Coordinadora, un conflicte complex però que, en essència, és una situació semblant a la que jo li plantejava al meu avi. I crec que la resposta que em va donar el meu avi és igualment vàlida: si tots els altres et peguen, potser ets tu el dolent. O dit d’una altra manera, quan la teva posició no només és minoritària (cosa que és legítima), sinó que provoca una reacció que tu perceps com atac per part de tot el teu entorn, el millor que pots fer és demanar-te si no hauràs estat tu, en realitat, qui ha fet les coses malament, qui ha provocat el conflicte.
No sembla que hagi estat aquesta la reflexió que ha fet la junta dels Castellers de Vilafranca. En la nota emesa com a resposta a la darrera reunió de la Coordinadora, el principal argument és culpar de tot el conflicte a l’actual president i –tal i com es remarca un cop i altre- representant dels Minyons de Terrassa, Albert Carrillo. D’entrada, sorpren que es vulgui portar el debat al terreny personal. És possible i fins i tot probable que Carrillo no hagi estat encertat en totes les seves decisions i manifestacions –jo mateix m’hi he mostrat en desacord en algun tema en aquest blog-, però si ens posem a fer anàlisis d’actituds i comportaments de persones amb noms i cognoms, d’actors d’aquest conflicte, no seria el que sortiria més lleig a la foto. Ni de llarg. De manera que potser és millor que no entrem en aquest terreny.
Però és que més enllà d’això, atribuir-ne tota la responsabilitat a les “maniobres” de Carrillo és un argument pobre en ell mateix. Justament pel que deia el meu avi. Acceptem, per un moment, que Carrillo, que és una mena de dimoni pelut, va accedir a la presidència de la Coordinadora amb l’únic propòsit de conspirar contra els Castellers de Vilafranca. Acceptem, també, que les colles de Valls, ressentides per les constants victòries dels Castellers de Vilafranca al Concurs, s’hi afegissin de bon grat, a la conspiració. Però, com hi han arribat a sumar-s’hi colles que no rivalitzen amb Vilafranca com ara les de Reus, Cornellà o la Jove de Tarragona? I els de Sants, que han mantingut una llarga relació amb els verds? Com s’han deixat enganyar els seus representants? Són fàcilment manipulables? S’han venut a l’or de Moscou? O simplement són imbècils? Voler reduir un conflicte global a un conflicte amb una sola colla (o fins i tot una sola persona) és, a més, un menyspreu cap a la resta de colles implicades, i em consta que així ha estat interpretat.
Caldrà, doncs, buscar-ne alguna altra explicació. Insisteixo que en aquest conflicte de ben segur hi han intervingut molts factors, i és probable que hi hagi hagut errors en les dues bandes. Tot i això, per mi la raó de fons és clara, i no és altra que la política adoptada per la junta actual dels Castellers de Vilafranca amb l’objectiu de convertir aquesta colla en la millor, no només a nivell casteller sinó en tots i cadascun dels àmbits de treball d’una colla. Una política potser ben intencionada, però sens dubte hiperactiva i poc reflexionada. I, em temo, poc considerada cap a la resta del món casteller. Aquesta política els ha portat, per posar un exemple innocent, a convertir-se en la colla que envia més comunicats de premsa a la setmana de la història del fet casteller, sense aturar-se a pensar que l’excés d’informació genera desinformació.
El problema és quan això es trasllada a un àmbit en el què és un error pretendre que hi hagi una “millor colla”, com és la seguretat. Aquí no és acceptable que unes colles vulguin sortir més guapes a la foto que la resta. No hi ha competició. Hi ha d’haver treball conjunt. I aquest treball el lidera la Coordinadora i el seu equip tècnic. Un lideratge que, al meu entendre, ha donat prou bons resultats. Que se’ls pot criticar? Evidentment. Que podem discutir si el treball pel casc dels dosos ha estat ràpid o lent? Fem-ho! Però no tirem pel dret.
I és que fins i tot en això ha estat contradictòria la junta vilafranquina. D’una banda, s’ha fet cas omís a les instruccions i acords de la Coordinadora i a les recomanacions del seu responsable científic. De l’altra, s’ha demanat un tracte de privilegi sobre els resultats del treball impulsat per la Coordinadora fins arribar a extrems que a mi em semblen francament ofensius (a qui li passa pel cap demanar els prototips de casc dels dosos per portar-los a plaça per Tots Sants?). En tots dos casos, el comú denominador és actuar com si la resta de colles no existissin, i aquest ha estat, al meu entendre, el pecat de la junta vilafranquina. Ser el millor no significa que puguis fer sempre el que vulguis. Ser el millor, en canvi, sí comporta preocupar-te més pels errors propis que pels aliens.
Espero que els membres dels Castellers de Vilafranca no es deixin enredar per contes sobre conspiracions judeo-massòniques i siguin capaços de preguntar-se què ha passat realment, com s’ha arribat a aquesta situació i quins errors s’han comés des de la colla. Fins i tot (i no vull entrar en qüestions internes) potser han de demanar-se qui ha comés els errors. El comunicat oficial de la junta vilafranquina assegura que “mantenen una relació molt cordial amb totes les colles”. No es pot dir això, i al mateix temps, menysprear la seva opinió. La situació de conflicte actual ha fet molt de mal a tothom, però em temo que el que en surt més perjudicat, si no s’arregla, és justament la relació de Vilafranca amb la resta de colles. I és una llàstima, una veritable llàstima.
