Quan la rivalitat surt de plaça

En l’últim número de la revista “Castells”, tal com es diu en un altre lloc d’aquest web, hi surt publicat un article meu que porta per títol “Quan la rivalitat surt de plaça”, sobre diverses manifestacions de la rivalitat entre els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa. Doncs bé, m’agradaria aprofitar aquest blog perquè els lectors d’aquest article puguin manifestar-hi la seva opinió. Com sempre, només es publicaran les intervencions que respectin els límits marcats pel més elemental sentit comú.Per situar una mica la discussió adjunto el primer paràgraf de l’article esmentat. Lògicament, qui vulgui llegir-lo sencer haurà d’acudir a l’última entrega de la revista “Castells”.
Gràcies.
Castellers de Vilafranca-Minyons de Terrassa: quan la rivalitat surt de plaça

Des de finals del 1993, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa han escenificat una pugna al capdavant del món casteller que sovint ha estat agra dintre i fora de les places. Aquest article, de fet, analitza la història de les relacions entre penedesencs i vallesans, presidides per la cordialitat fins que, a partir de la temporada del 1994, van passar a caracteritzar-se per una rivalitat que ha acabat provocant clares desavinences entre totes dues colles.

El 21 de novembre del 1993, poc després que els Minyons de Terrassa carreguessin el 2de9fm per primera vegada a la història dels castells, Francisco Moreno, Melilla, aleshores ajudant del cap de colla dels Castellers de Vilafranca, Carles Domènech,Mènec, va trucar des d’una cabina pròxima al Raval de Montserrat terrassenc al seu cap tècnic. De fet, Moreno i Domènech ja havien queda entesos que el primer informaria el segon de com havia anat l’intent dels terrassencs en un castell que fins aquell dia només havien afrontat, en va, els vilafranquins, en set ocasions. “Agafa’t fort!”, va dir Melilla a Mènec, “L’han carregat!”. De fet, en un altre lloc el mateix Melilla encara ha estat més explícit sobre els sentiments que va experimentar aquell dia: “[…] jo, que de bon matí me’n vaig anar cap a Terrassa convençut que no la farien [la torre]. Però ells [els Minyons] hi van posar crosses i van carregar la nostra torre. Vaig sortir del Raval gairebé plorant. Va ser un cop molt dur que a Vilafranca va caure com una bomba.”