Pràcticament quatre mesos han passat des de la meva darrera entrada al blog. Un període de totes totes massa llarg i que probablement indica que vaig acabar la meva desena temporada consecutiva d’informació castellera (tema al qual em va quedar pendent dedicar un post) un pèl saturat. Evidentment, aquests quatre mesos han coincidit amb els de menys activitat castellera. Tot i això, no es pot dir que no hi hagi hagut cap tema que m’hagi temptat de posar-me al teclat. Per exemple, els interessants canvis a les colles vallenques. O les darreres conseqüències de la crisi de la Coordinadora, així com l’assemblea de la mateixa. O la xerrada de l’amic Jordi Andreu sobre tècnica castellera, que vaig poder escoltar a Altafulla. O el trist paper que l’equip del Quarts de Nou vam jugar en el triangular de fútbol-sala amb els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants. I, també, el dolor compartit amb la família de Dani Balaguer, jove i alhora gran casteller rosat.
Però ara sí que ja no queden excuses: la temporada arrenca i aquest cap de setmana ha estat el primer veritablement casteller de l’any, després d’un hivern en què he estat força desconnectat. Dissabte, Nit de Castells, aquest cop a casa, a Tarragona. Un acte que es consolida en la seva funció de festa, de tret d’inici de la temporada a nivell social. És interessant perquè fins fa tres anys, aquest espai no existia i la revista Castells ha aconseguit de crear-lo amb força èxit. Si se’m permet una crítica constructiva, però, continuo pensant que caldria augmentar el pes específic dels premis, que en principi són el motiu pel qual es convoca el sopar. Hi manca “chicha”, substància, per tal que els premis funcionin en un doble nivell: obtenir un ressó més enllà del món casteller –cosa que, ho reconec, pot ser complicada- i al mateix temps aconseguir que aquest món casteller s’hi senti més implicat, que els sentir com a realment seus. La meva sensació és que, dels quatre guardons concedits dissabte, només el de Pere Català i Roca va suscitar alguna emoció als assistents. Uns premis han de suscitar emoció, entusiasme, aprovació o fins i tot controvèrsia, però mai indiferència.
Els discursos, en general, es van mantenir dins la correcció protocolària que cal esperar en un acte com aquest. El més interessant va ser la intervenció de Josep Bargalló, en recollir el premi Ambaixador dels Castells a l’Institut Ramon Llull, quan va assenyalar com, ara mateix, no existeix cap mena d’estratègia ni coordinació en el món casteller pel que fa a la possible internacionalització del mateix, i va convidar la Coordinadora a dur-ne la iniciativa. Pel que fa a la intervenció d’Ernest Benach, la seva insistència en la necessitat de cohesió del món casteller no crec que fos casual, després d’un hivern de crisi, tenint en compte que el president del Parlament està molt assabentat del que es cou al món casteller.
Diumenge, la primera actuació de l’any per un servidor, amb la comoditat que s’ha celebrat a uns 200 metres de casa meva. Una mena de trobada “xiquetística” amb Tarragona, Reus i Serrallo. La diada arrenca malament (intent desmuntat de tres de set de Reus i el mateix castell només carregat pels ratllats) però passa ràpida i sense més entrebancs. Dues constatacions. La primera, que les relacions Tarragona-Reus a nivell casteller sembla que passen per un moment dolç. Ja fa uns anys que els Xiquets de Reus i la Jove de Tarragona tenen una relació intensa. Sembla que els de color avellana ara també tenen una bona entesa amb els matalassers. “El que no tindria cap sentit és el contrari. Si mires quines colles hi ha a la zona amb les que puguis fer un intercanvi, i que siguin serioses en aquest sentit, som nosaltres tres”, em confirma un casteller reusenc. La segona constatació: cap de les tres colles, de moment, fa servir el casc dels dosos. Ai, que no funciona massa bé, el casc!
El cap de setmana casteller es completarà al vespre –encara no ha arribat quan escric aquestes ratlles-, amb la primera edició del “Tres Rondes” de Catalunya Informació. L’arrencada d’aquest espai, en primer lloc, ens recorda que el seu cosí televisiu, el “Quarts de Nou”, continua per darrera en aquest tema. D’altra banda, com segurament molts sabeu, aquest any hi ha canvi al “Tres rondes”: marxa el Xavier Brotons i entra la Raquel Sans. Les qualitats del Xavier són ben conegudes pels que llegiu aquest web: rigor, mesura, perspectiva històrica, curiositat filològica… Però el canvi no només suposa pèrdues, sinó també guanys: la Raquel és una molt bona professional que, des del meu punt de vista, brilla especialment a la ràdio, i aportarà al programa una necessària major diversitat, tant de gènere, com generacional i, important, territorial (trencarà el monopoli garraf-penedesenc fins ara existent al programa). Com que tots els implicats són bons amics meus, només em queda desitjar als “Tres rondes” renovats molta sort i demanar al Xavi que es continuï deixant veure per les places. Segur que ens fotem uns bons farts de riure…
