En la seva recomanable pel•lícula “Viaggio in Italia” (aquí, com molts altres films estrangers, absurdament traduïda com a “Te querré siempre”), el director italià Roberto Rossellini explicava magistralment, el 1953, la història d’una parella anglesa en crisi (Ingrid Bergman, esposa del director, i George Sanders) que de cop i volta ha de viatjar a Nàpols per solucionar una qüestió relacionada amb una herència d’un familiar que acaba de morir.
Evidentment, no va ser el nostre cas, però em fa gràcia haver pensat en aquesta pel•lícula arran del viatge que l’Elena i jo vam fer al sud d’Itàlia el cap de setmana del 3 al 5 d’octubre. El motiu va ser un congrés internacional sobre castells i torres humanes que es va celebrar el diumenge dia 4 a Castel Lagopesole, un petit poble de la província de Potenza, a la regió de la Basilicata (antigament coneguda com a Lucània), al migdia italià (entre l’Apúlia i Calàbria). La trobada, que tenia el grandiloqüent títol de “Castells humans, patrimoni de Catalunya, d’Itàlia i de la Humanitat”, s’organitzava a iniciativa de Gabriele Di Stasio, un jove antropòleg lucà que el novembre del 2007 va publicar el llibre “Torre di uomini in Basilicata”, sobre el qual ja vaig fer un post en aquest mateix espai ara fa cosa d’un any . El cas és que el Gabriele, a qui vaig conèixer personalment en la diada de Santa Úrsula de l’any passat (a la qual va assistir convidat per l’Ivan Rodon), em va voler invitar perquè participés en aquest acte juntament amb una delegació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls; quan vaig poder solucionar algun assumpte pendent, li vaig dir que sí, ja que em feia molta il•lusió visitar Itàlia (país amb la cultura i la llengua del qual simpatitzo molt) per parlar-hi de castells.
Napule!
Dit i fet, com que el congrés es feia el diumenge a la tarda, l’Elena i jo vam aprofitar el dissabte per visitar Nàpols, ciutat en què ja havia estat uns quants dies per Setmana Santa del 2004. (Adverteixo l’amable lector que primer parlaré una mica de la visita a Nàpols, de manera que si vol llegir només coses sobre castells serà millor que vagi directament a l’apartat “’Torri di uomini’ i castells catalans”.) Arribats al migdia a l’aeroport de Capodichino, l’Alibus ens va deixar a la Piazza Garibaldi, relativament a prop del centre. En tot cas, aquest va ser l’espai urbà amb què Nàpols (Napule, en napolità; Napoli, en italià) ens va rebre; tot seguit em van venir al cap tots els tòpics més habituals sobre la capital de la Campània: brutícia, deixadesa, aire decadent, crits i gestualitat meridionals, caos, lleugera sensació perill… Pel que fa a l’anarquia del trànsit, de seguida en vam tenir les primeres mostres, perquè ens va tocar creuar una ampla avinguda; sens dubte es va tractar de tota una aventura en què, al final, vam optar per afegir-nos als grups de vianants indígenes que es decidien a travessar el carrer, al costat dels quals ens parapetàvem talment fossin els nostres escuts humans, alhora que comprovàvem que és només llavors, és a dir, quan el vianant gosa llançar-se literalment al mig del carrer, que els cotxes s’aturen. D’altra banda, l’espectacle de maniobres circulatòries inversemblants, infraccions de les més elementals normes de trànsit i de quasi-accidents o quasi-atropellaments és continu, però també m’adono d’un fet si més no curiós: a casa nostra, on en aquest àmbit les regles del joc es respecten molt més que no pas a Itàlia, si algú les trenca (sigui conductor o vianant) té com a càstig mínim l’esbroncada; en canvi, a Nàpols, assumits d’entrada per tothom el caos i l’anarquia, no hi ha lloc per a la recriminació ni el retret si algú frega la topada, l’accident o l’atropellament.
Acte seguit, creuats amb èxit un parell de carrers, accedim al Coso Umberto I i enfilem l’ampla avinguda que ens portarà al centre de la ciutat. Malgrat que estiguem ja a començaments d’octubre, fa calor. El paisatge humà que hi trobem és força pintoresc, amb moltes paradetes al carrer on es ven de tot, principalment roba, llaminadures, petits electrodomèstics…, tot a un preu aparentment bastant assequible. Com que ja quasi són les dues del migdia decidim buscar un lloc per dinar i acabem decantant-nos per una trattoria que trobem a prop del centre, on no pot faltar el plat de pasta (som a Itàlia!) ni tampoc la clàssica melanzana, i on comprovem de primera mà el tracte afable i simpàtic amb què els napolitans ens obsequiaran durant la nostra curtíssima estada a la seva ciutat.
Després de dinar passegem per la Via Toledo (un topònim urbà de clares reminiscències espanyoles), de la qual admirem alguns dels seus edificis i els seus patis interiors. En un d’aquests hi ha uns aparadors amb fotografies d’un dels emblemes napolitans per excel•lència: l’actor còmic Totò (va fer pel•lícules entre el 1937 i el 1967), del qual es poden trobar fins i tot ninos. Al seu costat, una altra figura emblemàtica de la ciutat li fa companyia: la pulcinella. Tot mirant aquests dos símbols de la napolinitat ens acompanya un senyor molt amable amb qui intercanviem algun comentari sobre els dos personatges i que ens recomana visitar la Nàpols subterrània. De fet, l’Elena i jo aviat ens adonem que no és gens difícil entaular conversa amb els napolitans: el cas és que en un aparador d’una botiga de regals veig un coixí vermell amb forma de cor en què s’hi pot llegir una frase que de seguida m’adono que no està escrita en italià estàndard. La llegeixo en veu alta, un noi es gira per veure qui parlava i li demano si allò està escrit en napolità. Em diu que sí i la meva pregunta deriva en una agradable conversa en què el nostre simpàtic interlocutor ens confirma la vitalitat del dialecte napolità, el napulitàno, força diferent de l’italià de la RAI, per entendre’ns. En tot cas, al vespre, a la llibreria Feltrinelli, tindré ocasió d’adquirir un preciós diccionari italià-napolità/napolità-italià titulat “Parlammoce… accussì” (= “parlem així”) que sadollarà amb escreix el meu desig de conèixer més coses sobre aquesta veritable llengua en què, sense anar més lluny, està escrita la famosíssima cançó “O sole mio” (per cert, tota la vida pensant que això volia dir “Oh, sol meu!”, en vocatiu, i resulta que és napolità i significa “El meu sol”!) o la també coneguda “Funiculì funiculà”, una llengua en què el mític Renato Carosone va escriure moltes de les seves cèlebres cançons (de fet, un cop a Potenza, un nadiu em confessa que els napolitans “non sanno proprio parlare italiano!”).
Després de cercar hotel i trobar-ne a la Via Diaz (¿una altra reminiscència de l’època de dominació espanyola?), decidim visitar els Quartieri Spagnoli, als quals es pot accedir a partir de la Via Toledo. Aquest és el barri que potser respon més bé a la imatge tòpica que molts visitants tenen de la ciutat: certament és un barri pintoresc, amb carrers estrets; amb la clàssica roba estesa a balcons i finestres o en estenedors instal•lats impunement a les voreres públiques; on el recent naixement de nadons se saluda amb un coent cor de color rosa, posat a la porta d’entrada de l’edifici, on s’hi pot llegir “È nata una bimba” (si s’ha tractat d’una xiqueta); on pràcticament a cada cantonada hi ha una capelleta dedicada a un sant diferent (amb domini aclaparador del Padre Pio), amb fotografies de veïns difunts; on les finestres i les portes de les cases són obertes de bat a bat fent inevitablement evident la seva intimitat; on en una barberia client, barber i amics miren per la tele un partit de calcio; on en locals petits una colla de jubilats juguen a cartes i gesticulen i criden mediterràniament sense que, però, ningú s’enfadi; on a cada moment passen pel carrer a tota velocitat motos conduïdes per adolescents menors d’edat que van sense casc i alhora parlen pel telefonino, motos que arriben a transportar fins a tres persones i que, com a mínim, tenen el detall d’avisar-te del seu pas imminent tot tocant el clàxon; on hi ha carnisseries, perruqueries, merceries, botigues de joguines i de queviures petites i d’un cert aire decadent; on grups de vailets juguen a pilota abillats amb samarretes del Barça, del Madrid i del Nàpols en els seus costeruts carrers. També és el lloc des d’on tenim una impressionant visió, des de dalt, de l’Spaccanapoli, el carrer que trenca literalment (“spacca”) Napule en dues parts.
La visita llampec a aquesta interessant ciutat es completa amb una passejada per la imponent Piazza del Plebiscito, on hi ha el Palau Reial i la Basílica de Sant Francesc de Paula i on els napolitans van celebrar la unificació d’Itàlia; amb l’anada a la zona de Santa Lucia (és inevitable pensar en la cançó homònima), on la imponent visió del Vesuvi dominant la badia de Nàpols ens deixa bocabadats, i on en un bonic parc llegim a la paret una bella i anònima declaració d’amor en forma de grafit: “Nunzio, 6 la mia preziosa gioia di vivere. Ti amo!”. Després també passejarem per la Galleria Umberto I, molt semblant a la de Milà, i acabarem menjant una pizza (som al bressol de la pizza!) en un restaurant de la zona de Chiaia, en la qual hi ha molt d’ambient, amb gent jove al carrer prenent una copa i cotxes fent l’impossible per no atropellar els vianants enmig de carrers estrets. Abans de retirar-nos, encara tenim temps de tornar a passejar per la Via Toledo, que presenta una animació certament destacable, amb una gernació que va amunt i avall i omple el carrer de vida.
En tot cas, el nostre breu i insuficient periple napolità s’acaba amb la sensació que és una ciutat on m’agradaria viure-hi (i a la qual, lògicament, hi volem tornar; això sí, amb més temps).
‘Torri di uomini’ i castells catalans
A l’endemà, diumenge, agafem l’autobús per anar a l’aeroport a esperar la delegació de la Colla Vella de Valls que arriba a quarts d’una del migdia. A la zona d’arribada veiem que hi ha un noi amb el clàssic cartell d’espera (“Xiquets de Valls”) i ens hi presentem: es tracta del Claudio, el simpàtic conductor del microbús que ens ha de portar a tots plegats fins a Lagopesole. Un cop arriba l’expedició vallenca, integrada per 24 castellers, hi veig, amb alegria, moltes cares conegudes i alguna sorpresa. Els caps visibles de l’expedició són el president, el Josep Solé Tarragó; el Xavi Flix (que em sorprèn amb un correctíssim i fluid italià), i l’Ivan Rodon, del qual ja coneixia la seva italianofília i els seus coneixements de la llengua de Dante. Al carrer, davant de l’edifici de l’aeroport, ja ens espera el microbús, però els castellers vallencs impacten tothom bastint per sorpresa un pilar de quatre net al so de la gralla i el timbal; en un moment, el trasbals és significatiu: veig responsables de seguretat de l’aeroport fent fotos amb el mòbil, cotxes aturats per no perdre’s l’espectacle, un policia demanant que circulin i uns conductors que gesticulant acaloradament li demanen una mica de comprensió per poder delectar-se en la visió de l’espadat. Sens dubte, arribar i moldre.
Després, el viatge des de Nàpols fins a Lagopesole dura gairebé tres hores i quan hi arribem se’ns comunica la mala notícia que el microbús no pot arribar fins a dalt de tot, on hi ha el castell. Si més no, un nen molt eixerit que ens demana si som els “spagnoli” que hem vingut a fer castells ens torna momentàniament el somriure. De manera que, carregats amb bosses i maletes, iniciem l’ascens al magnífic castell de Frederic II Hohenstaufen, de mitjan segle XIII, que és el recinte que acollirà el congrés. De fet, l’acte s’emmarca en unes jornades de foment de la lectura (“L’autunno profuma di libro”), organitzades pel Dipartamento Formazione Lavoro Cultura Sport della regione Basilicata, que han durat tot el cap de setmana i que han acollit presentacions de llibres, exposicions, activitats per a la canalla… i que té com a cloenda el congrés casteller i una actuació musical al pati del castell a càrrec del grup Tarantolati di Tricarico, una famosa i prestigiosa formació de música popular tradicional lucana.
Un cop arribem, saludem el Gabriele, i els Tarantolati ens donen la benvinguda tocant algunes tarante, ball típic lucà, que una espontània parella de joves es posen a ballar davant la nostra sorpresa. Després de recuperar forces gràcies a un abundant i exquisit bufet, tots plegats ens disposem a començar el congrés. Aquest tindrà lloc en una de les sales nobles del castell. A la mesa hi serem: Gabriele Di Stasio, autor del llibre citat i alma mater del congrés; Josep Solé Tarragó, president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls; Ivan Rodon, periodista i membre de la Colla Vella; Lina Gurrado, presidenta de l’associació cultural A’Morr d’Irsina (Basilicata); Antonio Autilio, assessor de l’esmentat departament de la regió de la Basilicata, i jo mateix com a escriptor casteller.
L’objectiu d’aquest acte és solemnitzar l’agermanament entre els nostres castells i les torres humanes del sud d’Itàlia, el pizzicantò (del qual ja vaig parlar en el meu post ), una modalitat que alguns castellers catalans ja han tingut ocasió de veure en directe, com nosaltres mateixos, o els castellers de la Jove de Sitges que el mes de maig passat van ser a Irsina o els espectadors que el 26 de setembre van veure el grup Terra di Sud d’aquesta mateixa localitat executant el pizzicantò al Cap de la Vila sitgetà. Alhora, el congrés també servirà per donar a conèixer, mitjançant uns vídeos explicatius i els pilars de la Colla Vella, què són els castells catalans, què és el pizzicantò, i per presentar el llibre del Gabriele.
Davant un nombrós i entusiasta públic, l’acte comença amb un pilar de quatre caminant de la Colla Vella que quasi no hi cap a la sala i que és rebut amb aplaudiments per un públic que s’ha posat dret. De fet, durant aquests dies de convivència catalanoitaliana el que he pogut detectar és un sentiment d’admiració i agraïment dels nostres amics italians envers els castells i els castellers. D’admiració, perquè valoren la dificultat i l’alçada de les nostres construccions i també aproven els valors positius que implica fer castells; d’agraïment, perquè aprecien que des de Catalunya ens hàgim interessat per la seva tradició, tot llegint el llibre del Gabriele i establint llaços d’amistat entre les dues cultures. De fet, com he explicat abans, el Santi Terraza va ser el primer que va donar a conèixer a Catalunya l’existència del pizzicantò mitjançant un article que va publicar al número 20 de la revista “Castells”; més tard, jo vaig fer un comentari sobre el llibre del Gabriele a webcasteller; després, l’Ivan Rodon va convidar el Gabriele i el Flavio a la diada de Santa Úrsula de l’any passat; al mes de maig passat, la Jove de Sitges i la Moixiganga sitgetana van viatjar a Irsina; finalment, recentment el grup Terra di Sud va visitar la Blanca Subur i la Colla Vella ha estat a la Basilicata.
L’acte el modera un simpàtic i entusiasta professor que s’hi implica apassionadament. La primera intervenció és de l’Ivan Rodon, que llegeix una carta de salutació, en italià, del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és molt aplaudida. Després em toca a mi: he de parlar del llibre del Gabriele i del que ha representat aquest intercanvi i aquest agermanament entre els castells i el pizzicantò (sorprenentment no estic nerviós i me’n surto prou bé): explico que vaig trobar el llibre molt interessant, que per a mi va ser tota una sorpresa descobrir el pizzicantò, i que el més important de tot plegat és que aquest interès mutu hagi culminat en un veritable agermanament. Després, la Lina Gurrado parla com a presidenta de l’associació cultural d’Irsina A’Morr i diu una cosa que em crida l’atenció: per a ells, la recuperació del pizzicantò (que es va deixar de fer als anys vuitanta del segle XX) ha anat lligada a una revalorització de la identitat local, ja que al mateix temps també s’està recuperant el dialecte lucà com a element identitari. El penúltim és el Gabriele, que destaca el fet que el seu llibre i les torres humanes lucanes hagin despertat tant d’interès a Catalunya i també incideix en l’element identitari, aspecte que ja queda recollit en el seu treball. Acte seguit, en un discurs en català, el president de la Colla Vella, Josep Solé Tarragó, agraeix la invitació i destaca la necessitat d’estrènyer llaços culturals entre els pobles mediterranis. Finalment, el polític, Antonio Autilio (en una intervenció força llarga per a allò a què ens tenen acostumats els nostres representants públics!), es compromet públicament a donar suport a la candidatura perquè els castells esdevinguin patrimoni de la humanitat. Aquesta part més protocol•lària del congrés acaba amb la lectura que l’actriu Francesca Carella fa d’un fragment del llibre del Gabriele.
Després tothom surt al pati, on la Colla Vella aixeca un pilar de 5 i els joves d’A’Morr fan un pizzicantò. Acte seguit, els vallencs planten dos pilars de 4 simultanis amb les banderes de Catalunya i Itàlia alhora que una torre lucana va girant al voltant mentre els seus components entonen aquella cançó tan encomanadissa en dialecte lucà:
E né P’zz’cantò sembr’mò sembr’mò…
A voj ca stet d’ sotto’
stat’v fort’ a mand’nè,
cè avet’ a scavazzè
tanda fech’ avet’ avè!…
(“Això és el P’zz’cantò, sempre el mateix, sempre el mateix…Vosaltres que sou a sota aguanteu-vos fort i estigueu agafats, perquè si us ensorreu us donareu un bon cop!”)
Les construccions acaben amb una experiència multicultural: un jove lucà, el Nonio, para a segons un pilar de 4 mentre que alguns membres de la Colla Vella participen amb els italians en un pizzicantò mixt. I per acabar, festa grossa amb el grup Tarantolati di Tricarico i tothom a ballar!
Acabada la jornada, l’expedició catalana es trasllada en microbús a Melfi, una ciutat que està a uns 30 quilòmetres de Lagopesole on l’organització del congrés ens ha convidat a sopar. Després d’instal•lar-nos al bonic hotel Il tetto (el nom del qual genera alguna broma a causa de la dificultat manifesta que tenim de pronunciar les consonants dobles de l’italià), anem cap a una pizzeria en companyia del Gabriele, els seus pares (Saverio i Rosa), l’Alessandra i el Flavio. El sopar és magnífic, no només perquè el menjar és exquisit, sinó també per l’ambient d’amistat i felicitat que s’hi respira. De manera que, entre broma i broma, no triguen gaire a sentir-se discursos d’agraïment mutu i de celebració d’aquesta nova amistat. Al final, malgrat un va intent de trobar encara algun bar obert (som diumenge a la nit!) la dura realitat s’imposa i ens retirem a dormir.
A l’endemà ens aixequem d’hora perquè a les 9 ens esperen a l’Ajuntament de Melfi, on ens ha de rebre la regidora de Cultura, Giuseppina Carbone. El cas és que davant mateix de l’edifici la Colla Vella torna a aixecar un altre pilar de 5 i després se’ns convida a passar a la sala de plens. Allà, la regidora fa un petit discurs oficial de benvinguda alhora que recorda que Melfi és una altra de les poblacions de la Basilicata en què Gabriele Di Stasio hi ha documentat torres humanes. Concretament, a Melfi el pizzicantò rebia el nom de Scaricavascio, havia arribat a tenir cinc pisos d’alçada i ara hi ha la ferma intenció de recuperar-lo.
Quan ens n’adonem són ja les 10 i resulta que l’avió surt de Nàpols a un quarts de dues de la tarda; tenint en compte la durada del viatge d’anada s’encenen totes les alarmes: “Siamo in pericolo!”, diu el Xavi Flix al Claudio. Abans de marxar de Melfi, però, encara tindrem una agradable sorpresa: quan arribem al microbús descobrim damunt de cada seient una bossa amb el dinar per al viatge, que pacientment han anat col•locant el Gabriele, l’Alessandra i el Flavio.
Sense perdre més temps, arrenquem cap a Nàpols, però cinc minuts després el Claudio para a fer gasolina. Algú rondina. Tornem a la carretera i… no tenim el dia!: la policia ens atura i demana al Claudio tots els papers, inclòs el contracte de lloguer del microbús. “Ci ha fermato la Stradale”, sento que diu el Claudio per telèfon, mentre comuniquem al policia que “siamo in ritardo”, però no ens fa ni cas. Al final tot se soluciona i tornem a l’autovia amb el neguit, ara evident, de si serem a temps d’agafar l’avió. Però el Claudio demostra ser un crack (“bravissimo!”) de la conducció i arribem amb temps de sobres a l’aeroport.
A rivederci, amici, grazie per tutto! Ci vediamo in Catalogna.
